Les vistes d'Herschel i Planck de la formació d’estrelles.

Clic per engrandir. Aquesta imatge mostra un núvol molecular a la constel·lació de Corona
Australis o la Corona del Sud, basat en una combinació de dades dels telescopis espacials
Herschel i Planck de l'ESA. Les zones brillants de la imatge mostren l’emissió de pols
interestel·lar en tres longituds d’ona diferents observades per Herschel (250, 350 i 500
micres) i les línies que travessen la imatge amb una mena de “patró de moaré”representen
l’orientació del camp magnètic (basada en les dades del Planck). Aquest núvol molecular
es presenta com una cascada, que abasta uns cinc graus al llarg del costat horitzontal
de la imatge. Conté un petit cúmul obert anomenat Coronet, que es troba a la regió
més brillant de la imatge cap a l'esquerra i acull diverses estrelles variables, juntament
amb la nebulosa NGC 6729. La imatge mostra Corona Australis Nord a l'esquerra i
Corona Australis Sud a la dreta. La Corona Australis Nord té les regions més formades
per estels del complex, mentre que la Corona Australis Sud presenta estructures
semblants a les cometes i amb menys formacions estel·lars. En aquesta imatge, el
filament ben definit flueix des de la zona brillant de la part superior esquerra cap a
la part inferior dreta, i una part més extensa i poc visible a la part superior dreta.
Crèdit imatge: ESA/Herschel/Planck; J. D. Soler, MPIA

Una col·lecció d'imatges intrigants basades en dades dels telescopis espacials Herschel i Planck de l'ESA mostren la influència dels camps magnètics sobre els núvols de gas i pols on es formen les estrelles.

Les imatges formen part d’un estudi de l’astrònom Juan D. Soler de l’Institut Max Planck d’Astronomia de Heidelberg, Alemanya, que va utilitzar dades recollides durant les observacions de tot el cel de Planck i el ‘Gould Belt Survey’ de Herschel. Tant Herschel com Planck van ser fonamentals per explorar l’Univers fred i van donar llum a les moltes complexitats del medi interestel·lar: la barreja de gas i pols que omple l’espai entre les estrelles d’una galàxia. Tots dos telescopis van acabar la seva vida operativa el 2013, però es continuen fent nous descobriments a partir del seu llegat de dades.

Herschel va revelar amb detall sense precedents els filaments de material dens en núvols moleculars a tota la nostra galàxia de la Via Làctia i el seu paper clau en el procés de formació d’estrelles. Els filaments es poden fragmentar en cúmuls que eventualment es col·lapsen en estrelles. Els resultats de Herschel mostren un estret vincle entre l'estructura del filament i la presència de cúmuls densos.

Herschel va observar el cel en longituds d’ona d’infrarojos extres i sub-mil·límetres, i les dades es veuen en aquestes imatges com una barreja de diferents colors, amb llum emesa pels grans de pols interestel·lar barrejats dins del gas. La textura de bandes grises tènues que s'estenen a través de les imatges com un patró de drapery, es basa en les mesures de Planck de la direcció de la llum polaritzada emesa per la pols i mostren l'orientació del camp magnètic.

L'estudi va explorar diversos núvols moleculars propers tot a uns 1500 anys llum del Sol, incloent a Taure, Serpentari, Llop, Corona Austral, Camaleó-Mosca, Aquila Rift, Perseu i Orió.

Tots els crèdits de les imatges seguents son del conjunt Herschel-Planck.

Clic per engrandir. Núvol molecular a Taure

Clic per engrandir. Complex de Núvols a Serpentari (Rho Ophiuchi)

Clic per engrandir. Complex de núvols al Llop

Clic per engrandir. Núvol molecular a la Corona Austral

Clic per engrandir. Núvol molecular al Camaleó I

Clic per engrandir. Núvol molecular al Camaleó II

Clic per engrandir. Núvols moleculars a La Mosca

Clic per engrandir. Complex de formació estel·lar a la Fisura de Serpens-Aquila

Clic per engrandir. Núvol molecular a Perseu

Clic per engrandir. Núvol molecular a Orió A

Clic per engrandir. Núvol molecular a Orió B

En aquest estudi, publicat l'any passat a Astronomy & Astrophysics, les dades de Herschel es van utilitzar per calcular la densitat dels núvols moleculars al llarg de la nostra línia de vista per investigar com el medi interestel·lar interactua amb els camps magnètics circumdants.

Els astrònoms han cregut que els camps magnètics tenen un paper en la formació d'estrelles, juntament amb altres factors com la pressió del gas, la turbulència i la gravetat. Tanmateix, les observacions dels camps magnètics dels voltants dels núvols formadors d'estrelles han estat limitats fins a l'arribada de Planck.

El treball es basa en estudis anteriors de la col·laboració de Planck per investigar com és probable que la matèria interestel·lar s’acobli a aquestes línies de camp magnètic, movent-se al llarg d’elles fins que múltiples “bandes transportadores” de la matèria convergeixen per formar una àrea d’alta densitat. Això es pot veure en algunes imatges en forma de "estries", que és un material que apareix perpendicular al filament. Aquestes regions continuen rebent matèria al llarg de les línies magnètiques fins que s’esfondren sota la seva pròpia gravetat, esdevenint prou més fresques i denses per crear nounats estel·lars.

Mentre que el camp magnètic està orientat preferentment perpendicularment als filaments més densos, sembla que l’orientació del camp magnètic canvia de paral·lel a perpendicular amb la densitat creixent. Tot i això, sembla que no hi ha cap correlació entre la velocitat de formació d’estrelles i l’orientació entre filaments i camps magnètics, tot i que l’estudi també troba una correlació entre la distribució de les densitats projectades.

Ho he vist aquí.