Aquestes dues imatges contenen alguns dels milers d'estrelles d'un nou estudi realitzat per l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, com s'informa al seu darrer comunicat de premsa (NdT; referit al juny del 2021). Es tracta del major estudi de formació estel·lar mai realitzat en raigs X, que abasta unes 24.000 estrelles individuals a 40 regions diferents. L'estudi destaca la relació entre les potents erupcions de les estrelles joves i l'impacte que podrien tenir als planetes que orbiten al seu voltant.
Dins aquest ampli conjunt de dades, els científics van identificar més de mil estrelles joves que van emetre flamarades molt més energètiques que la flamarada més potent mai observada pels astrònoms moderns al Sol, "l'Event Solar Carrington" de 1859. Les "súper" flamarades són almenys cent mil vegades més energètiques que la Fulguració solar Carrington i les "mega" flamarades fins a 10 milions de vegades més energètiques.
La nebulosa de la Llacuna (esquerra) és una zona situada a uns 4.400 anys llum de la Terra a la Via Làctia on s'estan formant estrelles activament. Aquest camp de visió mostra la part sud d'una gran bombolla de gas hidrogen, a més d´un cúmul d´estrelles joves. Les dades de Chandra (porpra) s'han combinat amb les dades infraroges (blau, daurat i blanc) del telescopi espacial Spitzer en aquesta imatge composta.
Clic per engrandir: Mega flamarades. Crèdit imatge Raigs X: NASA/CXC/Penn State/K.
Getman, et al; Imatge a l'Infraroig: NASA/JPL/Spitzer
Una seqüència d'imatges de raigs X del Chandra mostra una jove estrella (anomenada "Lagoon 180402.88-242140.0") a la nebulosa de la Llacuna que va experimentar una "mega flamarada". Aquesta flamarada va ser unes 250.000 vegades més energètica que la més potent observada pels astrònoms moderns al Sol, i va durar unes tres hores i mitja. El va seguir una flamarada més petita. La durada total de la pel·lícula abasta gairebé 23 hores i s'hi inclouen 27 imatges. Aquesta estrella només té uns 1,5 milions d'anys -en comparació amb l'edat del Sol, que és de 4.500 milions d'anys- i té una massa aproximadament tres vegades superior a la del Sol. (Nota: els canvis aparents de la forma de la font de raigs X es deuen al soroll i no a un veritable canvi de forma).
La imatge de la dreta mostra la regió de formació estel·lar anomenada RCW 120, que també és a la Via Làctia, però lleugerament més lluny, a una distància d'uns 5.500 anys llum. Aquesta vista de RCW 120, que té les mateixes longituds d'ona i els colors que el compost de la Llacuna, conté una bombolla de gas hidrogen en expansió, d'uns 13 anys llum de diàmetre. Aquesta estructura pot estar escombrant material en una closca densa i desencadenant la formació d'estrelles.
Les potents flamarades observades per Chandra en aquesta investigació es produeixen a totes les regions de formació estel·lar i entre estrelles joves de totes les masses, incloses les similars al Sol. Els científics van registrar les flamarades en totes les diferents etapes de l'evolució de les estrelles joves, des de les primeres, quan l'estrella està fortament incrustada en pols i gas i envoltada per un gran disc de formació de planetes, fins a les darreres, quan els planetes s'haurien format i els discos han desaparegut. L'equip va descobrir que cada estrella jove de menys de 5 milions d'anys produeix diverses super flamarades a la setmana, de mitjana a tota la mostra, i unes dues mega flamarades a l'any.
Clic per engrandir. Imatge artística del telescopi de Raigs X Chandra. Crèdit: NASA
Durant les dues darreres dècades, els científics han argumentat que aquestes flamarades gegants poden ajudar a "crear" planetes a les estrelles encara en formació en allunyar el gas dels discs de material que les envolten. Això pot desencadenar la formació de còdols i un altre material rocós petit que és un pas crucial per a la formació de planetes. D'altra banda, aquestes erupcions poden "eliminar" planetes que ja s'han format, fent esclatar les seves atmosferes amb una poderosa radiació, cosa que possiblement provoqui la seva completa evaporació i destrucció en menys de 5 milions d'anys.
Aquest treball es va presentar a la reunió de la American Astronomical Society i es descriu en un article dirigit per Getman que va ser acceptat per a la seva publicació a The Astrophysical Journal, i està disponible aquí. El Centre de Vol Espacial Marshall de la NASA gestiona el programa Chandra. El Centre de Raigs X Chandra de l'Observatori Astrofísic Smithsonià controla la ciència des de Cambridge, Massachusetts, i les operacions de vol des de Burlington, Massachusetts.
Llegiu més sobre l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA fent un clic aquí.
Per veure més imatges de Chandra, multimèdia i materials relacionats, feu un altre clic aquí.
Ho he vist aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari