Clic per engrandir. Crèdit Hubble NASA/ESA
Descoberta per Pierre Méchain a finals de setembre de 1780. Va informar del seu descobriment al seu amic, Charles Messier, qui va determinar la seva posició i la va incloure al seu catàleg el 18 d'octubre de 1780. Es troba entre les primeres "nebuloses espirals" detectades; Lord Rosse l'esmenta com una de les 14 "nebuloses espirals o curvilínies" descobertes abans de 1850.
Messier 74 (M74, NGC 628) és un dels millors exemples de les anomenades galàxies espirals de "gran disseny" vistes de front, pel que la seva estructura espiral destaca de manera conspícua. Amb la seva lluentor superficial comparativament baixa, és un dels objectes més difícils del catàleg Messier, situada a la constel·lació dels Peixos.
Aquesta cridanera espiral és un model de galàxia Sc de magnífic disseny. De manera més específica, segons la classificació de De Vaucouleurs és catalogada com de tipus SA(s)c, és a dir, una espiral Sc però sense estructura anul·lar ("s") i sense barra (per tant, de tipus "SA" ). Sembla estar a una distància d'entre 30 i 40 milions d'anys llum (32, segons el Nearby Galaxies Catalog, el Catàleg de Galàxies properes, de R. Brent Tully), allunyant-se a 793 km/s. Per tant, els seus braços espirals tenen una amplitud d'uns 1.000 anys llum. Estan formats per agrupacions de joves estrelles blaves i difuses nebuloses de gas de color rosat (regions H II), segons fotografies en color, i s'estenen fins a cobrir una regió de més de 10 minuts d'arc de diàmetre, el que equival a uns 95.000 anys llum, aproximadament la mateixa mida que la nostra galàxia, la Via Làctia. El Webb Society Deep-Sky Observer's Handbook, (el Manual de l'Observador de l'Espai Profund de l'Associació Webb), dóna un nombre de 193 regions H II conegudes. D'altra banda, el nucli de la M74 es mostra petit i brillant.
El gran nombre de regions H II i el disseny espiral tan pronunciat indiquen que encara s'està produint la formació de noves estrelles en el disc de la M74. Aquestes regions apareixen com a grups brillants a la regió UV de l'espectre; observi les imatges obtingudes pel telescopi UIT durant la missió ASTRO-1 del transbordador espacial.
És probable que l'extraordinària simetria de tota la galàxia estigui causada per un fenomen global de propagació d'ones de densitat al llarg del disc gasós de la M74, possiblement induït per interaccions gravitacionals amb galàxies veïnes. Quan els núvols de gas que orbiten a l'interior del disc es troben aquestes ones de densitat, són accelerades cap a la cresta de l'ona amb forma espiral, i posteriorment frenades, de manera que convergeixen cap al braç espiral, augmentant així la densitat de l'ona. A més, es produeixen col·lisions i fusions entre núvols veïnes, el que es creu que indueix el naixement de noves estrelles, fenomen observat al llarg dels braços espirals.
M74 és probablement el membre més important d'una petita agrupació física de galàxies, que inclou l'espiral barrada NGC 660, de tipus SBa, la peculiar galàxia UGC 891, de tipus Sm (una barreja entre galàxia espiral i irregular), i les irregulars UGC 1176, UGC 1195 i UGCA 20.
Clic per engrandir.
Foto superior: Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA han creat aquesta imatge infraroja de la galàxia espiral M74, captada per la càmera infraroja del Spitzer. Els punts blaus representen gas calent i estrelles. La pols freda de la galàxia es mostra en vermell. La imatge és una composició infraroja en fals color, en la que la llum de 3,6 micres és blava, la llum de 4,5 micres és verda i la llum de 8 micres és vermella. NASA/JPL-Caltech/B.E.K. Sugerman (STScI)
L'aficionat requerirà d'unes condicions excel·lents per poder observar alguna cosa més que el seu nucli. Si es donen, els magnífics braços espirals apareixen en tot el seu esplendor emprant telescopis de més de 4 polzades. Amb telescopis d'aquesta mida, el nucli sembla acabar bruscament, podent observar-se un disc clapejat i difús entorn d'ell fins a un diàmetre de 6 a 8 minuts. Un gran nombre de febles estrelles són visibles per davant de la zona que envolta aquesta galàxia. Telescopis més potents mostren els tènues braços espirals més nítidament, i amb equips d'aficionat majors (per sobre de 16 polzades) es poden distingir agrupacions a l'interior i entre els braços espirals, constituïdes per estrelles més properes a nosaltres, així com per núvols estel·lars i nebuloses que es troben a l'interior del disc de la M74.
S'han descobert dos supernoves a la M74:
- Supernova 2002ap, descoberta el 29 de gener de 2002 per l'aficionat japonès Yoji Hirose quan posseïa una magnitud 13,7. De el tipus Ib/c, aquesta supernova va augmentar de lluminositat fins a una magnitud 12,3 entre el 5 i el 12 de febrer de 2002, i va ser classificada com una "hipernova", terme utilitzat quan l'estrella precursora que explota posseeix al menys 40 vegades la massa solar.
- Supernova 2003gd, descoberta visualment per Bob Evans a les 12,82 UT de juny (que exactament es correspon a les 19:40 UT del dia 12), durant l'alba a Austràlia, amb una magnitud de 13,2, i encara disminuint. En aquest cas es tractava d'una supernova de tipus II.
- Supernova 2013ej fou descoberta el 25 de juliol del 2013 per l'Observatori LICK de cerca de Supernoves (LOSS) quan era molt jove i amb una magnitud del voltant de 13,5, incrementant-se ràpidament fins arribar a un pic al voltant de 12,4 el 4 d'agost. Va ser classificada com de tipus IIP.
M74 pot ser fàcilment localitzada traçant una línia des Hamal (Alpha Arietis), passant per Beta Arietis i fins Eta Piscium de magnitud 3,5; M74 es troba a aproximadament 0,5 graus a nord i 1,5 graus a l'est de Eta Piscium. Aquesta ruta també és considerada particularment adequada durant un Marató Messier.
Clic per engrandir. Crèdit Google-SkyMap
Pot resultar complicat localitzar a M74 davant la més mínima existència de contaminació lumínica o davant de qualsevol altre tipus d'imperfecció en les condicions d'observació, ja que el seu nucli és gairebé estel·lar, i el disc i els braços espirals, d'una lluentor superficial considerablement baixa. Pot resultar útil localitzar un parell d'estrelles de 6a magnitud, 103 i 105 Piscium (103 i 105 de Peixos), aproximadament a 1 grau a nord-est de M74, i un parell de 10a magnitud, separades uns 3 minuts i amb orientació nord-sud, M74 es troba a uns 6 minuts a l'oest d'aquestes últimes.
L'estrella propera Eta Piscium és una estrella doble: A, de magnitud 3,7, i B de magnitud 11,0; l'angle de posició (AP, o PA, en anglès) és de 19 graus i tenen una separació de 1,0 segons.
Durant una Marató de Messier, se sol trobar a faltar aquesta galàxia cap al vespre, ja que és a prop de la vora de la "Zona Lliure de Messier". Només el cúmul globular M30 és més esquiu que aquesta galàxia.
El nucli gairebé estel·lar ha estat erròniament catalogat com a estrella per FW Argelander al Bonner Durchmusterung, en 1860, sota la denominació BD +15 graus 238.
Durant una Marató de Messier, se sol trobar a faltar aquesta galàxia cap al vespre, ja que és a prop de la vora de la "Zona Lliure de Messier". Només el cúmul globular M30 és més esquiu que aquesta galàxia.
El nucli gairebé estel·lar ha estat erròniament catalogat com a estrella per FW Argelander al Bonner Durchmusterung, en 1860, sota la denominació BD +15 graus 238.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari