Àcid, però dolç

A les afores solitàries de la Via Làctia, una sortida de gas d'una nova estrella surt d'una regió de formació estel·lar. Quan la sortida xoca amb el gas d'hidrogen que l'envolta, el gas brilla, creant una balisa brillant com la que es veu aquí.

Aquesta imatge de color representativa és una combinació de dades del telescopi espacial Spitzer i del Two Micron All Sky Survey (2MASS; Reconeixement en Dos Micròmetres de Tot el Cel). En aquesta imatge, la llum dels canals infrarojos de Spitzer a 3,6 i 4,5 micres s'ha representat en verd i vermell, respectivament, donant als núvols el seu color de calç elèctrica. Les observacions de l'infraroig proper de 2MASS a 2,2 micres són de color blau. 

Llançat el 25 d'agost de 2003, Spitzer va utilitzar un telescopi infraroig ultrasensible per estudiar asteroides, cometes, planetes i galàxies llunyanes. Va ser el primer telescopi que va detectar la llum d'un exoplaneta o d'un planeta fora del nostre sistema solar. La missió de Spitzer va finalitzar el 30 de gener de 2020.

Clic a la imatge per engrandir. Al mig de la imatge, un núvol de gas verd llima et crida l'atenció en un raig de color cítric. Els punts de llum blaus i grocs són visibles a través del núvol, que es concentra més al centre, però s'estén cap a fora en diversos serrells. Al voltant del núvol hi ha moltes estrelles blaves de brillantor variable i la foscor de l'espai. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/2MASS/SSI/Universitat de Wisconsin

Ho he vist aquí.

Quantes llunes tenen els planetes del sistema solar?

Al nostre planeta la orbita un sol satèl·lit, que l'anomenem Lluna.

La Lluna plena sobre el mar davant de la ciutat de Barcelona

Amb  l'excepció dels 2 planetes més propers a la nostra estrella que no en tenen cap, Mercuri i Venus, tota la resta viatgen acompanyats de les seves llunes, alguns del planetes del nostre sistema solar ho fan amb un veritable munió de llunes, amb un gran assortiment de mides i característiques.

Crèdit vídeo: @space_astroverse_9.8

Al vídeo aquí dalt podeu contemplar-ho:

Terra 1 lluna
 

Mart 2 llunes; Fobos i Deimos
 

Júpiter 90 llunes; de les que en destaquem els 4 satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo.
 

Saturn 140 llunes: a més dels seus característics anells observats per primer cop per Galileu el 1610, destaquem les seves llunes: Mimas, Encèlad, Tetis, Dione, Rea, Tità i Jàpet.
 

Urà 28 llunes; Urà, com els altres planetes gegants del sistema solar, posseïx un sistema d'anells complicat, en aquest cas molt tènue i compost de partícules extremadament fosques. Els noms dels seus satèl·lits coneguts fins ara, estan anomenats en honor als personatges de les obres de Shakespeare i Alexander Pope, els 5 principals son Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó.
 

Neptú 14 llunes conegudes; les més importants per ordre de descobriment, Tritó, Nereida, Nàiade, Talassa, Despina, Proteu, Galatea i Làrissa.

Admirant la Via Làctia

La Via Làctia admirada i sublimada als quatre racons del Planeta, us convidem a passejar amb nosaltres per aquestes magnífiques imatges que acompanyen aquest post, i recrear-vos davant la majestuositat de la Via Làctia des de diferents indrets del nostre planeta, amb les fotografies de Delil Geyik, fotògraf professional i astrònom aficionat.

Clic a la imatge per engrandir. Un lloc no determinat de Bèlgica. Crèdit: Delil Geyik.

