Clic per engrandir. Crèdit imatge: Ken Crawford (Rancho Del Sol Obs.)
Descoberta per Pierre Méchain en 1780.
La Nebulosa Planetària M76 va ser descoberta per Pierre Méchain el 5 de setembre de 1780, qui ho va reportar a Charles Messier, que la va observar el 21 d'octubre del mateix any, i va determinar la seva posició i afegir al seu catàleg. Mentre Méchain creia que era una nebulosa sense estrelles, Messier va pensar que estava composta per petites estrelles amb una mica de nebulositat, probablement distorsionades per estrelles anteriors i posteriors. Lord Rosse erròniament sospitava haver detectat alguna estructura espiral en aquesta nebulosa. En 1866, William Huggins el pioner de l'espectroscòpia, va descobrir que el seu espectre era gasós, mostrant línies de Nebuli. El pioner astrofotògraf Isaac Roberts va trobar que no és una doble, sinó una nebulosa senzilla, i va ser el primer a sospitar que vista de costat podia tenir un gran anell. El 1918 Heber D. Curtis la va classificar correctament per vegada primera com nebulosa planetària.
M76 està entre els objectes més febles del catàleg. També és coneguda amb els noms de Nebulosa Dumbbell petita (el més comú), Nebulosa de Suro, Nebulosa Papallona i Nebulosa Barbell, i se li han donat dos nombres NGC ja que es pensava que era una nebulosa doble amb dos components en contacte, una hipòtesi recolzada per William Herschel, qui va numerar el "segon component" com HI 193 el 12 de novembre de 1787. NGC 651 és la part nord-est de la nebulosa.
L'aspecte de M76 recorda en algun grau el de la Nebulosa Dumbbell M27. Molt probablement el cos principal (la barrera) és un anell brillant i gairebé el·líptic que veiem gairebé de costat, a només uns pocs graus del seu pla equatorial. Aquest anell sembla expandir-se a uns 42 km/seg. Al llarg del seu eix perpendicular a aquest pla, el gas s'expandeix significativament més ràpid formant la brillantor de la superfície inferior de les "ales" de la papallona.
Mentre que la part brillant de la nebulosa és d'uns 65 segons d'arc de diàmetre (més exactament, el cos en té 42x87, i les ales 157x 87), aquesta nebulosa està envoltada per un feble halo que cobreix una regió de 290 segons d'arc de diàmetre (Millikan, 1974); aquest material va ser possiblement ejectat en forma de vents estel·lars des de l'estel central quan encara estava en la fase de Gegant Vermella. Avui l'estrella central té una magnitud aparent de 16,6 i una elevada temperatura de 60.000 ºK, que probablement es refredarà com una nana blanca durant els propers deu mil milions de anys.
Com passa sovint amb les nebuloses planetàries, la magnitud aparent de M76 és major a la vista (9.6 segons estimació personal de Don Machholz, 10.1 segons Hynes; magnitud que l'autor pensa que està més ajustada a la realitat, que fotogràficament (moltes fonts coincideixen en una magnitud 12,2 quan s'estima fotogràficament). Això és degut al fet que la major part de la llum "visual" s'emet en una línia espectral, la línia prohibida verda de 5007 Angstrom de l'oxigen doblement ionitzat (O III)
Com és usual per les Nebuloses planetàries, la distància és coneguda pitjor, amb estimacions entre 1.700 i 15.000 anys llum (l'últim valor és de l'Universe de Kaufmann; Kenneth Glyn Jones dona un valor de 8.200). Com a conseqüència, les dimensions reals de la barra estan entre 0.34x0.72 i 3.1x6.4 anys llum, mentre que les ales s'estenen a entre 1,3 i 11,3, i el feble halo arriba fins a entre 2,4 i 21 anys llum (els nostres 3.400 anys llum de distància generen unes dimensions de 0.68x1.44, 2.6, i 4.8 anys llum respectivament, mentre que amb la distància de Kenneth Glyn Jones, la barra és de 1.7x3.5, les ales de 6.2, i les extensions fins 11.5 anys llum).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari