El Sol com no l'has vist mai

L’onze de febrer passat es varen complir cinc anys d’estada a l'espai de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA -SDO per les seves sigles en anglès- que esta regalant-nos imatges increïblement detallades del Sol les 24 hores del dia. Capturant més d’una imatge per segon, SDO ha proporcionat, des del seu llançament l’onze de febrer de 2010, una clara visió sense precedents de com les explosions solars creixen i esclaten.. La imatgeria massiva també és captivadora, i ens permet veure el ballet constant de material solar a través de l'atmosfera del Sol, la corona.

En honor a aquest cinquè aniversari del SDO, la NASA ha fet públic un vídeo mostrant els aspectes més destacats dels últims cinc anys d'observació del Sol. Visionant la pel·lícula podem veure els núvols gegants de materia solar llançada a l'espai, la dansa dels bucles gegants flotant a la corona, i a enormes taques solars fent-se cada cop més grans i com es difuminen en la superfície del Sol.

El SDO a la nau de muntatge. Crédit NASA

La col·lecció d’imatges és un exemple de la classe de dades que el SDO proporciona als científics. A l'observar el Sol a diferents longituds d'ona -i per tant a diferents temperatures- els científics poden observar els desplaçaments de material a través de la corona, donant pistes sobre el que causa les erupcions solars, de com s’escalfa l'atmosfera del Sol fins a 1.000 vegades més que la seva superfície, i per què els camps magnètics del Sol estan constantment en moviment.

 

El SDO acoblat a la còfia del seu propulsor.
Crèdit: NASA/Jim Grossmann

Després de cinc anys de missió, el SDO continua tornant imatges temptadores que desperten la curiositat dels científics. Per exemple, a finals del 2014, SDO va capturar imatges de les més grans taques solars vistes des de 1995, així com un torrent d'intenses flamarades solars. Les flamarades solars són explosions de llum, energia i raigs-X. Poden ocórrer soles o poden estar acompanyades pel que s'anomena una ejecció de massa coronal o CME (per les sigles en anglés), en el qual un gegantí núvol de material solar entra en erupció des del Sol, arriba a la velocitat d'escapament i es dirigeix cap a l'espai. En aquest cas, el Sol produeix únicament flamarades però no hi ha CMES, que encara que no impossible, és quelcom inusual per a les erupcions d'aquesta envergadura. Els científics estan investigant ara les dades per veure si poden determinar quines circumstàncies podrien haver portat a produir només les flamarades.

El trànsit planetari que podreu observar al vídeo es el de Venus.

El Centre de Vols Espacials Goddard de la NASA, va construir, opera i administra la nau espacial SDO per al Directori de Missions Científiques de la NASA a Washington DC. SDO és la primera missió de la NASA amb un programa d’estudi d’una estrella. L'objectiu del programa és desenvolupar el coneixement científic necessari per abordar aquells aspectes del sistema Sol-Terra que afecten directament a les nostres vides i a la societat.

Si en voleu saber més sobre el SDO visiteu la pàgina oficial de la missió a la NASA

Ho he vist a: http://svs.gsfc.nasa.gov/cgi-bin/details.cgi?aid=11742

I com que va del Sol us afegeixo una imatge curiosa. Està feta durant el darrer eclipsi de Sol del passat dia 20 de març. Podeu veure el trànsit de la Estació Espacial Internacional davant del Sol. La imatge és obra d'en Thierry Legault.

 

 

Llarga vida i prosperitat!

Mor Leonard Nimoy

Ahir, als 83 anys ens ha deixat Spock, un dels personatges icònics d'una de les sèries de ciència ficció més emblemàtiques

Encara sense formar part de l'univers Trekie, A qui no li hagués agradat posar-se -només per una vegada- un uniforme de la flota interestel·lar?

Spock i Nimoy, és un dels comptats casos en què el personatge pot amb la persona. Malgrat tots els seus intents d'allunyar-se del personatge que el va llançar a la fama, sempre mantindrem el record de Leonard Nimoy, com potser, fent el personatge que per si sol va encarnar l'esperit d'una sèrie de televisió, i les seves seqüeles, fins i tot sense aparèixer en alguna d'elles.

El pragmatisme i la lògica del personatge del Sr. Spock, estic segur que va despertar en ments infantils i juvenils un afany per anar més enllà en les ganes de descobrir que hi ha a l'altre costat de l'última frontera. 

Star Trek, s'ha convertit en una sèrie de culte per a milions d'espectadors, i el personatge de Spock n'ha estat sens dubte, un dels culpables.

 Nimoy a la Phoenix Comicon de Maig del 2011

Fins aquí aquest petit homenatge a Leonard Nimoy, un polifacètic artista; actor, director, guionista, escriptor, poeta, etc ..., i que molt al seu pesar, (només cal llegir la seva autobiografia titulada Jo no sóc Spock), ens ha deixat a Spock a l'Olimp de les icones de la ciència ficció.

El trobarem a faltar fent un cameo amb el Sheldon L. Cooper a The Big Bang Theory. 

Llarga vida i prosperitat Nimoy!

Els secrets de Star Wars 4. Quin poder i mida te la "Estrella de la Mort"

Capaç de reduir a pols un planeta, l'Estrella de la Mort és el símbol del poder de l'imperi de Star Wars. És possible estimar la tremenda energia que posseeix?. Encara que el diàmetre de l'estrella de la mort mai s'ha esmentat, hi ha algunes pistes per poder estimar-lo.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Star Wars. Lucasfilms Ltd.

Calculem la mida de l'Estrella de la Mort

Recordem per exemple, a Luke en veure per primera vegada l'Estrella de la Mort, comenta que és com una "petita lluna". Obi-Wan Kenobi i Han Solo confirmen aquesta observació; és tan gran com una lluna i molt més gran que una estació espacial.

 

En el nostre sistema solar, les llunes i altres asteroides tenen un notable diàmetre que va des de desenes fins a milers de quilòmetres. Ceres, el més gran asteroide del sistema solar, té un diàmetre de 934 km, el satèl·lit més gran de Júpiter, Ganímedes té un diàmetre de 5.276 km, i els petits satèl·lits de Júpiter i Saturn tenen un diàmetre d'uns 20 km. L'Estrella de la Mort pot ser comparada amb el planeta Endor. Per preparar el seu atac al generador d'Endor, els rebels observen una imatge hologràfica en la qual és possible calcular que el diàmetre de l'Estrella de la Mort és aproximadament dotze vegades menor que el d'Endor. Només ens falta determinar la mida d'aquest últim!.

Trobem molts indicis que ens fan suposar que Endor ha de ser un planeta amb una massa i diàmetre similars als de la Terra. En primer lloc, sembla ser que la seva gravetat no planteja cap problema en particular per als rebels, ja que aquests es mouen sense aparents inconvenients per la seva superfície. Si Endor fos lleuger i petit tindria un camp de gravetat baix i els rebels avançarien amb passos de gegant. I a l'inrevés, un Endor pesat i gran imposaria una marxa lenta i esgotadora. Endor també ha de disposar d'una gravetat capaç de retenir una atmosfera prou densa com per als rebels puguin respirar sense necessitat d'usar màscares d'oxigen.

D'altra banda, si tenim en compte la Teoria de l'Evolució de les espècies, fins arribar a l'època dels Ewoks, el planeta Endor ha de tenir almenys tres milions d'anys d'edat. Cal que la seva gravetat sigui la suficient per retenir una atmosfera densa al llarg d'aquest període. En un planeta amb baixa gravetat, les partícules a altitud elevada poden escapar-se. Això aprima l'atmosfera, que desapareix gradualment. En comparació, Mart va perdre la seva atmosfera original en uns pocs centenars de milions d'anys, amb un radi de 3.400 quilòmetres i una massa inferior a 9 vegades a la de la Terra, la seva gravetat a la superfície és només d'un 38% de la nostra. La necessitat d'una atmosfera prou densa també es confirma pel fet que els ewoks volen amb planadors rudimentaris. No obstant això, no cal que la gravetat sigui massa gran per la seva petita superfície de suport, perquè aquests planadors puguin suportar el pes d'aquestes petites criatures.

Amb aquestes observacions, podem suposar raonablement, que la gravetat d'Endor és igual a dos terços de la que tenim a la Terra. Endor és un planeta qualificat com "bosc", el que suggereix que és baix en metalls i que la seva densitat és menor lleugerament que la de la Terra. En aquest cas, el radi és aproximadament el 70% del radi de la Terra, o el que és el mateix; 4.500 km. 

El que ens permet calcular que l'Estrella de la Mort té un radi de 375 quilòmetres aproximadament, comparable als asteroides més grans el nostre sistema solar.

El Poder de l'Estrella de la Mort

Per destruir un planeta, cal gastar l'energia suficient per compensar l'energia gravitacional que uneix la seva matèria. Per a un planeta similar a la Terra, l'energia requerida és bastant considerable. Es correspon a tota la que irradia el Sol durant 6 dies. I aquest valor gegantí és un mínim, ja que en aquest cas, les restes del planeta s'expandirien per l'espai a gairebé una velocitat de deu quilòmetres per segon. Hauríem d'esperar hores abans de veure els efectes de l'atac. És de tots conegut que Darth Vader és força impacient. Els bonics efectes pirotècnics que li agrada contemplar des del destructor interestel·lar, només poden obtenir-se si el turbo-làser disposa d'una energia addicional, necessària per poder aconseguir una ràpida expansió de les deixalles resultants de l'explosió.

En veure el vídeo fotograma a fotograma, la taxa d'expansió de les parts externes del món poden ser estimades; és de prop de 10.000 quilòmetres per segon. La necessitat d'aquesta energia per crear aquesta violenta explosió és un milió de vegades més gran que el valor ajustat prèviament. La potència requerida pel generador principal de l'Estrella de la Mort per produir aquest tipus d'energia en uns pocs dies és simplement fenomenal: diversos milions de vegades la lluminositat que irradia el Sol.

D'on pot provenir tot aquest poder?. És inútil pensar en les reaccions químiques com la combustió, o les reaccions de fissió nuclear com les que trobem en les centrals nuclears. Fins i tot les reaccions de fusió termonuclear que tenen lloc en el cor de les estrelles tenen molt baixa rendibilitat per la feina bruta de l'Imperi. Si les estrelles són tan brillants, és sobretot perquè són molt grans. Una estrella un milió de vegades més brillant que el Sol té una massa unes 50 vegades superior, massa gran per tenir-la en l'interior de l'Estrella de la Mort... L'única solució "raonable" segons el punt de vista de la física coneguda, seria que l'Estrella de la Mort extreies l'energia d'un forat negre de ràpida rotació. Això significaria que els enginyers de l'Imperi són uns genis.

Crèdit de les imatges: Star Wars, Lucasfilm Ltd.

Autor de l'artícle original; Roland Lehoucq, astrofísic

Capítol anterior
- Els secrets de Star Wars 3. Pot existir una espasa làser?

Pròxim capítol 
- Com poden flotar els lanspeeders?

Aquest dossier també el podeu trobar en castellà al web d'Astroseti