Aquí teniu una manera molt poètica d'admirar la volta celeste d'una manera diferent. Amb l'ull del fotògraf Delil Geyik, que ha ambientat els llocs més bells del planeta, combinant així viatges i la Via Làctia. Des del Cerví fins als camps de lavanda de l'altiplà de Valensole, des de les ruïnes de l'antiga ciutat maia fins a la pastura de muntanya més alta del Tirol del Sud, recorrerem el grandiós panorama de l'Alta Baviera a Àustria, després la natura sublim de l'Anatòlia oriental, per tornar a les Illes Canàries i abolir les distàncies per arribar als pics i pastures dels Tatres o Tatra occidentals, acabant finalment en aquesta platja de Bilbao, espectacularment emmarcada per penya-segats i roques.

El fotògraf va fer les seves fotos utilitzant la tècnica de fusionar el temps¹. Però, ara, deixem-nos transportar a aquest firmament estrellat i deixem que els nostres ulls s'enlluernin per tanta bellesa.

Clic a la imatge per engrandir. Suïssa: el Matterhorn, un cim llegendari per als alpinistes. Crèdit: Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. França: la meravella de l'altiplà de Valensole, lavanda (espígol) fins a on arriba la vista. Crèdit: Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. Itàlia: Seiser Alm, paisatges impressionants al Tirol. Crèdit: Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. Mèxic: Chichén Itzá, antiga ciutat maia de la península de Yucatán. Crèdit: Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. Alemanya: Llac Gerolsee. Crèdit; Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. Turquia: Parc Nacional de Munzur. Crèdit: Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. Illa de La Palma: Mirador del Roque de los Muchachos. Crèdit: Delil Geyik

Clic a la imatge per engrandir. Euskadi; Platja de Barrika, l'esplèndida platja amagada de Biscaia. Crèdit: Delil Geyik.

Clic a la imatge per engrandir. Polònia/Eslovàquia: els cims de Kopa Kondracka als Tatres. Crèdit: Delil Geyik.

¹ Fusionar el temps: Què és la fusió temporal? Alguns de vosaltres potser esteu familiaritzats amb el terme fusió temporal. Es tracta d'una tècnica de fusió d'exposicions que s'utilitza per combinar diverses fotos de la mateixa escena preses durant un període perllongat. Exemples típics són la combinació d'una foto de l´hora blava² amb una foto nocturna que mostra les estrelles o la Via Làctia.

² Hora blava: L'hora blava prové de l'expressió francesa l'heure bleue, que fa referència al període del crepuscle cada matí i a la nit on no hi ha ni llum del dia ni la foscor més completa. El temps es considera especial degut a la qualitat de la llum en aquesta hora del dia. L'hora blava és més curta a les regions properes a l'equador pel fet que el sol surt i es pon en angles pronunciats. A llocs més propers als pols, els períodes d'il·luminació i crepuscle són més llargs ja que el sol surt i es pon en angles menys profunds.

Ho he vist aquí.

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa . . .

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa els dracs lluitadors d'Ara OB1.

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" en un gran núvol molecular. Crèdit: Dark Energy Survey (Sondeig d'Energia Fosca), DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

 

La nebulosa NGC 6188 s'ha observat durant gairebé dos segles amb telescopis cada cop més potents. Un d'aquests telescopis la va estudiar per primera vegada a la dècada del 2010 mentre buscava els secrets de l'energia i la matèria fosca davant l'Observatori Vera Rubin.
 

Primer pla del cúmul estel·lar NGC 6193 i la nebulosa NGC 6188  Aquest vídeo es va crear a partir d'una imatge capturada per la càmera OmegaCAM del telescopi VLT Sondeig de l'Observatori Paranal. Se centra en una secció de l'associació estel·lar Ara OB1. Al centre de la imatge hi ha el jove cúmul obert NGC 6193, i a la dreta hi ha la nebulosa d'emissió NGC 6188, il·luminada per la radiació ionitzant de les estrelles més brillants properes. Crèdit: ESO. Música: movetwo

Recentment s'ha parlat molt sobre la posada en marxa de l'Observatori Vera Rubin, explicant que el seu objectiu principal és intentar aclarir la naturalesa de l'energia fosca, que se suposa que explica l'acceleració de l'expansió del cosmos observable durant uns quants milers de milions d'anys, i la naturalesa de la matèria fosca, suposadament havia d'explicar l'existència de les galàxies. Però també havia d'explicar que la càmera que equipava aquest observatori permetia obtenir imatges precioses (essencialment en el visible) i descobrir petits cossos celestes del Sistema Solar.

Resulta que aquest va ser el cas en estudiar una part de la volta celeste a l'hemisferi sud com a part del Dark Energy Survey (DES), una campanya d'observació durant la dècada anterior, que també utilitzava imatges preses en l'ultraviolat proper, el visible i l'infraroig proper per mesurar l'expansió de l'Univers amb l'ajuda de supernoves tipus Ia, les oscil·lacions acústiques bariòniques han deixat les seves traces en la distribució de les galàxies.

El DES va ser possible gràcies a la Dark Energy Camera (DECam) muntada al telescopi Víctor M. Blanco, de quatre metres, situat a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El Dark Energy Survey va dur a terme un estudi en profunditat del nostre Univers utilitzant la Dark Energy Camera de 570 megapíxels del telescopi Victor M. Blanco de 4 metres de la National Science Foundation. Crèdit: Fermilab.

Una nova mirada a una estrella descoberta per l'astrònom britànic John Herschel el 1836

Més recentment, el NSF NOIRLab (anteriorment anomenat National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory),  que és el centre nacional dels Estats Units per a l'astronomia de llum visible nocturna de terra, va publicar imatges preses amb la DECam, inclosa una d'espectacular nebulosa.

Oficialment designada com a NGC6188, "Els Dracs Lluitadors d'Ara" és una nebulosa d'emissió situada a uns 4.000 anys llum del Sistema Solar, prop del límit d'un gran núvol molecular en la constel·lació d'Ara (l'Altar).

Clic a la imatge per engrandir. Imatge sublim de la nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" revelada per la Dark Energy Camera  (DECam). Crèdit: Dark Energy Survey, DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

La nebulosa deu el seu nom a la seva semblança amb dos "dracs" que emergeixen dels núvols de pols foscos i amenaçadors per enfrontar-se. La seva estructura està produïda pels vents estel·lar i la resplendor de joves estrelles nascudes fa uns quants milions d'anys com a màxim i que esculpeixen el núvol molecular on es van encendre.

La radiació de les estrelles també causa les emissions de la nebulosa excitant inicialment els àtoms i molècules que la componen, que absorbeixen aquesta radiació abans de produir-la des-excitant-la, tot segons processos quàntics.

Ho he vist aquí.

Sota el mar?

El 2020, el telescopi espacial Hubble de la NASA va publicar aquesta imatge, sobrenomenada “Cosmic Reef,” (Escull Còsmic en la nostra llengua), per celebrar els 30 anys a l'espai. Mostra una nebulosa vermella gegant i el seu veí blau més petit, que formen part d'una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum de distància. En aquesta imatge, podem veure com les estrelles joves, energètiques i massives il·luminen i esculpeixen el seu lloc de naixement amb vents potents i radiació ultraviolada abrasadora.

Al cor de la gran nebulosa vermella hi ha estrelles brillants, cadascuna de les quals és de 10 a 20 vegades més massiva que el nostre Sol. La radiació ultraviolada de les estrelles escalfa el gas dens circumdant. Les estrelles massives també desencadenen vents ferotges de partícules carregades que expulsen gas de menor densitat, formant les estructures semblants a bombolles que es veuen a la dreta, que s'assemblen al corall.

Per contra, la nebulosa blava aparentment aïllada a la part inferior esquerra va ser creada per una estrella mamut¹ solitària 200.000 vegades més brillant que el nostre Sol. El gas blau va ser expulsat per l'estrella a través d'una sèrie d'esdeveniments eruptius durant els quals va perdre part del seu embolcall exterior de matèria

Clic a la imatge per engrandir. A la part inferior esquerra de la imatge apareix un anell blau brillant, lleugerament esvaït en totes direccions, amb un petit punt blau al mig. Onades vermelles i taronges d'ondulació de gas, arc de dalt a dalt a la dreta. Un centre blau clar apareix fora del mar de vermell i diversos punts blancs brillants brillen. A la part superior dreta, el gas blau fosc emana de la foscor de l'espai. Crèdit: NASA, ESA, STScIL

¹ Les estrelles mamut es refereixen a les estrelles més grans que hem descobert, estrelles que són massives en massa o radi. La massa és simplement de quantes coses està feta l'estrella; El radi és fins a quin punt es troba la vora de l'estrella des del centre.

