El paisatge lunar d'Hergé enfront de les realitats físiques

 Dossier - Hem caminat damunt la Lluna: Els secrets de Tintín.

Roland Lehoucq, astrofísic i entusiasta de la ciència ficció, proposa divulgar la ciència sense renunciar al rigor científic. Analitza la historieta "Hem caminat damunt la Lluna" a través del prisma de les realitats físiques del nostre món.

Clic per engrandir. La tripulació de la Missió de l'Apol·lo 11. D'esquerra a dreta, Neil A. Armstrong,
Michael Collins i Edwin E. Aldrin Jr. Crèdit: Nasa, DP

L'aterratge lunar del coet de Tintín es produeix al començament del dia lunar. El Sol és baix a l'horitzó. Per  tant, el paisatge lunar està il·luminat per un Sol naixent, encara baix a l'horitzó oriental. La Terra és visible al cel. És normal trobar-lo allà? 

Clic per engrandir. El famós coet vermell de "Hem caminat damunt la Lluna". Crèdit: Hergé/Casterman

Detalls astronòmics

Per respondre aquesta pregunta, tornem al nostre Planeta. La Lluna sempre ens presenta el mateix costat, anomenat "costat visible". La rotació de la Lluna sobre si mateixa està efectivament sincronitzada amb la seva revolució al voltant de la Terra, de manera que el canvi d'orientació de la Lluna resultant de la seva rotació al voltant de la Terra es compensa en cada moment per la seva rotació sobre ella mateixa. Vista des de la Lluna, la  Terra  ocupa, per tant, una posició gairebé fixa al cel. Aquesta posició depèn, per descomptat, de la posició de l'observador lunar. Quina és la posició de la Terra al cel del circ Hiparc? Com que es troba prop del centre de la cara visible, la Terra es troba a les proximitats del zenit.

No hauria de ser visible a la imatge que ens mostra! A més, vista des de la Lluna, la Terra també presenta fases. El primer quart de lluna ha de correspondre a una mitja Terra, mentre que la imatge de la historieta proposa una Terra que es representa plena.

 Clic per engrandir. Primer pas a la Lluna, gràcies a la missió Apol·lo 11. Crèdit: Nasa

 El paisatge lunar: un espectacle de “desolació” per a Tintín i Aldrin

Un cop s'ha obert  la porta exterior del coet, Tintín és atrapat per l'espectacle al·lucinant davant dels seus ulls. Per descriure-ho, el compara amb un "paisatge mort i aterridor de desolació". Sorprèn notar que Buzz Aldrin, el segon astronauta que va caminar sobre la  Lluna, va utilitzar l'expressió "desolació magnífica" per descriure l'espectacle que tenia davant seu.

Tintín també queda impactat per la foscor del cel, ple de milers d' estrelles que no brillen. Hergé té raó. A la Terra, el blau del cel i el centelleig de les estrelles són conseqüències de la presència d'una atmosfera. Està animat constantment per moviments turbulents en els quals es barregen masses d'aire calent i fred de diferents densitats. La propagació de la llum es veu afectada per aquestes variacions de densitat, produint així petites desviacions que la desvien d'una trajectòria perfectament recta. Són aquests lleugers canvis de direcció, que fluctuen segons els moviments de l'atmosfera, que provoquen parpelleig. Si Tintín lamenta aquest centelleig de les estrelles, "que [...] de la Terra ens les fa semblar tan vives!", cal admetre que aquest és el malson dels astrònoms. De fet, el parpelleig difumina les imatges i prohibeix l'accés als detalls més petits dels objectes celestes. 

 

Capítol anterior: L'aterratge a la lluna: veritats fictícies i científiques.

Capítol següent: Primers passos a la Lluna: Tintín i Neil Armstrong (en preparació)

 

Ho he vist aquí.