La nebulosa NGC 2899 és coneguda per la seva forma simètrica amb forma d’una papallona lluminosa que sembla surar en l’espai. El Very Large Telescope (VLT) de l’ESO (Observatori Austral Europeu) acaba de donar a conèixer la imatge més brillant i detallada d’aquesta geganta bombolla de gas. Situada entre 3.000 i 6.500 anys llum de la Terra a la constel·lació de la Vela, va ser descoberta per l’astrònom britànic John Herschel el 1835.
Malgrat el seu nom, les nebuloses planetàries no tenen res a veure amb els planetes. Estan formades per antigues estrelles massives que es van ensorrar sobre elles mateixes expulsant gasos de la seva capa exterior. Aquest núvol de gas està ionitzat per la radiació ultraviolada emesa per l'estrella, donant lloc a un halo en forma de disc similar a un planeta. En el cas del NGC 2899, la nebulosa té dues estrelles centrals, cosa que li dóna aquest aspecte simètric. La primera estrella ha arribat al seu final de vida i ha expulsat les seves capes exteriors, l’altra estrella interfereix amb el flux de gas abrasador a on les temperatures poden arribar als 10.000 graus. Els gasos d’hidrogen formen un halo vermellós al voltant dels gasos d’oxigen, de color blau. Només del 10% al 20% de les nebuloses planetàries presenten aquesta estructura bipolar, segons ESO.
Els astrònoms que utilitzen el Very Large Telescope de l'ESO han capturat una "papallona espacial", una nebulosa planetària coneguda com NGC 2899. Aquest vídeo ofereix impressionants vistes d'aquest objecte i de la ciència que hi ha al seu darrera. Crèdit: ESO. Pots triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo.
Clic per engrandir. Aquesta imatge del Hubble de M95 va ser considerada la imatge del dia per la NASA el 29 de maig del 2019. Crèdit de la imatge: NASA, ESA, Hubble, ESO, Amateur Data; Processing & Copyright: Robert Gendler & Roberto Colombari
Descoberta per Pierre Méchain el 1781.
Pierre Méchain la va descobrir, juntament amb M96, el 20 de març de 1781. En conseqüència, Charles Messier la va incloure en el seu catàleg el 24 de març de 1781.
M95 és una espiral barrada de tipus SBb, o SB(r)ab segons la classificació de de Vaucouleurs, amb els braços gairebé circulars. Alan Sandage, en l'Atles Hubble de Galàxies, la descriu com una "galàxia anellada típica". La seva aparença general és bastant similar a M91 llevat que M95 té una estructura espiral més pronunciada.
M95 és un membre del grup Leo I o M96, el qual també conté a M96, a M105 i a diverses galàxies més tènues. La galàxia espiral barrada M95 va ser una de les galàxies triades en el projecte clau del Telescopi Espacial Hubble (HST) per a la determinació de la constant Hubble: El HST es va emprar per buscar variables Cefeides i després determinar la distància a aquestes galàxies. Es va obtenir i publicar un resultat preliminar el 1996-97 per l'equip H0-Projecte-Clau (escrit VII, 1997) del HST. El seu resultat, corregit segons l'ajust relativament recent del punt zero de brillantor de Cefeides realitzat pel satèl·lit astromètric de l'ESA Hipparcos, dona una distància de 35,5 +/- 3,1 milions d'anys llum. Això coincideix força bé amb el valor de prop de 41 milions d'anys llum (després de la correcció per als resultats de Hipparcos) que va ser prèviament obtinguda per Nial R. Tanvir per a la seva veïna M96, i que implica una distància a totes les galàxies en el grup Leo I de prop de 38 milions d'anys llum.
Clic a la imatge per engrandir. L'atmosfera de Saturn està composta principalment d'hidrogen i heli. També s'hi troben traces d'amoníac, metà, vapor d'aigua i hidrocarburs que li donen una coloració marronosa-groguenca. Aquesta darrera imatge presa pel telescopi espacial Hubble, ens mostra també dues de les llunes de Saturn; Mimas a la dreta i Encèlad a la part inferior. Crèdit de la imatge: NASA, ESA, A. Simon (Goddard Space Flight Center), M.H. Wong (University of California, Berkeley) i l'equip OPAL.
El dissabte 4 de juliol de 2020, el Telescopi Espacial Hubble va capturar noves imatges de Saturn mentre el planeta anellat es trobava a uns 1.350 milions de quilòmetres de la Terra. I a ple estiu en el seu hemisferi nord.
La Terra fa gairebé 30 voltes al voltant del Sol, mentre que Saturn només en fa una. I cada vegada que el nostre Planeta li treu una órbita a Saturn, els astrònoms aprofiten l'ocasió per apuntar el Telescopi Espacial Hubble en la seva direcció. Això és el que va tornar a passar aquest dissabte 4 de juliol del 2020.
Animació en 4K d'un conjunt de fotografies espectaculars de la Cassini. Vegeu més detalls al final de l'article.
Recordeu que Saturn està, com la Terra, inclinat sobre el seu eix. També com la Terra, te un cicle d'estacions. Ara mateix és estiu a l’hemisferi nord del planeta anell. I Hubble hi va fotografiar una lleugera bruma vermellosa. És el resultat d'una circulació atmosfèrica modificada, o de l'eliminació de partícules congelades d'aerosols a l'atmosfera de Saturn, o de la modificació de les quantitats de les boires fotoquímiques. Tot sota l'efecte d'un augment de la lluminositat solar.
Descobrir el misteri dels anells de Saturn
El telescopi espacial també va observar algunes petites tempestes. Sembla que van i venen segons les observacions de Hubble. I com al 2019, l'estructura de bandes de l'atmosfera de l'hemisferi nord està ben marcada. Tot i que les bandes en qüestió canvien lleugerament de color d’any en any.
Aquesta imatge del Hubble també ofereix una visió amb extrema resolució dels anells de Saturn i de la seva estructura. Es componen bàsicament de trossos de gel. La lògica podria dir que es van formar al mateix temps que el planeta, fa més de quatre mil milions i mig d'anys. Però la seva brillantor, que fa pensar en la neu acabada de caure, suggereix que es poden haver format més recentment. “La sonda espacial Cassini va observar a l'atmosfera de Saturn ploure diminuts grans de gel. Això suggereix que els anells no sobreviuran més de 300 milions d’anys més. I aquest és un argument a favor d'aquesta hipòtesi", explica Michael Wong, astrònom, al comunicat de la NASA. Tot i que encara no s’ha aconseguit explicar cap teoria per explicar el fenomen.
Per saber més sobre el vídeo que acompanya aquest post:
El vídeo ha estat creat a partir de més de 30.000 fotografies reals preses per la sonda Cassini. El màster té una resolució de 5.6k (5600 x 4200 píxels) amb tota la feina feta en un espai de color de 32 bits. No s'han utilitzat models 3D, CGI o mapes de textura. Creat completament a partir de fotografies reals usant fotoanimació i fotoanimació multiplanar. No s'han utilitzat imatges generades per ordinador, pintura, clonació, tweening, morphing, mapes de textura, projecció de cambra o models 3D. Fins i tot els títols de "stargate" són creats usant fotos - un mosaic de 8000 fotos de tot el cel es va ampliar molt ràpid per donar una aparença borrosa.
Aquesta pel·lícula "casolana", sense ànim de lucre i totalment voluntària, és del cineasta Stephen van Vuuren de Greensboro, NC, EUA, amb molta ajuda de processadors d'imatge voluntaris de tot el món:
La pel·lícula està creada al 100% utilitzant només fotografies planes en 2D (sovint centenars o milers per fotograma) "cosides" per obtenir resolucions massives de més de cent megapíxels que s'escalen i amplien utilitzant tècniques desenvolupades pel cineasta, basades en els processos de Ken Burns i d'animació fotogràfica a 2.5D.
En realitat, ni tan sols es requeriria un ordinador per fer això, tot podria fer-se exactament usant tècniques de fotoanimació de fa 100 anys.
Crèdit de la música: Adagio per a cordes, compost per Samuel Barber, publicat per G. Schirmer, Inc. (ASCAP). Copyright de gravació SV2 Studios, LLC i In Saturn s Rings, LLC.
M94 va ser descoberta per Pierre Méchain el 22 de Març del 1781. Una vegada rebut l'informe del seu amic, Charles Messier la va observar, va determinar la seva posició i la va catalogar el 24 de Març de 1781.
La galàxia espiral M94 es va classificar Sab degut a la seva regió interior extremadament brillant (sobreexposada a la nostra imatge). Aquest brillant disc circular està envoltat per un anell de regions actives de formació estel·lar, marcades per cúmuls de joves estrelles blaves, que el separen marcadament d'un anell menys brillant format per una població estel·lar més vella i groguenca. No obstant això, en les rodalies, aquesta regió acaba novament en un anell d'activitat moderada de formació estel·lar, per la qual cosa M94 és una de les relativament rares galàxies en què poden observar dues "onades" de formació estel·lar. En exposicions molt llargues, es fa visible un anell posterior molt tènue, d'uns 15 minuts d'arc de llarg, un suggeriment del que es pot veure a la imatge DSSM de M94, i així mateix en la inserció de l'Atles Hubble de Galàxies.
La distància de M94 encara no ha estat ben determinada (al menys per al coneixement en el moment de redactar aquest article). Tully dóna uns 14 milions d'anys llum, Burnham 20 i Kenneth Glyn Jones 33 milions d'anys llum.
Clic per engrandir. Imatge composta en espectres infraroig i ultraviolat. Crèdit imatge: Spitzer Legacy Program, GALEX Nearby Galaxy Survey & R. Jay GaBanyImage 8 of 8.
De Vaucouleurs (1975) ha llistat M94 com un membre d'un grup proper o núvol de galàxies, Núvol de Canes Venatici I (CVn I) o grup M94, juntament amb M64 i un grup de galàxies més tènues. Aquest grup és també assenyalat per Schmidt and Boller (1992), però no figura en el Catàleg de Galàxies Properes de R. Brent Tully, qui barreja més membres (però excloent per exemple a M64) en un mateix grup amb els membres del grup NGC 4244 de Schmidt-Boller.
Clic per engrandir. El mapa es remunta des del fons còsmic, als inicis de l’Univers, fins a les estrelles més recents. Crèdit: EPFL
Com a culminació als més de vint anys de treball dirigits a identificar la posició i les distàncies de les galàxies, aquest mapa 3D ofereix una visió completa i única de la història de l’Univers des del Big Bang fins als nostres dies. També confirma els models teòrics i pot proporcionar una millor comprensió de les contradiccions entre aquests diferents models.
"Aquest és el mapa 3D més gran de l'expansió de l'Univers mai realitzat fins ara", afirma Jean-Paul Kneib, del laboratori d'astrofísica de l'École polytechnique fédérale de Lausanne (EPFL). Fruit del treball d’un consorci de diversos centenars de científics d’una trentena d’institucions diferents de tot el món, aquest mapa omple les darreres llacunes de la història de l’Univers des dels seus inicis, fa 13,7 mil milions anys, fins avui. El projecte eBOSS (extended Baryon Oscillation Spectroscopic Survey), engegat el 2012 i dirigit per Jean-Paul Kneib, recollia pacientment dades de quatre milions de galàxies i quasars per tal d’establir aquest mapa únic.