 

 

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C96

Caldwell 96 va ser enregistrat per primera vegada pel astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 des del Cap de Bona Esperança a Àfrica.

Clic per engrandir. Caldwell C96. Crèdit: NASA, ESA, R. Griffiths (Carnegie Mellon University); S. Casertano (Space Telescope Science Institute), i J. MacKenty (Space Telescope Science Institute); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

 

La imatge que menciones captura algunes de les estrelles brillants als marges del cúmul obert Caldwell 96, també conegut com NGC 2516 o l'Eixam del Sud (per la seva similitud amb el cúmul de ruscs de l'hemisferi nord). Aquest cúmul, que va ser registrat per primera vegada el 1751 pel astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille des del Cap de Bona Esperança, és un objectiu molt popular per als astrònoms a l'hemisferi sud. Situat a poc més de mil anys llum de la Terra a la constel·lació de Carina, Caldwell 96 té una magnitud aparent de 3,8, cosa que el fa visible a simple vista en cels foscos. Tot i que sembla una taca difusa a simple vista, amb binocles es poden distingir algunes de les seves aproximadament cent estrelles.

A més, aquest cúmul és especialment atractiu perquè alberga almenys tres estrelles dobles que es poden separar amb un telescopi petit. Aquestes estrelles dobles, que semblen molt properes des del nostre punt de vista, poden ser binàries (gravitacionalment vinculades) o simplement alineacions òptiques sense relació física. L'observació d'aquestes estrelles dobles és més fàcil per als observadors a l'hemisferi sud durant la fi de l'estiu.

La imatge anterior del Caldwell 96 està formada per observacions realitzades amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2 ) del Hubble en longituds d'ona ultraviolada, visible i infraroja. Aquestes observacions van formar part d'un sondeig que va aprofitar la sensibilitat de la càmera del Hubble per aprendre més sobre les estructures de galàxies llunyanes i per entendre el moviment dels cúmuls d'estrelles.

Clic a la imatge per engrandir. La imatge de Caldwell 96 (NGC 2516) que es veu a dalt és una imatge obtinguda des de la terra, del Sondeig Digitalitzat del Cel (DSS). Les línies taronges i blaves en aquesta imatge indiquen les ubicacions de les observacions que va fer el telescopi Hubble de les estrelles a les vores del cúmul, amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2). La imatge del Hubble a l'esquerra va ser presa en llum visible i infraroja, mentre que la de la dreta inclou llum ultraviolada, visible i infraroja. Aquesta combinació de dades ajuda els astrònoms a entendre millor la composició i estructura del cúmul.

Clic a la imatge per engrandir. La Advanced Camera for Surveys (ACS) de Hubble va capturar la imatge a la part superior dreta, mostrant estrelles a Caldwell 96 (NGC 2516), així com un parell de galàxies de fons (que apareixen com a objectes estesos). A la part inferior esquerra, una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS) inclou un esquema que mostra quina part del clúster va ser observada pel Hubble. Crèdits: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; Imatges de Hubble: NASA, ESA i A. Saha (NOAO); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Clic a la imatge per engrandir. La imatge de la part superior dreta, presa amb un únic filtre infraroig per la Wide Field Camera 3 (WFC3) de Hubble, mostra estrelles prop del centre de Caldwell 96 (NGC 2516), juntament amb diverses galàxies de fons, que apareixen com a objectes difusos i estesos. Una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS), a la part inferior esquerra, inclou un contorn que mostra quina part del cúmul va ser observada pel Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; Imatges de Hubble: NASA, ESA i A. Saha (NOAO); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

C96 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog