Gabinet de curiositats. 13 La pedra solar dels víkings

Clic per engrandir. La pedra solar que intriga tant als científics ha fet la seva aparició a
la sèrie de tv Vikings. Crèdit: History Channel

Per a aquest nou capítol del  gabinet de curiositats, explorarem el misteri de les pedres solars que els víkings haurien utilitzat per situar-se al mar.

Quan es pensa en els primers europeus que van trepitjar el continent americà, solen venir al cap els noms de Cristòfor Colom o Amerigo Vespucci. Però, el 1960, l'arqueòloga Anne Ingstad i el seu marit explorador Helge van fer un descobriment excepcional a Anse aux Meadows, un braç de vegetació vorejat per l'oceà a la costa de Terranova. Al lloc, munts de terra, fragments de fusta i reblons de metall escriuen una història molt diferent de la que s’ensenya als llibres. Aquestes restes testimonien una colònia víkinga establerta al Canadà fa més de 1.000 anys, mig mil·lenni abans de la arribada dels conqueridors.

Els víkings, poble de navegants.

Si recordem especialment l’Imperi Romà, les colònies britàniques o les invasions d’Atila l'Hun, no hem d’oblidar que els víkings foren ells mateixos grans conqueridors. Lluny d’estar confinats només a Escandinàvia, envaeixen i de vegades colonitzen no només Amèrica del Nord, sinó també França, Espanya, Itàlia, Groenlàndia, Rússia, la vora del mar Negre o encara el nord d’Àfrica. Quan era un nen (per l'autor de l'original), vaig descobrir amb sorpresa que entre les restes més antigues desenterrades a Melun –la prefectura de Sena i Marne, al sud de París– hi havia els artefactes dels invasors víkings que van venir a saquejar la ciutat al segle IX. La seva empremta radia molt més enllà de la terra on van néixer i la seva influència en la cultura europea és innegable.

Clic per engrandir. Vaixell víking dibuixat a Northumbria. Crèdit: British Library

Entre tots els modes de transport disponibles en aquell moment, un en particular va ser el favorit per aquesta orgullosa i formidable civilització. Tant si s’utilitza per viatjar, comerç o conquesta, el vaixell ha estat al centre de la cultura escandinava durant mil·lennis. Té un estatus sagrat, jugant un paper important en les cerimònies religioses i els ritus funeraris des d'almenys, l’època del ferro nòrdic (dels segles VI al X AC). Els víkings són, per tant, un poble de l’aigua, capaç de recórrer distàncies immenses gràcies a excel·lents habilitats de navegació, però també gràcies a un avanç tecnològic que sorprèn com a mínim: el descobriment de la pedra solar.

La pedra solar: llegenda o realitat?

La pedra solar (solarsteinn) va aparèixer en manuscrits medievals del segle XIII. Parlem d’un mineral molt útil, capaç de revelar la posició de l’estrella solar a través dels núvols més gruixuts, una benedicció per al marí obligat a creuar milers de quilòmetres a través del cercle polar. Si les fonts més antigues poden conduir als historiadors a creure que el tema és sobretot l'al·legoria, l'existència de la pedra és però de fet, testificat pels inventaris de les esglésies alemanyes i islandeses dels segles XV i XVI; però ni la seva composició ni el seu aspecte estan clarament detallats. Perdut al llarg de la història, l'objecte ha estat un misteri durant segles per a físics, historiadors i arqueòlegs.

Clic per engrandir. La pedra solar que tan intriga els científics apareix fins i tot a la
sèrie Vikings. Crèdit: History Channel.

La llum darrera del misteri

Va ser el 1967 quan l'arqueòleg danès Thorkild Ramskou va proposar un nou avantatge. Més d'una pedra transparent simple,  la solarsteinn seria un mineral polaritzant: cordierita o espat d'Islandia, i per tant dotat de propietats òptiques molt específiques. La cordierita és pleocroica: segons l’angle en què la llum la travessi, apareixerà d’un o altre color (blau, verd, groc, vermell/rosa, porpra/porpra o marró/taronja). Pel que fa a l’espat, per la seva banda és birrefringent: l’índex de refracció no només depèn del material sinó també de la direcció de polarització de l’ona de llum. Per tant, és possible, orientant un o altre d’aquests minerals cap al cel, determinar l’angle d’incidència del sol per tal de trobar-ne la posició. 

Espat d’Islàndia, un dels minerals que els víkings podrien haver utilitzat per a la
navegació. Crèdit: ArniEin, Wikimedia Commons   

El 2011, un estudi dut a terme pel físic francès Guy Ropars i el seu equip examina detalladament les qualitats de l’espat d’Islàndia i conclou amb entusiasme: “De fet, quan es gira simplement, un cristall birefringent pot despolaritzar-se completament al mateix temps, al punt anomenat isotropia, qualsevol estat de llum parcialment polaritzat, que ens permet endevinar la direcció del Sol. [...] Es pot aconseguir una precisió d'uns quants graus fins i tot en condicions de foscor crepuscular. El recent i emocionant descobriment d’aquest tipus d’espat d’Islàndia al vaixell isabelí d’Alderney que es va enfonsar dos segles abans de la introducció de la polarització de la llum a l’òptica, podria donar suport a l'ús del cristall de calcita amb finalitats per la navegació".

Aleshores, el misteri es resol definitivament? Encara no. Com que la ciència és una qüestió rigorosa, els arqueòlegs reserven el seu judici fins al descobriment d’un naufragi o d’una antiga colònia que contingui els famosos cristalls per tal de confirmar la seva naturalesa i ús. Però no hi havia dubte que, per la seva simple capacitat de fascinar els científics d’aquesta manera, una pedra que hauria ajudat els víkings a navegar pels seus viatges nàutics mereixia ser inclosa al nostre gabinet de curiositats.

I tretze! Ens veiem en breu per oferir-vos un nou capítol del Gabinet de curiositats. Crèdit imatge superior: nosorogua, Adobe Stock, Futura.

Veure:

Anterior: 12 La pascalina, la primera calculadora de la història

Següent: 14 La fulgurita

Ho he vist aquí.