Aquest vídeo presenta el mapa tridimensional més detallat de l'univers conegut per la humanitat, ha estat obtingut pel Sloan Digital Sky Survey (SDSS). Científics de tot el món acaben de completar un estudi de 20 anys de durada sobre el cel nocturn, mesurant les posicions i distàncies de més de 4 milions de galàxies i quàsars. Aquest detallat mapa ajudarà als científics a posar llum sobre els misteris pendents del nostre Univers. Anem a fer un viatge des de les estrelles locals fins als confins del nostre Univers!. Crèdits: EPFL
Els inicis de l’Univers són relativament coneguts gràcies al treball teòric del Big Bang i a l’observació del fons còsmic, aquesta radiació “fòssil” dels inicis de l’Univers. Estudiant galàxies llunyanes i utilitzant càlculs de distància, també obtenim una bona idea de la velocitat d’expansió i composició de l’Univers durant els darrers milers de milions d’anys.
"Tot i això, encara faltaven les dades de tots dos que van necessitar cinc anys de feina per omplir el buit que quedava", segons Kyle Dawson, de la Universitat de Utah i un dels líders del projecte. "L’anunci d’avui representa, doncs, un dels avenços més importants de l’última dècada en termes d’observació cosmològica”. Les dades obtingudes pel programa eBOSS complementen les del Sloan Digital Sky Survey (SDSS), un programa de recerca d’objectes celestes que utilitza el telescopi d’Apache Point a Nou Mèxic (Estats Units).
El segell de les galàxies segons el seu espectre lluminós
Per dur a terme aquest estudi, els equips es van interessar en diferents marcadors que revelen la distribució de la massa en l'Univers. Parts del mapa de fa sis milions d'anys, per exemple, van ser traçats mitjançant observacions de les galàxies més antigues i vermelles. Per a èpoques més distants, els investigadors han fet servir galàxies més joves i blaves. I per retrocedir encara més, més enllà de 11.000 milions d'anys, s'han basat en quàsars d'antigues galàxies en implosió a on els nuclis es fan ultralluminosos pel forat negre que absorbeix la llum al seu voltant.
Tal com preveien els nous models de la Teoria de la Relativitat d'Einstein, aquest mapa revela que en algun moment l'expansió de l'Univers es va accelerar i que aquesta acceleració ha continuat des de llavors. Això es deuria a la presència d’energia fosca que s’oposa a la gravetat que tendeix a frenar naturalment l’expansió de l’Univers.
No obstant això, els diferents mètodes de mesura de la velocitat d’expansió, anomenats “constant de Hubble”, condueixen a valors contradictoris d’aquesta constant. Els models que parteixen de les estrelles més properes per retrocedir en el temps donen un valor de 74 quilòmetres per segon i per megaparsec. El mètode invers d’ascendir des de baix resulta en 67,4. Una petita, però inexplicable diferència, que s'anomena la "tensió" de la constant de Hubble.
"La gran precisió i la gran varietat de dades del programa eBOSS fan que sigui poc probable que aquesta diferència sigui deguda a l'atzar", afirma Jean-Paul Kneib. Si aquest era el cas, vol dir que l’antic Univers estava regit per lleis físiques fins ara desconegudes.
Per saber-ne més
El redshift (desplaçament al vermell) és un efecte físic a causa de l’expansió de l’Univers: com més ràpid s’allunyi un objecte celeste, el seu espectre lluminós més es desplaça a una longitud d’ona més llarga (a causa de l’efecte Doppler). Aquest fenomen és una prova de l’expansió de l’espai-temps.
Messier 93 (NGC 2447) és un bonic cúmul obert d'estrelles a la constel·lació de Popa.
Com un dels últims objectes profunds que va trobar personalment, el cúmul obert M93 va ser descobert per Charles Messier i catalogat per ell el 20 de març de 1781.
M93 és un dels cúmuls més petits però brillants i oberts, les estrelles formen una forma triangular, mentre que Kenneth Glyn Jones la va trobar més com una papallona, i l'almirall Smyth les seves estrelles li van recordar la forma d'un peix. Almenys uns 80 membres apareixen repartits pel seu diàmetre aparent de 22′, que és de l’ordre de 20-25 anys llum linealment a la seva distància d’uns 3.600 anys llum.
Clic per engrandir. M93 a la volta celeste.
Les estrelles més brillants de M93 són gegants blaves del tipus B9, la seva edat s'ha estimat aproximadament en 100 milions d'anys. La seva classificació Trumpler es dóna com I, 3, r.
Per trobar M93, trobeu Omicron1 i Omicron2 CMa a uns 8º SE de Sirius, i M93 al mateix paral·lel (declinació) que Omicron2 però 10º E, a prop de Xi Puppis.
Clic per engrandir. Messier M92. Crèdit imatge: Adam Block/Mount Lemmon SkyCenter/University of Arizona
Descobert per Johann Elert Bode el 1777.
El cúmul globular M92 és un dels descobriments originals de Johann Elert Bode, qui el va trobar el 27 de desembre de 1777. Charles Messier el va redescobrir de manera independent i el va catalogar el 18 de Març de 1781, el mateix dia en què va catalogar altres 8 objectes, tots ells pertanyents al Cúmul de Galàxies de Verge (M84-M91). Va ser William Herschel qui primer va aconseguir resoldre-ho en estrelles el 1783.
D'acord amb les dades més recents, M92 es troba a uns 26.000 anys llum, només una mica més que la seva brillant veïna aparent M13. A partir del seu diagrama HR (o Diagrama CM), ha de ser una mica més jove que M13 ja que el seu punt de sortida està desplaçat cap a l'extrem blau i brillant. Una estimació semi-recent de l'edat de M92 li dóna un valor d'uns 16 mil milions d'anys (en tot cas més de 14 mil milions d'anys), com es pot veure, per exemple, en el diagrama de Sky & Telescope, gener 1996, pàg. 22 (text a la pàg. 20). No obstant això, aquest valor està ara en discussió per les modificacions generals de l'escala de distàncies de l'univers, a conseqüència de les mesures del satèl·lit astromètric de la ESA Hipparcos: aquests resultats suggereixen que M92, com molts altres cúmuls globulars, deu estar un 10 per cent més llunyà; per tant, la brillantor intrínseca de les seves estrelles serà un 20% més alta. Tenint en compte les variades relacions que tan importants són per a comprendre l'estructura i evolució estel·lars, han de ser aproximadament un 15% més joves, en una primera estimació a ull (o sigui entre 12 i 14 mil milions d'anys). Per M92, la base de dades de cúmuls globulars de W.E. Harris llista el valor lleugerament diferent de 26.700 (abans 26.100) anys llum, d'aquí que el valor assenyalat encara segueix sent vàlid.
M92 és un objecte esplèndid, visible a simple vista sota molt bones condicions i una peça destacable per a localitzar amb qualsevol òptica. És només lleugerament menys brillant que M13 però s'estén 1/3 menys: la seva extensió angular de 14,0' es correspon amb un diàmetre real de 109 anys llum, i la seva massa s'estima en més de 333.000 sols.
Només s'han descobert unes 16 variables en aquest cúmul, de les que 14 són del tipus RR Lyrae, i una d'elles és de les escassíssimes (en cúmuls globulars) binàries eclipsants, del tipus W Ursae Majoris. Encara Burnham diu que no es coneix bé el motiu pel qual les binàries eclipsants siguin tan rares en els globulars, aquest autor considera evident una resposta senzilla: en aquests densos aglomerats estel·lars, les trobades properes tenen lloc amb freqüència, de manera que aquests sistemes binaris es veuran alterats, i amb el temps destruïts.
M92 s'acosta a nosaltres a 112 km/seg.
Una interessant curiositat de M92: com indiquen les seves coordenades eclíptiques, Longitud=249,9 graus, Latitud=65,9 graus, el Pol Nord Celeste en ocasions passa a menys de 1 grau d'aquest cúmul, seguint el període de la precessió de l'eix de la Terra (uns 25.800 anys). Per tant, aquest cúmul arribarà a ser una "Polarissima Borealis", o "Cúmul Nord" d'aquí a uns 14.000 anys (cap al 16.000 dC), i ho va ser fa 12.000 anys (10.000 AC).
