Pels que no ho sabeu, jo visc a Sant Genís dels Agudells i avui us he preparat una amanida de curiositats, llegendes, anècdotes i també de l’origen de la expressió “veure el mon per un forat”, un altre “invent” nascut a Sant Genís, el meu barri.
Tindreu l'oportunitat de saber-ne més de la Font Tenebrosa, de túnels, d’un quadre amb història i del curiós nomenclàtor del barri.
Començaré parlant-vos de la Font Tenebrosa i la seva llegenda que es perd en la nit dels temps. Les restes de la font les podeu trobar baixant per l’Arrassabada, un cop passada la benzinera a mà dreta a l’alçada de la tercera corba d’esquerres.
La font ha estat des de força temps enrere molt concorreguda pels barcelonins, segons trobem als diferents escrits del Baró de Maldà, Joan Amades, Josep Mª Riutort i Bernat Bransí, entre d’altres.
Segons la llegenda, la seva aigua ve de l’infern i en les nits de gran tempesta en surten el diable, els llamps i els trons.
 |
La Font de la Tenebrosa
|
Segons Juan Amades; “
La Font de la Tenebrosa. Té origen en el mateix infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, que s’estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frare blanc que era l’únic que tenia poder per a reduir-lo. Per evitar que sortís quant el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d’un gros llibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Tenia un ciri encès i com a canelobre una calavera. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri”.
També se li atribuïen virtuts medicinals; El 29 de maig de1805 el Baró de Maldà en el seu calaix de sastre, deixava escrit. “Desprès anàrem tots i totes, i per païr les truites d’ou que uns quants i quantes n’havien menjat, a refrescar-se un poc la boca amb aquella tan bona aigua de la font de la Tenebrosa, apta per desfer totes les hipocondries i demés mals humors qui en patèsquia, facilitant l’orina i afluixant el ventre”.
En Josep M. Riutort en la seva Historia y leyenda de las fuentes urbanas y campestres de Barcelona, recull literalment: “Situada en la carretera de Gracia a St. Cugat del Vallés, conocida por carretera de la Arrabassada, en un recodo a la izquierda antes de llegar a lar ruinas del Monasterio de San Jerónimo del Valle de Hebrón, no tiene nada que justifique del nombre con que desde antiguo se la conoce. Sus aguas son mediocres, y si un día fue aquel punto meta de excursiones dominicales y lugar a propósito para comilonas, hoy está completamente olvidado. Y no obstante, “ la Tenebrosa” es prodiga en leyendas. “ Puerta del infierno” se llamo un día a dicho paraje, por existir en el mismo un pozo al que nadie había hallado el fondo, por lo que se afirmó que era una de las entradas a la mansión del Ángel malo. También era del dominio público que, asomándose al brocal de dicho pozo, se veía el porvenir. De ello nació la frase “Veure el mon per un forat” El haberse dicho, a principios de siglo, ignoramos con qué fundamento, que las aguas de la Tenebrosa se habían contaminado acabó de determinar el alejamiento de los barceloneses”.
Parlem ara dels túnels. A Sant Genís hi ha munt de llegendes que parlen de túnels i passadissos secrets per anar de una masia a un altre i fins i tot n’hi ha que parlen d’alguns que des de Sant Genís porten a l’alçada de Can Gomis, a tocar d’on trobem l’Hospital Quirón. O les que de la església porten a les monges.
Sigui com sigui sabem que existeixen las de Can Figuerola -a on diuen que si amagà el Serrallonga- i que segons ens ha comentat el mestre Palmero pare, a banda de la que és pot visitar actualment una part, es veu que per sota d’aquesta en corre un altre, i sembla ser que amb una antiguitat superior a la mateixa masia, segons li van comentar els geòlegs que les van estudiar.
La cova de Can Figuerola
Curiós tot plegat, si tenim en compte el que va trigar en arribar-hi el metro, quan mitja feina ja estava feta.
Ara, amb les actuals obres dels patís dels carrers Sidó i Lledoner, n’ha aparegut un de nou per sota de les actuals clavegueres, des de l’A.VV. s’ha demanant informació als serveis tècnics del districte per si en saben l’origen o la finalitat, i en cas de no treure’n l’aigua clara, ja tindran un altre motiu per incloure aquesta troballa al catàleg de les seves llegendes.
Sense deixar el Museu Palmero us vull comentar una curiosa anècdota. El mestre Palmero pare em va comentar que durant un viatge a Florència acompanyant al seu pare, mentre visitaven la Galeria Corsini, es van quedar sorpresos en veure dues obres del pintor polonès Pandolfo Reschi sobre la guerra dels segadors, i en una d’elles la que porta per títol
Il Assedio di Barcellona de 1652, va representar a la ciutat de Barcelona assetjada per terra i per mar per les tropes de Joan Josep d'Àustria, qui en l'angle inferior dret de la pintura estudia les operacions militars davant un gran plànol de Barcelona. Bé, doncs en aquesta pintura feta des d’un del turons de Collserola la vista del Mestre Palmero va veure que hi sortia el Sant Genís d'aleshores, en concret la seva parròquia i alguna de les cases que l’envoltaven.
La obra, un encàrrec a Reschi de Bartolomeo Corsini es de mig format, el mestre Palmero va demanar a la direcció de la Galeria permís per reproduir-lo i aquest cop en gran format. La direcció li va donar el permís. I ara aquesta reproducció la tenim al nostre barri, la trobareu a la sala de l’esquerra només entrar al Museu Palmero, just a la paret dreta del fresc que simbolitza la llegenda de la creació de l’escut de Catalunya. A la propera festa major el podreu veure. No deixeu passar-ne l'ocasió.
 |
| Il Assedio di Barcellona. Pandolfo Reschi |
Per acabar us parlarem dels burots i la seva relació amb els noms d’alguns carrers de Sant Genís, i de pas de la resta de noms del nostre nomenclàtor.
Comencem explicant que un burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles, normalment queviures, a l'entrada de pobles i ciutats, durant el segle XIX i fins als anys 60 del segle passat. Per extensió també s'anomenava burot a l'oficina a l'entrada d'una població on els susdits funcionaris cobraven aquest impost. Normalment aquestes oficines es trobaven al costat dels camins principals o a les entrades dels pobles o ciutats. Potser els que ja teniu una edat recordareu la paraula
fielato, doncs es burot en castellà.
A l’Arrabassada creiem que a l’alçada de Samaria, existí un d’aquest burots, doncs bé, hi havien pobles que estaven lliures d’aquest impost o taxa per entrar a Barcelona, eren els anomenats pobles lliures de carretatge, i a efectes administratius estaven considerats com un carrer més de la ciutat, tenint dret els seus habitants a aixoplugar-si en cas que vinguessin mal dades.
 |
| Burot de l'Arrabassada l'any 1920. Crèdit: I.C.C. |
Doncs bé, al barri tenim un seguit de carrers que duen el nom d’alguns d’aquests pobles; Saldes, Sagàs, Olvan, Viver, Canovelles i Cànoves.
Els noms de carrers amb nom de persona fan referència a antics propietaris dels terrenys o veïns del barri; Baldomer Girona, Costa Pacheco, Madrona Prat, Jardins Arnalot i Elies i Pagès, d’aquest darrer no en sabem gaire cosa, només que sembla que es tractaria de 2 persones diferents, i es que un potser devia ser pagès i l’altre es diria Elies suposem.
La resta, a excepció del carrer del Lledoner, suposem que per l’arbre centenari que hi havia davant la Pça. Palestina, duen nom de ciutats i pobles de Palestina. Antigament la part baixa del barri, els carrers duien nom de lletra, i quan es va decidir anomenar-los, els encarregats de fer-ho es van inspirar amb l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, per això tots aquests noms que semblen inspirats en localitzacions de la passió de Jesucrist, o dels escenaris actuals dels enfrontaments entre jueus i palestins.
Podeu escoltar la versió en àudio d'aquest post des del canal Història de la
e-ràdio Sant Genís.
