Els orígens de Sant Genís

Avui em prenc la llibertat de parlar-vos dels orígens del meu actual barri, i del símbol que és per a tots els que hi vivim; la nostra parròquia, El meu barri és un petit racó bressolat per la serra de Collserola, i desconegut per la gran majoria dels nostres conciutadans, i que va viure millors èpoques. Tot i així, si hi passegeu us garanteixo que hi trobareu racons amb un encant especial, malgrat els intents de diferents administracions per fer-los desaparèixer.

El barri de Sant Genís dels Agudells, al vessant oriental de Collserola (anomenada en aquest sector serra dels Agudells), té un origen força antic dins el territori de Barcelona, del qual fou una de les deu parròquies inicials: l’acta de dotació és del 4 de juliol del 931, fou consagrada pel bisbe Teodoric de Barcelona, en temps del comte Sunyer. És notable al temple actual, la seva construcció d’origen romànic amb vestigis preromànics. També cal destacar el peix simbòlic dels primers cristians, situat a la dreta de la porta principal del temple.

Segons Carreras i Candi la antiga parròquia era una de les més petites i pobres del territori de Barcelona. L’any 1359 passà a dependre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat en aquell moment, però amb la desaparició del cenobi passà a dependre de la parròquia d'Horta (1867). Avui perviu l’antiga església de Sant Genís dels Agudells, restaurada al segle XVII, al costat de la qual hi ha encara el cementiri.

Foto del desembre de 1944

Hi va haver un temps en què el terme parròquia no era equivalent d’església sinó de població, en la mesura que els centres eclesiàstics actuaven com a aglutinadors i com a registres tant de naixements com de propietats. Avui, la història de l’edat mitjana s’ha de rastrejar en els arxius d’aquelles esglésies.

El fogatge del 1359 li atribuí 55 focs. Al segle XVII constituïa ensems amb Horta un sol municipi i una sola parròquia, i fins al s XIX s’anomenà el terme parroquial de Sant Genís d'Horta. Durant el segle XIX Sant Joan d'Horta es desenvolupà i s’independitzà de Sant Genís, que havia romàs estancat. El 1888 era un dels quatre districtes en què era dividit el municipi d'Horta. Dins el seu terme hi havia també els nuclis de població de Sant Jeroni vora el monestir de la Vall d’Hebron (s XIV), incendiat el 1835 (a la carretera de l’arrabassada a on trobem la benzinera), de Collserola, dels Penitents, de la Farigola, de Vallcarca i de la Clota i l’ermita de Sant Cebrià d'Horta, prop de la qual hi ha el Laberint d'Horta.

L’any 1904, mitjançant un reial Decret el municipi d’Horta fou annexionat a Barcelona, malgrat el desacord del Consistori Hortenc, pensem que el temps els hi donat la raó, només cal veure el permanent oblit per part dels diferents consistoris dels barris de muntanya del districte. 

L’escut municipal fins a la primera meitat del segle XIX portava el nom de Sant Genís dels Agudells de Horta i els tres ocells (merles d’aigua) propis de Sant Genís, però després va perdre el nom i les armes.

Antic escut de Sant Genís, recuperat per la vocalia de cultura de l'A.VV.
amb motiu del seu 40e aniversari.
Sobre fons d'atzur 3 merles d'aigua en plata

Aquesta primera vida cristiana i rural predominantment muntanyenca, de reminiscència ibera, tenia com a objectiu principal protegir-se dels possibles enemics. 

Sant Genís dels Agudells comptava des de la consagració amb la seva sagrera que comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes concedides pel bisbe. 

La sagrera era un terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica. L’església excomunicava els que l’envaïen o profanaven. Les famílies pageses s’hi refugiaven per protegir-se de les ràtzies dels sarraïns i fins i tot construïen, dintre d’aquests espais, sagrers o cellers on protegien les collites dels pillatges.

La traça actual de l’edifici, amb el seu característic campanar punxegut, li ve donada per una reconstrucció realitzada l’any 1671. 

El conjunt està format per l’església, la rectoria annexa, el cementiri parroquial i el mas del segle XIII Can Safont que fou residència de Jaume Safont, escrivà de la Generalitat en el segle XV. Can Safont també va ser la primera adreça de l’ajuntament de l’antic municipi de Sant Genís dels Agudells. 

Ja l’any 1.028 era parròquia. El Papa Benet XIII, l’any 1.396 va unir la Parròquia de Sant Genís al monestir de sant Jeroni, construït l’any 1.393 per la reina Violant de Bar, esposa del rei Joan I, fill de Pere el cerimoniós, per tant va ser reina d’Aragó. Des d’aquesta data, la parròquia fou dirigida pels priors del monestir fins l’any 1.770, en què començà a dependre dels rectors nomenats pel bisbe de Barcelona. 

Es podria recordar, en l’aspecte religiós, la gran devoció popular en el segle XIV, a l’altar de Sta. Maria; així com, al segle XVII, la devoció al Sant Crist.

En primer terme la masia porxada de Can Gresa, avui desapareguda, al voltant del 1900

Així doncs al costat mateix del temple hi ha el cementiri parroquial. Se sap que, cap a la meitat del segle XIV, tenia una capella i un sacerdot nomenat pel bisbe, i que poc temps després era administrat pels frares de sant Jeroni. 

El cementiri que hi trobem, per tant, és molt antic. Fins a la meitat del segle XIV tenia capella pròpia, avui desapareguda, i sacerdot nomenat directament pel bisbe. La característica especial d’aquest recinte funerari recau en que és l’únic cementiri parroquial que existeix actualment a la ciutat de Barcelona. És, per tant, propietat de l’església catòlica i, en conseqüència, es considera privat. Està en funcionament sota l’administració d’una junta, malgrat no fa gaires anys l’ajuntament de Barcelona va intentar clausurar-lo. L’any 1787, una reial ordre del rei Carles III, seguint els corrents europeus anomenats higienistes, suprimia els cementiris parroquials per raons de salubritat i d’higiene, i ordenava la construcció de recintes funeraris allunyats de la població i amb dependència municipal. 

El cementiri conté alguns panteons a l’entrada i unes fileres de nínxols, entre els quals destaquen algunes làpides antigues. S’hi pot veure, per exemple, la tomba de cinc pares felipons de Gràcia morts al començament de la Guerra Civil, la de Josep Vidal i Granés, fundador de les romeries de Sant Medir i la primera sepultura de Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, ja que les autoritats franquistes denegaren permís per sepultar-lo a Montjuïc, on descansen actualment les seves despulles. 

Queda per confirmar a quin sant està reverenciant, i hi ha versions enfrontades, perquè els sant Genís van ser com a mínim tres. 

Un dels sant Genís va ser escrivent a Arles. S’explica que la seva tasca era transcriure les sentències dels judicis. Mentre portava a terme els seus treballs, segons narra el santoral, va assistir a la lectura d’un decret de persecució als cristians que el va indignar i el va precipitar en fugida i rebel·lia. El van capturar i van decapitar. Es considera que va ser batejat per la seva pròpia sang. 

El segon, sant Genís de Clermont, té una història comuna: va ser pelegrí, va fer miracles i va morir en santedat. Se’l recorda el 7 de juliol. 

El tercer, sant Genís de Roma, era més pintoresc. Disposem de ben poques dades històriques referides a la vida i fets d’aquest Sant. Sí que tenim notícia que al segle VIè ja tenia culte i la festa ja se celebrava el 25 d’agost. També se sap que era actor. 

Es veu que en una ocasió estava actuant davant de l’emperador romà representant una escena on es ridiculitzava el baptisme dels cristians. En arribar l' escenificació del baptisme, en aquell precís moment el Sant reclamà per a ell mateix ser batejat i alhora hi confessà públicament la seva fe cristiana. Amb un insòlit coratge s’atreví encara a recomanar als espectadors i al propi Emperador que abracessin la fe cristiana. Immediatament va ésser detingut i sotmès a diferents tortures. Davant la fermesa del Màrtir romà finalment fou decapitat. 

Aquest succés esdevingué a l’entorn de l’any 300, en època de l’emperador Dioclecià. 

Tres sants, tres sant Genís, pensem que deuen oferir molta més protecció i ajuda als seus fidels que no pas un de sol. 

L’ajuntament de Barcelona té catalogat el complex parroquial de Sant Genís dels Agudells, com a conjunt Històric-Artístic. 

El nostre cementiri parroquial es obert els dissabtes de 10:00 a 13:00 hores i els diumenges i festius de precepte de 10:00 a 14:00 hores. La resta del barri ho està de 00:00 a 24:00 hores tot l’any ;-)

Entreteniment neuronal, la noia del nas vermell

Sempre m'han agradat els efectes òptics, i avui en vull compartir 3 amb vosaltres. És ben curiós com podem enganyar al nostre cervell amb la percepció visual, o és ell qui ens enganya?.

L’atenció o concentració és la selecció de determinats estímuls de l’exterior en el moment de la percepció, destinant més recursos cognitius a la seva elaboració. Inclou una sèrie de fenòmens que es donen de forma simultània al cervell. Si l’atenció augmenta de forma intensiva la concentració sobre l’estímul s’anomena alerta i sorgeix de forma instintiva davant possibles perills.

L’atenció dóna un significat a allò percebut i ordena la informació provinent dels sentits de forma jeràrquica de manera que la ment la pugui elaborar. Es relaciona amb la memòria, ja que aquesta aporta el context per fer significatiu allò percebut i alhora cal atenció per poder retenir una dada. Per aquest motiu el seu estudi és clau per a la pedagogia i la psicologia.

Hi han diferents tipus d’atenció. Ara ens centrarem en l’atenció selectiva. L’atenció selectiva és aquella que ens permet seleccionar un element de la resta d’elements del nostre camp perceptiu. Aquesta ens permet ignorar les distraccions que ens puguem trobar per a poder dur a terme, de manera satisfactòria la nostra tasca.

El primer de tots a on la interpretació que us farà el vostre cervell, el porta a imaginar-se colors inexistents, només cal seguir unes senzilles instruccions:

- Si els vostres ulls segueixen el moviment del punt rotatiu rosat, només veureu un color: rosat.
- Si la vostra mirada s'atura en la creu negra del centre, el punt rotatiu es torna verd.
- Ara, concentreu-vos en en la creu del centre. Després d'un breu període de temps, tots els punts rosats desapareixeran i només veureu un únic punt verd girant.

És sorprenent com el nostre cervell treballa. En realitat no hi ha cap punt verd, i els punts rosats no desapareixen. Això hauria de ser prova suficient que no sempre veiem el que creiem veure... Podeu veure aquí sota una captura d'un frame del gif per comprovar-ne que és cert.

Aquest efecte és la prova que quan el nostre cervell concentra la seva atenció en un sol punt, la resta la ignora, per no pertorbar-ne la concentració, és l'atenció selectiva. També ho podeu comprovar veient aquest vídeo del Daniel Simons, només heu de comptar quants cops es passen la pilota de bàsquet els nois amb samarreta blanca. Si ja sabeu de que va us el podeu estalviar.

Pels que no el coneixeu, heu vist el goril·la passejant a la primera?. No?. No us hi amoïneu, normalment ningú el veu.

Podeu trobar un altre exemple en el següent efecte. Aquesta il·lusió pertany al grup de les "Motion-Induced Blindness" (ceguesa induïda pel moviment).

Aquí els punts grocs són estàtics però el fons de punts blaus aquesta vegada sí que és animat.

 
Mireu a l'àrea que hi ha entre els 3 punts i concentreu-vos en el moviment dels punts blaus. A poc a poc els punts grocs aniran desapareixent durant uns breus instants.

I per acabar us deixo amb el que dona el nom al post. Només cal que fixeu la mirada durant uns 30 segons al nas vermell de la noia. Acte seguit fixeu la mirada damunt d'una superfície ben blanca (degut al fons del bloc recomano fer-ho un full de word en blanc obert prèviament, és un sol clic), i obriu i tanqueu els ulls el més ràpid que pugueu.

 

Aquest fenomen de postimatge és dels més freqüents, aquí l'hem vist relacionat amb el blanc i el negre. A les postimatges (imatges que seguim veient després d'apartar la vista d'una forma ben il·luminada i definida), es queden inactives les cèl·lules fotosensibles afectades per la longitud d'ona corresponent als colors impressionats a la retina, durant la seva recuperació en uns segons, en mirar una zona neutra, la manca del color impressionat se'ns mostra ara com el seu complementari.

Ben curiós.

El pentagrafè encara més miraculós que el grafè?

Molts laboratoris de física de sòlids s'han unit a la cursa en la recerca per trobar els nous materials electrònics del futur. Quan encara els científics continuen millorant el rendiment i les possibles aplicacions del grafè, ja en surten de nous. El darrer a afegir-s’hi és el pentagrafè, (també anomenat ultragrafè). Les seves propietats mecàniques i sens dubtes les elèctriques, superen les expectatives del grafè.

El carboni, el fòsfor, el sofre i l’oxigen són cossos simples, però els seus àtoms es poden acoblar per formar xarxes cristal·lines o estructures moleculars amb diferents propietats físiques i químiques, és llavors quan parlem d’al·lotropia. Per exemple, l'oxigen i el ozó són formes al·lòtropes de l'oxigen, sent la primera molècula menys reactiva químicament que la segona.

L'exemple més conegut i més espectacular de l’ al·lotropia és probablement la del carboni en grafit i en diamant. Un grup d'investigadors japonesos, xinesos i de l’Universitat Commonwealth de Virgínia (VCU) als Estats Units, creuen haver descobert una nova forma al·lotròpica de carboni molt prometedor com expliquen en un article publicat a la revista PNAS. No obstant això, les propietats físiques i químiques d'aquest nou al·lòtrop son completament teòriques, ja que són simples prediccions fetes a partir de models numèrics.

Representació artística que ens mostra l'estructura de niu d'abella en 2D d'un full de grafè. El grafit dels nostres llapiss és un conjunts d'aquestes estructures. Aquest és un exemple semblant a un terra de rajoles amb  hexàgons regulars.
© Jannik Meyer

El pentagrafè un semiconductor natural 

Els investigadors han batejat la seva descoberta amb el nom pentagrafè, fent referència a la forma de l'al·lòtrop del grafè. Com el seu nom indica, es tracta d'un pla en 2D d’àtoms de carboni que es formen a base de  pentàgons i no d’hexàgons com en el material miraculós descobert en 2004 pels Nobel de física Andre Geim i Konstantin Novoselov. Tècnicament, és una mena d'avatar que s'anomena “Tessel·les d'El Caire”. Aquest paviment fet de pentàgons irregulars, apareix amb molta freqüència als carrers d’El Caire a Egipte, i en diferents formes d'art islàmic.

 

Un mosaic pentagonal pot estar fet amb pentàgons regulars o no. Un dels més famosos, que aquí es presenta, es diu “Tessel•les d'El Caire”. És part dels catorze tipus d'enrajolats pentagonals convexes, fets amb l'ús d'un sol tipus de rajola.
© Creative Commons wikipedia

Els càlculs indiquen que el pentagrafè podria ser més eficient que el grafè en alguns casos, ja que les seves propietats de resistència són superiors mecànica i tèrmicament. Per exemple, podria suportar una temperatura de 1000º Kelvin. Entre els seus avantatges es refereixen també al camp de l'electrònica. El grafè és un molt bon conductor,  per això tracten de fer amb ell semiconductors per superar els components basats en el silici. El pentagrafè és de per si un semiconductor, i es mantindria com a tal al convertir una de les seves fulles en un nanotub de carboni. En el cas de grafè, els nanotubs obtinguts són o bé conductors o semiconductors metàl·lics.

Queda per trobar una manera de sintetitzar el pentagrafè per veure si en realitat pot causar una petita revolució en el camp de la nanotecnologia, l'electrònica i la biomedicina, que és el que els investigadors esperen. 

 El futur el tenim cada dia més aprop!

Podeu trobar també aquest article en castellà publicat a la web d'Astroseti.

Autor de l’original: Lawrence Sacco
Ho he vist a  www.futura-sciences.com