La frase

Un banquer és un senyor que ens deixa un paraigua quan fa sol i ens el reclama ​​quan comença a ploure.

Samuel Langhorne Clemens (Mark Twain), escriptor i periodista nord-americà.

 

Primera imatge de la Terra des del Curiosity

La NASA ha publicat el passat dia 6 de febrer la primera imatge de la Terra des de Mart captada pel rover Curiosity, durant la seva missió al nostre planeta veí.

La Terra és el punt més brillant que es distingeix en la nit marciana. En aquesta imatge presa després de la posta de Sol al planeta vermell, es pot distingir la brillantor del nostre planeta i una tènue brillantor de la Lluna. Per facilitar la visió l'equip del Curiosity ha augmentat la imatge original.

Per veure la imatge original en HD, fes un clic aquí. 

El rover Curiosity

Aquest article també l'he publicat en castellà a Astroseti

La frase de la setmana

"La meva dona té un bon físic"

Albert Einstein

Sant Google

Hem de reconèixer que el cercador de Google ens ha fet a tots la vida bastant més fàcil. Encara que jo no sigui gaire partidari d'afegir segons quines aplicacions al meu compte o al meu navegador, sé de gent que està força contenta de haver-ho fet.

Si teniu curiositat de veure el quarter general de Google inc. al 1600 Amphitheatre Parkway de Mountain View, California, ho podeu fer a les imatges de més abaix.

 

Si ho voleu trobar vosaltres mateixos, feu un clic a l'imatge per engrandir-la i podreu veure les coordenades de Google Earth per anar-hi (al peu de la foto). Google es troba als 2 conjunts d'edificis de la part superior de la imatge, els 2 edificis en forma de L encarades del davant, son la seu d'Android, el S.O. de la majoria de smartphones que no son d'Apple.

Captura de pantalla de Street View, observeu el cartell del semàfor.

La seu d'Android, podeu veure el ninot gegant del logo a l'entrada.

I si voleu tafanejar una mica més, un cop obert el Google Earth, doneu tranquil·lament la volta als edificis amb el Street View i podreu contemplar als empleats de Google saludant, no sé si surten tots però, bastants sí!.

Tres Sols a Rússia

El fenomen del parheli ha provocat una espectacular imatge que ha pogut ser documentada en un parell de localitats del sud-est de la Rússia europea

El fenomen meteorològic del parheli o paraheli és un efecte òptic bastant comú, està associat a la reflexió/refracció de la llum, produït per una gran quantitat de partícules de gel presents en els cirrus. Molt semblants als halos (de fet poden i solen succeir al mateix temps), es manifesten al voltant de 22 º a l'esquerra i/o dreta del Sol com a taques brillants i fins acolorides al cel. 

El cas que ens ocupa va tenir lloc a principis d'aquesta setmana, i va poder ser documentat a les ciutats russes de Kazan i Samara. El curiós d'aquest cas és que aquest efecte ha provocat que es poguessin "veure" 3 Sols, el que ha provocat la sorpresa dels observadors en directe. Fins i tot en un d'ells es va poder observar una mena d'arc de Sant Martí (halo) que unia els 2 reflexos laterals.

Encara que és un rar fenomen, ja ha estat documentat en altres ocasions, encara que sempre en latituds similars i acompanyats de baixes temperatures en superfície, A Kazán es trobaven a -24ºC durant el fenòmen, sent més habitual la seva observació a la sortida del Sol i aprop de l'horitzó.

Parheli observat a Kazán. Imatge Ilmira Minigareeva

 

Una altra imatge des de Kazán. @DashkinaLubov, via Twitter

 El Parheli a Samara. Imatge Progorod News

Doble parheli vist a Fargo, Dakota del Nord, USA, el 18 de febrer de 2009
Imatge Gopherboy6956

Vist a la xarxa

Aquesta noticia també l'he publicat en castellà a la web d'Astroseti

Dedicat a un/s brètol/s

Benvolgut/da/s brètol/a/s

Et/us vull agrair l'esforç que has o heu realitzat aquesta nit/matinada per destrossar l'arbre de Nadal que l'A. VV. de Sant Genís, amb la col·laboració d'altres entitats del nostre barri, ha col·locat a la Pça. Meguidó.

El teu esforç ha servit per indignar i decepcionar als que amb molta il·lusió han volgut donar un toc nadalenc a un lloc emblemàtic del nostre barri.

Soc conscient, com la teva/vostra mare, que ets/sou un cas perdut. Dubto que puguis entendre el que et dic, així que si aquest és el cas, et convido a utilitzar el traductor de Google que incorpora el bloc, encara que probablement el teu primitiu llenguatge no hi surti.

Em sap greu que la teva/vostra fregida neurona (E. Punset dixit) no doni per a res més. Si no vols participar o gaudir de les activitats que es fan al barri, al menys no les boicotegis ni destrossis. I es que a banda de covard -amagant-te a la foscor de la nit- ets un ximple. I ho ets perquè a ningú se li acut fer destrosses a casa seva, i es que mal et pesi, el teu barri també és casa teva. Quan pixes oi que no ho fas apuntant amunt?, doncs això ve a ser el mateix.

Si l'avorriment et/us dona un malviure et/us vull donar uns consells; has/heu provat a llegir llibres?, a escoltar una altra música que no sigui la que t'embota el cervell?, a deixar les pastilletes que et prens?, a canviar de canal de tv?. Et recomano que ho provis un parell de setmanes, descobriràs que hi ha una altra vida al teu entorn, i fins i tot potser t'animaràs a concloure els estudis, que de ben segur has/heu deixat penjats.

L'arbre abans de ser destrossat

Estimat/s brètol/s, només et/us demano que la propera vegada, intentis buscar-te una manera de passar el temps, que no sigui la de destrossar la feina dels altres. Dona-li uns segons de reflexió a la teva/vostra esquifida i solitària neurona.

La frase de la setmana

"La meteorologia és la ciència que ens permet conèixer el temps que hauria de fer"

Philippe Bouvard

L’estané, el primer superconductor a temperatura ambient?

Aquest material es comportaria com un aïllant topològic , dotat d’unes propietats de conducció que recorden les d’un superconductor.

Inspirats en el grafé, un equip de físics ha simulat el comportament d'una làmina feta d'àtoms d'estany i fluor. Batejat com a estané, aquest material es comportaria com un aïllant topològic dotat de propietats de conducció que recorden a les d’un superconductor. Encara que no és en el sentit estricte un superconductor, l’estané no oposa cap resistència a la conducció d'electricitat a temperatura ambient.

 

Unint àtoms de fluor (groc) sobre una capa d'àtoms d'estany (gris), s'obté un nou aïllant topològic amb notables propietats.
L’estané, condueix l'electricitat sense resistència al llarg de les seves vores (fletxes blaves i vermelles) a temperatures de fins a 100 ° C. Encara que de moment només amb simulacions teòriques per ordinador. 

Els aïllants topològics han despertat la curiositat de molts científics per les seves notables propietats de conducció elèctrica que suggereixen la realització de components electrònics més ràpids. Dins d'un material aquest actua com un aïllant, però la seva superfície condueix el corrent elèctric.

Va ser gairebé per casualitat que el seu descobriment es va dur a terme. Va ser el físic teòric Charles Kane estudiant detingudament la conductivitat dels electrons en un full de grafé. L'investigador es va adonar que la conducció es pot produir d'una manera que recorda el famós efecte Hall quàntum, observat per primera vegada el 1980. Però en aquest cas, no era necessari refredar un material a una temperatura molt baixa i submergir-lo en un camp magnètic.

Aïllants topològics i ordinadors quàntics

Avançant en les seves investigacions, Kane va demostrar que el fenomen era subtilment diferent, i que podria succeir amb altres estructures en dues dimensions. Aquest resultat va cridar l'atenció de Joel Moore, que el va estendre a les estructures en 3D. Com l'anàlisi matemàtica del fenomen de la conducció de Kane implicava consideracions de topologia, Moore va anomenar a la nova classe de materials descoberts pel seu col·lega, aïllants topològics.

L'estany, amb símbol Sn a la taula periòdica de Mendeleiev és un metall molt comú en les nostres vides.Potser amagui el potencial de revolucionar l'electrònica per poder fabricar un cosí del grafé, l’estané.

L'interès pels aïllants topològics va augmentar quan es van adonar que podien contenir els fermions de Majorana, i per tant ajudar a realitzar càlculs quàntics naturalment protegits contra els efectes de la decoherència. El 2006, el físic Shoucheng Zhang, de la Universitat de Stanford, va observar que certs tipus de nuclis pesats eren especialment adequats per a la producció d'aïllants topològics. També va pronosticar que un vidre a base de mercuri i tel·luri hauria de permetre verificar els càlculs de Kane i Moore. De fet el 2007, Laurens Molenkamp i els seus companys van anunciar que existeixen aïllants topològics. Pel seu treball , Charles Kane , Shoucheng Zhang i Laurens Molenkamp ser guardonats amb el Physics Frontiers Prize.

L’estané, un cosí superconductor del grafé?

La saga dels aïllants topològics potser hagi experimentat un nou gir amb l'article publicat per la Universitat de Cornell els autors del qual són Shoucheng Zhang i els seus col·laboradors. En aquest article els físics van anunciar que han realitzat simulacions per ordinador sobre les propietats de conducció d'un nou material. Els investigadors l'han anomenat estané, ja que es compon principalment d'àtoms d'estany formant un full en 2D similar al grafè. El seu nom deriva del llatí d'estany, és a dir, "Stannum".

Igual que tots els aïllants topològics en 2D, l’estané és conductor per les seves vores, però aïllant a l'interior de la fulla. El que és particularment sorprenent, si ens refiem de les simulacions, és que la conducció de l'electricitat es produeix sense resistència, com un superconductor, i molt important especialment, a temperatura ambient. Òbviament això és el que crea les expectatives per a una nova electrònica.

De moment, i suposant que l’estané posseeixi aquesta extraordinària propietat de comportar-se com els mítics superconductors però a temperatura ambient, Zhang Shoucheng li vaticina el seu ús a nivell de les connexions en un microprocessador. Però també podem imaginar una nova generació de xips que consumeixin menys energia i més ràpids gràcies a l’estané.

Ho he  vist aquí

Qui no te feina....I

Doncs això, que el gat pentina.

Gairebé estem de cap de setmana, i quan tinc una mica de temps lliure navego per la xarxa una estona o "viatjo" pel món amb el Google Earth.

Certament et trobes coses curioses, i fins i tot obres d'algú que encara li agrada perdre el temps més que a mi, tot dedicant-se a fer "fricades".

Com a mostra aquesta imatge d'una pobra ovella "pelada" com si fos un canitx qualsevol.

La cara del avergonyit animal no te preu.

Per altra banda, si utilitzeu el Google Earth aneu fins a la localitat de Dixon a Illinois (USA) i trobareu aquest edifici, amb una forma ben sugerent, amb la vegetació aportant-li el toc que potser li mancava.

No se si recomanar al propietari que visiti a l'arquitecte o a l'uròleg.

Un segon codi amagat a l'ADN!

La molècula d'ADN està lluny de ser un llibre obert. Si bé pensàvem que ja havíem aclarit els secrets del codi genètic, ja fa més de 50 anys, un equip dels EUA ha identificat un altre codi, amagat sota del primer, que tindria un paper en el control dels gens. El descobriment podria ajudar als científics a avaluar millor l'impacte de les mutacions per comprendre millor certes malalties.

 

Algunes investigacions fan més soroll que d’altres. El descobriment de l'estructura de l'ADN (àcid desoxiribonucleic) per James Watson i Francis Crick el 1953 en va ser una d’elles. Guardonats amb el Premi Nobel de Medicina el 1962, aquell descobriment va tenir un efecte completament revolucionari en el coneixement de la biologia.

 L’ADN és una molècula molt llarga que consisteix en una seqüència de nucleòtids

units un a l’altre per enllaços fosfodièster. És el portador de la informació genètica.

El seu codi, conegut des de fa més de 50 anys, n’amaga un altre.

© Spooky Pooka, Wellcome Imatges, cc by nc nd 2.0

En aquelles dates, els biòlegs sabien que la molècula de l’ADN estava composta per quatre tipus de molècules més petites anomenades nucleòtids, que es distingeixen per la seva base nitrogenada: A (adenina), T (timina), C (citosina) i G (guanina). El que ignoraven en canvi, és com era la seva estructura. James Watson i Francis Crick van aclarir brillantment el misteri i varen demostrar que la molècula de l'ADN tenia una estructura com una doble hèlix en què les bases s’aparellaven específicament, les A amb les T i les C amb les G.

Amb aquests fonaments, els científics van ser capaços d’entendre com es transmet la informació genètica en la cèl·lula. Els investigadors van demostrar que els nucleòtids eren presents en l'ADN alineats específicament, formant un codi que permetia la producció d’aminoàcids i proteïnes. Tres nucleòtids units constituïen una mena de paraula, anomenada codó, que es llegeix i es tradueix en un dels 20 aminoàcids de la cèl lula. Els aminoàcids es lliguen entre si i posteriorment s’acoblen per formar una proteïna. Sota certes condicions, les mutacions poden aparèixer i modificar el codi. La proteïna mutant resultant pot perdre la seva funció, i conduir al desenvolupament d'una patologia.

La molècula de l’ADN està constituïda per quatre nucleòtids diferents anomenats:

 A (adenina), T (timina), C (citosina) i G (guanina).

 Aquests nucleòtids s'agrupen per parelles especials: A amb T ,T amb A, C amb G i G amb C.

© Dosto, Wikimedia Commons, cc by sa 2.5

De l’ADN a la regulació genètica

Des de llavors, s'ha avançat molt i els científics poden ara conèixer la seqüència d'un gen d’interès molt ràpidament. A l'abril del 2003, es va completar la seqüenciació completa del genoma humà i els aproximadament 25.000 gens identificats s’estan ara estudiant en detall per tot el món. Els científics no estan, però, al final de la seva feina i l'ADN encara amaga molts secrets. Recentment , un equip ha observat en cèl·lules una forma particular d'ADN, la quadrúpede G o ADN de quatre hèlixs, que mai abans s'havien identificat “in vivo”, (N ota; al contrari que in vitro, aquest s’han identificat en un ésser viu).

En passar els anys, els investigadors s'han adonat que la lectura de l'ADN és molt més complexa del que es pensaven inicialment. Van demostrar que el codi genètic no era només això, si no que la manera en què s’ha de llegir és també molt important. En altres paraules, no son només les frases del llibre les que compten, sinó també com s'explica la història. D’aquesta manera els gens es poden llegir més o menys bé i condueixen a una producció més o menys elevada de proteïnes. Això és el que explica per què, dins d’un mateix organisme, totes les cèl·lules tenen el mateix genoma i no obstant això, tenen destinacions molt diferents: algunes esdevenen glòbuls vermells, d’altres cèl·lules immunes, altres neurones, etc... Aquest mecanisme, anomenat regulació genètica està controlada pels components cel·lulars, els factors reguladors, que poden unir-se a seqüències d'ADN específiques i modular l'expressió dels gens.

Un codi en pot amagar un altre

Dins del projecte Encode (Enciclopèdia dels elements de l'ADN), l'objectiu és identificar totes les seqüències de l'ADN del genoma humà, els investigadors de la Universitat de Washington (Estats Units) han fet un descobriment sorprenent. Han demostrat que el codi genètic, tal com el coneixem, n’amaga un altre, que regula l'expressió gènica. Aquest descobriment s'ha publicat a la revista Science.

El genoma conté unes seqüències de codificació i d'altres seqüències que permeten als factors de regulació fixar-se a l'ADN per controlar l'expressió dels gens. Gràcies a les tècniques de biologia molecular, els investigadors han analitzat la distribució d'aquests dos tipus de seqüències. Han demostrat que el 15% dels codons del genoma humà tenia una doble funció: d'una banda, contribuir a la producció de proteïnes, i de l'altra, donar instruccions a les cèl·lules per modular l'expressió dels diferents gens . Per aquesta raó, els científics els han anomenat "DUONS”.

"El codi genètic pot escriure simultàniament dos tipus d'informació”, diu John Stamatoyannopoulos, director de l'estudi. Per tant, és possible que certes mutacions que es creien relacionades només amb la seqüència de la proteïna, també pertorbin el control de l'expressió gènica. Segons els autors, aquest descobriment podria portar a comprendre millor el desenvolupament de certes malalties.

Vist a futura-sciences.com

Aquest article també l’he publicat en castellà a Astroseti