Clic per engrandir. Caldwell C69. Crèdit: NASA, ESA, i the Hubble SM4 ERO Team.
Aquesta estructura pot semblar una papallona còsmica desplegant les seves ales celestes, però no hi ha res suau ni delicat en aquest enorme esclat. A Caldwell 69, també catalogada com a NGC 6302 i comunament coneguda com la Nebulosa de la Papallona, capes de gas estan sent expulsades d'una estrella similar al Sol que ha esgotat el combustible nuclear. Les estrelles de massa mitjana es tornen inestables quan se'ls acaba el combustible, cosa que provoca una espectacular expulsió de material a l'espai a velocitats de més d'un milió de quilòmetres per hora. Els fluxos de radiació ultraviolada energètica fan que el material rebutjat brilli, però finalment la nebulosa s'esvairà i només deixarà darrere seu un petit cadàver estel·lar anomenat nana blanca. El nostre Sol, de mitjana edat, correrà la mateixa sort quan se li acabi el combustible d'aquí a uns 5.000 milions d'anys.
Les nebuloses com Caldwell 69 es coneixen com a nebuloses planetàries, però no estan relacionades amb planetes. El terme va ser encunyat per l'astrònom William Herschel, que va descobrir la nebulosa de la Papallona el 1826. A través del seu petit telescopi, les nebuloses planetàries tenien l'aparença d'orbes brillants similars a planetes. Tot i que les estrelles que generen planes nebuloses poden haver tingut planetes en òrbita al seu voltant, els científics preveuen que l'ardent agonia que pateixen aquestes estrelles acabarà per destruir o deixar completament inhabitables els planetes que les acompanyin.
La nebulosa de la Papallona es troba a uns 4.000 anys llum de distància, a la constel·lació de l'Escorpí. El Hubble va obtenir aquest primer pla el 2009 utilitzant la seva Càmera de Gran Angular 3, instal·lada pels astronautes durant l'última missió de servei del transbordador. Aquestes observacions van detectar per primer cop l'estrella central de la nebulosa. Els astrònoms també van comparar les observacions del 2009 amb les preses per la Càmera Planetària de Gran Angular 2 del Hubble el 2000 per determinar els moviments dels dos lòbuls de material ejectat, que semblen haver-se creat ràpidament en un esdeveniment ocorregut fa 2.250 anys. Altres parts de la nebulosa, concretament un toroide dens i massiu de material al voltant de l'estrella central, es van produir més lentament, començant fa uns 5.000 anys i acabant fa uns 2.900 anys, abans de l'ejecció dels lòbuls. El retard entre aquests esdeveniments ofereix pistes sobre com es va modificar l'entorn estel·lar a mesura que evolucionava l'estrella central.
Clic per engrandir. Aquesta imatge de Caldwell 69 inclou observacions en llum ultraviolada, visible i infraroig preses el 2019 i 2020 per la Wide Field Camera 3 (Càmera Gran Angular 3) del Hubble. Crèdits: NASA, ESA i J. Kastner (RIT)
La Nebulosa de la Papallona està més alta i s'observa millor a l'Hemisferi Sud durant l'hivern. Des de l'Hemisferi Nord, la seva millor estació és l'estiu, però per a la majoria dels observadors apareixerà força baixa sobre l'horitzó sud. Amb una magnitud de 9,5, la nebulosa és gairebé visible amb prismàtics en cels foscos, però un telescopi proporcionarà millors vistes. A la imatge del Hubble que encapçala aquesta entrada, es van utilitzar filtres que aïllen l'emissió d'oxigen, heli, hidrogen, nitrogen i sofre de la nebulosa planetària per crear una imatge composta en color. A través del seu telescopi, podeu esperar veure una mica més semblant a una petita taca de goma d'esborrar fumada. Utilitzeu un telescopi mitjà o gran en cels foscos per distingir la forma de papallona de la nebulosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari