Quina és més grossa?

No sigueu malpensats!. Avui us parlaré de mides, sí, però de les mides de les estrelles.

Poder mesurar la magnitud de l'univers i poder comparar les diferents mides dels seus components, ens fa adonar del que som, una mica menys que res!. Pel malaurat Carl Sagan ja eren només un petit punt blau, vist des d'un indret llunyà dins del nostre propi sistema solar.

Us porto un gràfic que vaig utilitzar a una exposició sobre astronomia "bàsica" que vàrem realitzar al nostre Centre Cívic, en el que podeu anar veient de forma correlativa i proporcionada la grandària de diferents objectes estel·lars, prenen com a primera referència els planetes del nostre propi sistema solar. Pels més curiosos he afegit enllaços a la Viquipèdia d'algunes de les estrelles que hi trobareu. Podreu observar que les més grans de totes son super-gegantes vermelles.

clic a la imatge per engrandir

Quadre 1

Mercuri, Mart, Venus i la Terra

Quadre 2

Terra, Neptú, Urà, Saturn i Júpiter

Quadre 3

Júpiter, Wolf 359, Sol (el nostre) i Sírius

Quadre 4 

Sírius, Pòl·lux, Arcturus i Aldebaran

Quadre 5

Aldebaran, Rigel, Antares i Betelgeuse

Quadre 6

Betelgeuse, Mu cephei, VV Cephei A i VY Canis Majoris

Aquestes son les descobertes fins ara, no es descartable trobar-ne encara de més grans. I per acabar incrusto un vídeo a on podeu veure-hi el mateix, però amb animació i música de Vangelis, que si us agrada Blade Runner segur que us sona.

 Bon estiu petitons i petitones!

Els secrets de Star Wars 10: El cinturó d'asteroides del planeta Geonosis

A l'acostar-se al planeta Geonosis a la recerca de Jango Fett, Obi-Wan Kenobi entra al cinturó de asteroides en òrbita al voltant del planeta. A primer cop d'ull, aquest anell sembla molt similar al que es troba al voltant del planeta Saturn. Malgrat això, algunes dades són errònies.

Obi-Wan i Jango Fett han de fer proeses de conducció a bord de les seves naus per evitar colpejar a una de les enormes roques del cinturó planetari. Si l'ambient és tan dens, ¿per què no assistim doncs a múltiples col·lisions entre els asteroides?. Aquestes tindrien un efecte doble. En primer lloc els asteroides es podrien fragmentar sota el xoc, el que portaria a fer disminuir la seva mida mitjana. També podria ser que alguns dels asteroides abandonessin la seva òrbita per escapar permanentment de la gravetat del planeta Geonosis, o per contra, a caure-hi. Les imatges de la pel·lícula permeten estimar la freqüència d'aquestes col·lisions. La conclusió és implacable: en uns pocs milers o fins i tot uns pocs centenars d'anys, la gran majoria dels asteroides en el cinturó de Geonosis hauria d'haver arribat a una mida que oscil·les de la pols a roques de grans dimensions. Això de fet és el que observem en els anells de Saturn, el seu respectable diàmetre no ens ha de fer oblidar que el gruix dels anells no excedeixi d'un quilòmetre. Això explica el per què algunes sondes interplanetàries que els han creuat no han patit cap dany.

Imatge del planeta Geonosis

El planeta Geonosis vist des del prisma de Saturn
Dues teories han estat proposades per explicar l'origen dels anells de Saturn. El primer, proposat per Eduardo Roche al segle XIX, sugereix que procedeixen d'una antiga lluna de Saturn. En passar massa a prop del planeta, aquesta hauria esclatat en trossos degut a la força gravitacional del planeta. Alternativament assumeixi que potser la lluna es va desintegrar per l'impacte d'un gran cometa o asteroide. La segona teoria proposa que els anells són restes de la nebulosa protoplanetaria de la que va sorgir Saturn. Això sembla poc probable, perquè pensem que els anells són massa inestables com per haver perdurat els 4600 milions d'anys que els separen des del naixement del nostre sistema solar. Per tant, si el cinturó de Geonosis encara conté grans asteroides es que és de formació recent. Potser per culpa de l'Estrella de la Mort?. 

 Autor de l'original: Roland Lehoucq
Crèdit de la imatge; Lucasfilm Ltd.

Capítol anterior:

- La misteriosa ciutat submarina dels gungans

Pròxim capítol:

- Mustafar, un planeta volcànic

Aquest article i els de la resta del dossier els podeu anar trobant publicats també en castellà al web d'Astroseti.

Els secrets de Star Wars 9: La misteriosa ciutat submarina dels gungans

Els gungans, al planeta Naboo, viuen en un planeta submarí bastant increïble, literal i figuradament.

El poble o civilització Gungan, de la que en Jar Jar Binks és el representant més famós, és força sorprenent. És una civilització que utilitza animals de càrrega per al transport, llances i catapultes a manera de armes de combat, però la seva capital és una ciutat submarina increïble.

Les característiques misterioses de la ciutat submarina dels gungans

El que es evident és, que sense cap dubte aquesta es troba a gran profunditat, perquè la llum del sol de Naboo no la il·lumina. Això es deu al fet que la llum visible és fortament absorbida per l'aigua: una petita fracció arriba als 100 metres de profunditat i regna la més fosca nit més enllà dels 500 metres. Els pocs intents humans per establir-se de forma permanent sota l'aigua, sempre han estat a una minsa profunditat d'uns 10 a 20 metres, per poder gaudir de la llum del sol. Situada a gran profunditat la ciutat Gungan, ofereix al visitant un màgic espectacle de milers de llums que il·luminen la nit perpètua. Per protegir-se de la considerable pressió que existeix en aquestes profunditats (de 20 a 50 vegades més gran que l'existent en la superfície del planeta), els gungans tenen un escut en algún lloc enigmàtic. Tot i que aquest està completament segellat a l'aigua circumdant, el cos humà, compost per un 70% d'aigua, pot travessar-lo sense cap dificultat.  

El mateix tipus de blindatge és utilitzat en la batalla a les planúries de Naboo, entre els gungans i les forces de la Federació de Comerç. Un cop més, el misteri és total. L'escut, transparent a la llum del sol de Naboo, roman impermeable als làsers dels tancs i als droides de la Federació. Malgrat que aquest escut és capaç d'aturar trets de gran abast dels assaltants, el pot creuar a peu un simple combatent droide. La tecnologia gunganiana és sens dubte, plena de sorpreses!

Pel que fa a la qüestió de com es podria construir un escut com aquest? la seva tecnologia és molt superior a la nostra física del segle XXI.

Autor de l'original: Roland Lehoucq

Crèdit de les imatges; Lucasfilm Ltd.

Capítol anterior:

- Tattoine, un sistema solar a estudiar

Pròxim capítol:

- El cinturó d'asteroides del planeta Geonosis

Aquest article i els de la resta del dossier els podeu anar trobant publicats també en castellà al web d'Astroseti.

Recordant Obi-Wan

Em prenc la llibertat de fer un lapsus en la publicació del dossier Secrets de Star Wars, i es que aquesta setmana s'acompleixen quinze anys de la mort de Sir Alec Guiness. Un mite del cinema britànic de la meitat de segle XX que, en l'etapa final de la seva carrera, va rodar a Hollywood una pel·lícula d'aventures espacials que el va convertir en llegenda juvenil (i no tant juvenil) pels segles dels segles: La guerra de les galàxies.

Explica la llegenda que Guiness, actor de prestigi i guanyador d'un Oscar per El pont sobre el riu Kwai, no veia clar al principi la seva conversió en Obi-Wan Kenobi, mestre del jedi Luke Skywalker en la seva lluita contra l'Imperi.

George Lucas el va convèncer finalment oferint-li l'1% dels beneficis d'un film el recorregut comercial del qual era una incògnita ...

La resta és història: els hereus d'Alex Guiness guanyen avui dia més diners gràcies a aquest 1% que als drets de la resta de la filmografia de l'actor.

Crèdit de la imatge: Lucasfilm Ltd.

Un malson de l'estiu; els tentacles de la medusa

A banda dels mosquits, hi ha una altre familia d'animals que es dedica a fer-nos la guitza als estius, especialment als que els hi agrada remullar-se a les platges; les meduses.

Aquests bonics animalons en plena expansió, deguda a l'augment de la temperatura del mar i a la lenta desaparició dels seus predadors naturals; la tonyina i les tortugues marines, son un mal son pels  banyistes.

Les molèsties que ens ocasiona el seu contacte amb la nostra pell es deguda als cnidocits, dels que estan proveïts els seus nombrosos tentacles.  Els cnidocits són cèl·lules arrodonides amb el nucli en posició basal i un gran orgànul característic, el cnidocist o nematocist, de més de 100 μm, en posició apical; al seu costat hi ha un flagel molt modificat, el cnidocil, que capta els estímuls que desencadenen la descàrrega. El nematocist consta d'una càpsula invaginada de doble paret, un opercle que la tanca i un filament enrotllat en el seu interior que sovint està eriçat d'espines.

Quan el nematocist és estimulat es produeix l'evaginació del filament que es clava a la pell de la víctima o depredador i injecta el líquid verinós contingut en la càpsula. El verí és una mescla de substàncies d'acció hemolítica i miolítica, i en alguns casos pot arribar a ser molt perillós per als humans.

El cas es que he trobat un vídeo a on podeu veure com actuen els maleïts filaments urticants. Aneu amb compte!

Quina xafogor!

Durant la primera onada de calor d'aquest estiu, els que vivim a prop del mar hem patit calor, però relativament suportable, i perquè? Per la manca d'humitat a l'ambient. La segona en canvi, està sent força farragosa. El culpable?; La humitat a l'ambient, també coneguda com a humitat relativa.

El cos humà normalment es refreda per la transpiració, o suor. L'evaporació de l'aigua en la suor necessita calories que l'aigua roba del cos. No obstant això, quan la humitat relativa és alta, la proporció d'evaporació de l'aigua està reduïda. Això significa que el robatori de calor al cos serà menor i la temperatura que el cos humà percep serà major que la que hi hauria si l'aire fóra sec. S'han pres mesures basant-se en descripcions subjectives.

Heus aquí la explicació del perquè els pobres barcelonins (i d'altres costaners) quan arriba l'estiu sempre tenim les nostres extremitats enganxoses, senzillament no podem evaporar la suor, i això ens provoca un sobreescalfament del nostre cos.

A la combinació de temperatura i humitat també la coneixem com a temperatura de xafogor, sempre a partir dels 20º C, i es que per sota d'aquesta temperatura la humitat no incrementa la temperatura de xafogor.

Podeu veure a continuació l'escala Humidex que combina temperatures i graus d'humitat i les conseqüències que pot arribar a tenir una exposició excessiva en algunes circumstàncies.

Clic a l'imatge per engrandir

I la temperatura de sensació?. Aquesta es la que utilitzem a l'hivern, i a on en comptes de valorar la humitat el que fem es valorar la velocitat del vent.

El moviment de l'aire augmenta la velocitat a què la temperatura d'un objecte arriba a la temperatura ambient. Els humans percebem o "sentim" que la velocitat de refredament del cos amb el fred augmenta amb el vent.

La primera fórmula de la temperatura de sensació la va desenvolupar l'exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, per Siple i Passel que treballaven a l'Antàrtic i va ser usada pel Servei Nacional del Temps (NWS) en els anys setanta. Al 2001 la fórmula va ser revisada per incloure les teories més precises. Aquestes fórmules es dissenyen específicament per al cos humà, o més específicament encara per al rostre humà. La temperatura de sensació també afecta els animals, i als objectes inanimats, però per a ells s'apliquen fórmules diferents.

La base física per al càlcul del windchill (així anomenen els nord americans a la temperatura de sensació) és ara la relació entre la temperatura, volum i pressió d'un fluid. El vent reduïx la pressió atmosfèrica i augmenta l'efecte refredador.

Malgrat que a la següent taula només es contempla temperatura i velocitat del vent es prou aclaridora sobre aquest efecte.

Clic a l'imatge per engrandir

Jo prefereixo passar una mica de fred, un sempre es pot tapar més, que viure ofegat amb l'excés de xafogor.

Bon estiu!

Prípiat, un fantasma verd nuclear

A punt d'acomplir-se el trentè aniversari del desastre de Txernòbil he passejat virtualment amb el Google Earth per Prípiat, la ciutat que fins aleshores va ser la residència del personal que treballava a la central.

Prípiat és ara una ciutat fantasma al nord d'Ucraïna a l'Oblast o província de Kíev, a la vora de la frontera amb Bielorússia i prop de l'altra ciutat fantasma de Txernòbil. Deu el seu nom al riu que travessa la ciutat, el riu Prípiat.

La zona va patir el pitjor accident de la història de l'energia nuclear, el 26 d'abril de 1986, quan es produí el sobreescalfament i l'explosió del reactor 4 de la Central nuclear de Txernòbil, el qual va emetre 400 vegades més radiació que la bomba atòmica que caigué sobre Hiroshima al 1945, pel que la ciutat es va veure afectada per la radiació i va haver de ser evacuada.

Mapa de radioactivitat de l'any 1996

L'evacuació fou portada a terme només al cap de 3 dies per l'exèrcit soviètic. La majoria dels habitants foren desallotjats de les seves cases contra la seva voluntat, mentre que els animals domèstics i els de les granges foren sacrificats.

Evacuació de Prípiat

Prípiat va ser creada al 1970 com a colònia industrial pels treballadors de la propera central nuclear de Txernòbil i les seves famílies. A causa de la seva posició geogràfica, amb un clima temperat i un sòl fèrtil, la ciutat començà a desenvolupar-se, fins a convertir-se en una de les zones més agradables per viure-hi de l'antiga Unió Soviètica. Per això, la població cresqué en tan sols 16 anys fins a arribar als 47.000 habitants.

Les restes de Prípiat a la esquerra i de la central de Txernòbil a la dreta

Actualment no té cap habitant, tant sols investigadors, científics i forces de seguretat, que custodien la zona d'exclusió. La ciutat ara s'assembla a un museu de l'era soviètica. Té molts edificis d'apartaments on es troben encara objectes abandonats: fotografies, joguines de nens, roba, objectes personals, etc. També hi ha restaurants, places de joc, hospitals, escoles i gimnasos en el seu estat d'abandó. A causa de la falta de manteniment de les construccions, a dintre hi creixen molsa, fongs i inclús plantes gràcies a la humitat produïda durant el desgel a la fi d'hivern.

Si no fos per que les edificacions encara resten dempeus, les imatges que és poden anar trobant a la xarxa de Prípiat fan venir esgarrifances quan penses quin seria el resultat de qualsevol mena d'apocalipsi.

Les coordenades per trobar-ho al Google Earth son aquestes 51°23'05.33" N - 30°05'30.24" E. Acabo amb un seguit d'imatges que parlen per elles soles.

Els secrets de Star Wars 8. Tattoine un sistema solar a estudiar

No és possible evocar el famós planeta Tatooine, famós paradís per a bandits galàctics, en el que regna el famós Jabba el Hutt, sense parlar dels seus dos Sols.

Aquesta característica no és tan sorprenent si tenim en compte que dos terços de les estrelles visibles a ull nu formen part d'un sistema múltiple. El problema no és trobar un estel doble, si no entendre com un planeta pot evolucionar dins d'aquest sistema. I les possibilitats són infinites.

Els 2 sols de Tatooine

Tatooine, un sistema solar impossible 

Per començar, Tatooine podria orbitar a un dels seus sols. Aquesta hipòtesi és poc probable perquè quan George Lucas s'imagina el context de dos sols, els veu a prop un de l'altre i de mida semblant. Si Tatooine girava al voltant d'un dels seus sols, és probable que tingui un diàmetre aparentment més gran que el que està més distant.

Una altra possibilitat; Tatooine podria ocupar un dels punts* estudiats pel matemàtic francès Joseph Louis Lagrange. Aquests punts, en nombre de cinc, són posicions d'equilibri on la força de gravetat dels dos planetes és exactament compensada per la força centrífuga a causa del moviment orbital. Tres d'ells estan alineats amb els centres de les dues estrelles; són posicions d'equilibri inestable en què un planeta no es pot mantenir de forma permanent. Els dos últims formen cadascun un triangle equilàter amb dos sols; que són posicions d'equilibri estable. Si prenem l'exemple de la parella Sol-Júpiter aquestes dues posicions són ocupades per els asteroides troians. Tatooine podria ocupar un d'aquests llocs? En aquest cas, els dos sols sempre apareixen separats uns 60 graus, l'angle format per dos costats adjacents d'un triangle equilàter. La proximitat de les estrelles a la hora de la posta de Sol que veu Luke, demostra que aquesta configuració no és la bona. 

Algunes consistències

Finalment, la òrbita de Tatooine també podria incloure els seus dos sols alhora. Aquest tipus d'òrbita només és estable si la distància entre el planeta i els seus sols és almenys quatre vegades més gran que la que hi ha entre les estrelles. Des de la perspectiva del planeta, és com si les estrelles en fossin només una. Podem estimar el radi de l'òrbita de Tatooine? Sí, és clar!.

Tingueu en compte en primer lloc, que les dues estrelles són molt similars al nostre Sol, una és groga i l'altra taronja, el que suggereix que és una mica més freda. Si aquestes dues estrelles estiguessin massa a prop una de l'altra, haurien de estar deformades per efecte de la seva gravetat mútua. Com que no és notable cap deformació en els sols a la hora de la posta, es pot calcular que la seva distància és certament de més de 10 milions de quilòmetres. Per tenir Tatooine una òrbita estable, ha d’estar separat per almenys 40 milions de quilòmetres. No ha de ser massa a prop, per por de ser realment massa calent i inhabitable. Dos cents milions de km és una bona posició: a aquesta distància Tatooine rep una energia una mica més alta que la que rebem a la Terra, el que explicaria el seu aspecte desèrtic. El seu any seria de 13 mesos terrestres, i si tingués oceans els efectes de les marees serien imperceptibles. 

No obstant això, recordeu que som davant d’una pel·lícula de ficció. La prova? Es veu només una ombra als peus dels habitants de Tatooine! ;-)

 

 Autor de l'original: Roland Lehoucq
Crèdit de les imatges: Lucasfilm Ltd.

 

Per saber-ne més:

- Els punts de Lagrange

Capítol anterior:

- Ès possible una biblioteca Jedi?

Proper capítol:
- La misteriosa ciutat submarina dels Gungans

 

Els límits de Sant Genís

Avui us parlaré dels límits del barri de Sant Genís i del que podem trobar més enllà dels seus carrers; Jardins, restes megalítiques, i un parell de cases i indrets que tenen una història curiosa.

Sant Genís té una extensió força gran, us refrescarem la memòria traçant els seus límits:

Abans, com a curiositat us direm que la cruïlla de l’Av Jordà amb el Pg de la Vall d’Hebron hi conflueixen 4 barris: La cantonada de Sant Rafael és Montbau, la dels bombers es la Taxonera, la de la llosa davant dels bombers pertany al Parc de la Vall d’Hebron i la de la Barnawagen es la de Sant Genís.

Ara si, dibuixarem els seus límits:

Comencem a la cruïlla del Pg de la Vall d’Hebron amb l’Av. Jordà pujant per l’avinguda a l'arribar al nº 12 seguirem el mur de l’Hospital fins al carrer Natzaret passant per darrera els edificis del carrer Idumea, un cop allí encerclem Mª Auxiliadora i imaginem un línia recta fins el dipòsit d’aigua per sobre de Saldes i d’allí una altra línia fins al dipòsit que hi ha a tocar de l’Arrabassada. Seguim per la carretera fins a la cruïlla de Sant Cugat, a la recta abans d’arribar a la cruïlla i a mà esquerra hem deixat les cases que hi ha al punt conegut com a Vista Rica. A l’inici d’aquesta recta és a on deixen de ser veïns amb Montbau i ho son amb Sant Cugat.

Un cap hem arribat a la cruïlla seguim cap al Tibidabo dibuixant un línia més o menys recta cap al cim del Tibidabo deixant a ma esquerra el coll de la mola, quan trobem la carretera que ve de la cruïlla de Vallvidrera, deixem de ser veïns de Sant Cugat i ho som del districte de Sarrià Sant Gervasi, veïnatge que ja no deixarem fins arribar a la Carretera de les aigües. Seguim la carretera avall en direcció a Vallvidrera fins arribar al funicular del Tibidabo, un cop arribats baixem per la via del funicular fins trobar-nos la carretera de les aigües, quan ja hi som girem a l’esquerra cap al nord seguint el seu traçat fins trobar-nos novament amb l’Arrassabada entre l’accés a Vall Parc i el desaparegut restaurant els Pins, tirem Arrabassada avall fins a les escales del carrer Canaan (per darrera de l’escola Gravi) fins al Pg. de la Vall d’Hebron a tocar de la Biblioteca de Penitents, i seguim, ara amb el veïnatge de la Taxonera pel Pg.de la Vall d’Hebron passant pel davant del Ribas fins arribar de nou a l’Av. Jordà. Què us ha semblat? Una bona passejada no?. Doncs tot el que queda dins d’aquest perímetre és Sant Genís.

Per començar us direm que Vista Rica, era antigament un punt de descans i de recuperació de forces gràcies a la seva font durant les romeries a Sant Medir, a on els romers aprofitaven per menjar i ballar, tal com ho demostren imatges antigues. I es que a partir d’allí el camí fins a Sant Medir ja fa baixada.

Crèdit imatge: Arxiu fotogràfic de Barcelona

Vista Rica és l’indret a on trobem un grup d’edificis al coll sobre el desaparegut monestir Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i que alguns interpreten que és el Coll s’Erola, per on passava el camí romà de Barcelona a Terrassa per Sant Cugat. A la banda de Barcelona hi ha les cases més noves (residència d’acollida d’ancians) o restaurades, i a la banda de Sant Cugat les més antigues (de Parcs i Jardins) i un laboratori d’assaigs. Hi ha un aparcament a la obaga, planer, que gairebé sempre és força ple. De fet, el nom tant li pot venir de la magnífica vista que es pot contemplar cap a Barcelona i el mar, com de les vistes interiors de les cases. Algunes es diu que són amb accés de pagament, malgrat que aquesta dada no l’hem pogut comprovar.

Seguint una mica més amunt i a l’alçada del desviament a Sant Cugat i a pocs metres damunt nostre, trobem el Coll de la Mola, el turó que s’enfila a mà dreta passat l’encreuament. Aquí podem trobar una de les poques restes neolítiques, per no dir la única de tota la ciutat, és l’anomenada pedra de Collserola d’un més que probable origen íber. Aquest indret també acull una més de les llegendes que tenen a Sant Genís. Diuen les males llengües que aquest era un punt de reunió de les bruixes de la contrada per celebrar els seus aquelarres.

Una mica més amunt seguint la carretera cap al Tibidabo, arribem a una mena de mirador a ma esquerra, ara tancat al seu accés amb vehicle. A ma esquerra del mirador hi trobareu una pista que fa baixada. Aquesta pista us durà fins al jardins del viver de Cal Borní.

L’origen d’aquest viver l’any 1919 va ser la de proporcionar un jardí d’aclimatació als arbres i plantes d’arreu del mon que anaven destinats a la Exposició Universal de Barcelona del 1929. El projecte va ser obra de Nicolau Mª Rubió i Tudurí (1891-1981) arquitecte, urbanista i paisatgista, i aleshores, director de Parcs i Jardins Municipals de Barcelona. Rubió i Tudurí, al projectar el viver es va inspirar en els jardins que més admirava, el jardins llatins i àrabs. Així a Can Borni hi col·loca escales, que enllacen les plataformes on es posaran les plantacions, amb fonts a cadascuna d’elles, i totes elles unides per canalets d'aigua, que baixen pel barranc dominat fent petites cascades.

El Viver de Can Borni va pertànyer fins el 1986 a l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona. El viver havia quedat força desfasat ja que l'evolució de la ciutat va comportar que la major part de plantes i arbres que s'aclimataven a Can Borni, no fossin  les adequades per a plantar a la ciutat, l'increment de la contaminació, el traçat dels carrers, la climatologia que anà canviat, tot plegat va portar al desús les plantes de tipus alpí que en gran majoria s'albergaven a Can Borni. Tant va ser així que Parcs i Jardins es va plantejar de crear-hi un jardí alpí, obert al públic.

 

L'any 1986, el viver va passar a mans de l'extinta Corporació Metropolitana de Barcelona que el va utilitzar com a viver per als arbres i arbusts destinats a la reforestació i que calia que passessin un procés d'aclimatació abans de ser replantats. El 1987 al crear-se el Patronat del Parc de Collserola el viver va passar a ser gestionat directament per aquest i va continuar la funció de viver per arbres i arbusts destinats a ser replantats al Parc. Amb el temps aquesta funció va deixar de ser necessària i el viver es va utilitzar únicament com a seu de la brigada forestal del Patronat.

En l'actualitat i gràcies a l'impuls de la Fundació Nicolau Mª Rubió i Tudurí i el suport de l'Ajuntament de Barcelona, a través del Districte d’Horta-Guinardó, de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, l'Agència del Paisatge Urbà i Qualitat de vida, Barcelona de Serveis Municipals S.A. i el Consorci del Parc de Collserola, el viver ha estat recuperat com a Jardí i obert al públic.

El projecte de restauració que s'ha dut a terme, ha respectat al màxim l'antiga organització de l'espai. S'han acondiciat per a la passejada les antigues plataformes destinades a viver, s'han refet els murets de pedra seca i les diferents fonts i canalets d'aigua. També, s'hi ha instal·lat uns serveis higiènics públics i adaptats per a discapacitats. Per afavorir l'estada s'ha acondiciat una esplanada on s'hi han col·locat bancs i taules de fusta. A tocar del cami que porta al viver hi podeu trobar la font. Segons Miquel Tormos, aquesta font era dins de la masia de Can Borni. Però en ser enderrocada van fer sortir la deu arran del camí on és ara.

El viver el podeu visitar fins el 21 de juny els dissabtes, diumenges i festius de 11:00 a 17:00. A partir del 22 de juny i fins el 31 de juliol de dimecres a diumenge de 11:00 a 21:00 i de l’1 d’agost fins el 6 de setembre tots els dies també d’11:00 a 21:00.

Un cop visitat Can Borni continuem per l’arrabassada fins arribar a trobar-nos amb el funicular del Tibidabo. Aquí, i a tocar de la via ens trobem amb 2 edificis; Un, el que està a tocar de la carretera era l’antiga estació del funicular del baixador de l’Observatori Fabra, ara convertit en vivenda particular, encara s’en conserva l’andana. L’altre edifici el que està més avall i a tocar del baixador, es el de la Mentora Alsina. El Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, construït el 1905.Va ser l’habitatge de l’industrial, polític i economista Ferran Alsina i Paellada que, al llarg de la seva vida, va anar reunint una gran quantitat d’aparells relacionats amb la mecànica, l’acústica, l’electricitat, etc. Amb la finalitat de divulgar i fomentar l'interès per la ciència.

Des del 1995 la col·lecció s’instal·là al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa. Aquest antic laboratori s'ha recuperat i s'exposa de manera permanent al Museu, amb el nom "Observar i investigar".

Al voltant d'aquests materials i de com els experiments sorprenien els visitants, s'ha preparat un taller dirigit als estudiants. En aquest taller els alumnes poden coneixer com era un laboratori de física experimental de començament de segle XX i realitzaran els experiments que van servir per entendre el perquè dels fenòmens físics que ens envolten, a partir d’experiències de pressió, llum i electricitat que Ferran Alsina havia realitzat en el seu gabinet de física experimental fundat a tocar del Tibidabo, amb la finalitat de fer demostracions de les lleis físiques.

I amb la Mentora Alsina arribem al final del recorregut d’avui pels límits del territori de Sant Genís. Esperem que us hagi entretingut.

Pots escoltar l'àudio d'aquesta entrada fent un clic aquí.