El telescopi Webb observa un raig estel·lar als afores de la nostra Via Làctia

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat una flamarada de gasos bullents que brolla d'una estrella monstruosa en creixement volcànic. Amb una extensió de 8 anys llum, la longitud de l'erupció estel·lar és aproximadament el doble de la distància entre el nostre Sol i els estels més propers, el sistema Alfa Centauri. La mida i la força d'aquest raig estel·lar en particular, situat en una nebulosa coneguda com a Sharpless 2-284 (Sh2-284 per abreujar), el qualifiquen com a rar, segons els investigadors.

Travessant l'espai a centenars de milers de quilòmetres per hora, el flux s'assembla a un sabre làser de doble fulla de les pel·lícules de Star Wars. La protoestrella central, amb un pes equivalent a deu vegades el del nostre Sol, es troba a 15.000 anys llum de distància, als confins de la nostra galàxia.

El descobriment de Webb va ser fortuït. «Abans de l'observació, no sabíem realment que existia una estrella massiva amb aquest tipus de super-raig. Un flux tan espectacular d'hidrogen molecular procedent d'una estrella massiva és poc comú en altres regions de la nostra galàxia», va afirmar l'autor principal, Yu Cheng, de l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. La imatge de Webb de l'enorme raig estel·lar a Sh2-284 proporciona proves que els raigs protoestel·lars varien en funció de la massa de les estrelles progenitores: com més massiu és el motor estel·lar que impulsa el plasma, més gran és el raig resultant. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA, STScI, Yu Cheng (NAOJ); Processament d'imatges: Joseph DePasquale (STScI)

Aquesta classe única de focs artificials estel·lars són raigs de plasma altament col·limats que es disparen des d'estrelles en formació. Aquests raigs són l'espectacular «anunci del naixement» d'una estrella a l'univers. Part del gas que cau i s'acumula al voltant de l'estel central és expulsat al llarg de l'eix de rotació de l'estrella, probablement sota la influència de camps magnètics.

Avui dia, encara que s'han observat centenars de raigs protoestel·lars,que procedeixen principalment d'estrelles de baixa massa. Aquests raigs en forma de fus ofereixen pistes sobre la naturalesa de les estrelles en formació. L'energia, l'estretor i les escales de temps evolutives dels raigs protoestel·lars serveixen per limitar els models de l'entorn i les propietats físiques de la jove estrella que impulsa el flux.

"Em va sorprendre molt l'ordre, la simetria i la mida del raig quan el vam veure per primera vegada", va afirmar el coautor Jonathan Tan, de la Universitat de Virgínia a Charlottesville i la Universitat Tecnològica Chalmers a Göteborg, Suècia.

Aquest vídeo mostra la mida relativa de dos raigs protoestel·lars diferents captats pel telescopi espacial James Webb de la NASA. La primera imatge que es mostra és un raig protoestel·lar extremadament gran situat a Sh2-284, a 15 000 anys llum de la Terra. Les emissions de l'enorme protoestrella central, que pesa 10 vegades més que el nostre Sol, comprenen uns 8 anys llum de diàmetre. En comparació, un raig captat per Webb a la propera regió de formació estel·lar de baixa massa de Rho Ophiuchi té només un any llum de longitud.

La seva detecció ofereix proves que els raigs protoestel·lars han d'augmentar de mida en proporció a la massa de l'estrella que els impulsa. Com més massiu és el motor estel·lar que impulsa el plasma, més gran és la mida del raig.

La detallada estructura filamentosa del raig, captada per la nítida resolució de Webb en llum infraroja, és una prova que el raig s'està endinsant a la pols i el gas interestel·lar. Això crea nusos separats, ones de xoc i cadenes lineals.

Les puntes del raig, situades en direccions oposades, encapsulen la història de la formació de l'estrella. «Originalment, el material estava a prop de l'estrella, però al llarg de 100.000 anys les puntes es van anar propagant, i el que hi ha al darrere és un flux més jove», va explicar Tan.


Ho he vist aquí.

Quants tipus d'estrelles hi ha?

Quants tipus d'estrelles coneixem i de quin n'és el Sol.

Clic a la imatge per engrandir. L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar aquesta imatge del nostre Sol de 4.600 milions d'anys, una estrella de la seqüència principal. Els científics esperen que continuï sent-ho durant 5.000 milions d'anys més abans de convertir-se en una gegant vermella. Crèdit: NASA's Scientific Visualization Studio/SDO.

Les estrelles de l'univers varien en brillantor, mida, color i comportament. Alguns tipus es transformen en uns altres molt ràpidament, mentre que altres romanen relativament inalterats durant bilions d'anys.

Estrelles de la seqüència principal

Un estel normal es forma a partir d'un cúmul de pols i gas en una incubadora estel·lar. Al llarg de centenars de milers d'anys, el cúmul guanya massa, comença a girar i s'escalfa. Quan el nucli s'escalfa a milions de graus, es produeix la fusió nuclear. Aquest procés es produeix quan dos protons, els nuclis dels àtoms d'hidrogen, es fusionen per formar un nucli d'heli. La fusió allibera energia que escalfa l'estrella, creant una pressió que empeny contra la força de la gravetat. Ha nascut una estrella. Els científics anomenen estrella de seqüència principal una estrella que està fusionant hidrogen en heli al seu nucli. Les estrelles de seqüència principal són al voltant del 90% de la població estel·lar de l'univers. Varien en lluminositat, color i mida (des d'una dècima fins a 200 vegades la massa del Sol) i viuen entre milions i milers de milions d'anys.

Pels observadors d'estrelles

Moltes estrelles de la seqüència principal es poden veure a simple vista, com Sírius, l'estrella més brillant del cel nocturn, a la constel·lació septentrional de Ca Major. Rigil Kentaurus (més coneguda com a Alfa Centauri), a la constel·lació austral del Centaure, és l'estrella de seqüència principal més propera que es pot veure a simple vista.

Gegants vermelles

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta il·lustració mostra una estrella geganta vermella, com Betelgeuse o Antares. Crèdit: NASA Goddard Space Flight Center/Chris Smith (KBRwyle).

Quan una estrella de la seqüència principal amb una massa inferior a vuit vegades la del Sol es queda sense hidrogen al nucli, comença a col·lapsar-se perquè l'energia produïda per la fusió es l'única força que lluita contra la tendència de la gravetat a atraure la matèria. Però en comprimir el nucli també augmenten la seva temperatura i pressió, fins al punt que el seu heli comença a fusionar-se en carboni, que també allibera energia. La fusió de l'hidrogen comença a desplaçar-se cap a les capes exteriors de l'estrella i provoca la seva expansió. El resultat és una vermella gegant, d'aspecte més ataronjat que vermell. Amb el temps, la geganta vermella es torna inestable i comença a prémer, expandint-se periòdicament i expulsant part de la seva atmosfera. Finalment, totes les seves capes exteriors es desprenen, creant un núvol de pols i gas en expansió anomenada nebulosa planetària. El Sol esdevindrà una geganta vermella d'aquí a uns 5.000 milions d'anys.

Pels observadors d'estrelles

Arcturus, a la constel·lació boreal del Bover, i Gamma Crucis, a la constel·lació austral de Crux (la Creu del Sud), són gegants vermelles visibles a simple vista.

Nanes blanques

Clic a la imatge per engrandir. En aquesta recreació artística, un asteroide (a baix a l'esquerra) es trenca sota la poderosa gravetat de LSPM J0207+3331, la nana blanca més antiga i freda coneguda que està envoltada per un anell de runa polsosa. Crèdit: NASA Goddard Space Flight Center/Scott Wiessinger.

Quan una geganta vermella perd tota la seva atmosfera, només en queda el nucli. Els científics anomenen nana blanca aquest tipus de resta estel·lar. Una nana blanca sol tenir la mida de la Terra, però és centenars de milers de vegades més massiva. Una cullereta del seu material pesaria més que una camioneta. Una nana blanca no produeix calor pròpia, per això es refreda gradualment al llarg de milers de milions d'anys. Tot i el seu nom, les nanes blanques poden emetre llum visible que va del blanc blavós al vermell. De vegades, els científics descobreixen que les nanes blanques estan envoltades de discos polsegosos de material, runes i fins i tot planetes, restes de la fase de gegant vermella de l'estrella original. Dins d'uns 10.000 milions d'anys, després de la seva etapa de vermella gegant, el Sol es convertirà en una nana blanca.

Pels observadors d'estrelles

Les nanes blanques són massa febles per veure-les a simple vista, encara que algunes es poden trobar en sistemes binaris amb una estrella de seqüència principal fàcil de veure. Procyon B és un exemple a la constel·lació septentrional de Ca Menor. No obstant això, si tens un telescopi a casa, pots veure les nanes blanques solitàries LP 145-141 a la constel·lació austral de la Mosca i l'estrella de Van Maanen a la constel·lació septentrional de Peixos.

Estrella de neutrons

Clic a la imatge per engrandir. El púlsar Vela es troba al punt blanc circular del centre d'aquesta imatge captada per l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA. El púlsar es troba a més de 1.000 anys llum de distància, a la constel·lació meridional de Vela. Crèdit: NASA/CXC/Univ de Toronto/M. Durant et al.

Les estrelles de neutrons són restes estel·lars que contenen més massa que el Sol en una esfera tan ampla com l'illa de Manhattan de Nova York.

Una estrella de neutrons es forma quan una estrella de la seqüència principal, amb una massa entre 8 i 20 vegades la del Sol, es queda sense hidrogen al seu nucli (les estrelles més pesades produeixen forats negres de massa estel·lar). L'estel comença a fusionar heli amb carboni, com els estels de menor massa. Però aleshores, quan el nucli es queda sense heli, s'encongeix, s'escalfa i comença a convertir el seu carboni en neó, que allibera energia. Aquest procés continua a mesura que l'estrella converteix el neó en oxigen, l'oxigen en silici i, finalment, el silici en ferro. Aquests processos produeixen energia que evita el col·lapse del nucli, però cada nou combustible li dóna menys temps. Quan el silici es fusiona amb el ferro, l'estrella queda sense combustible en qüestió de dies. El pas següent seria fusionar el ferro en algun element més pesat, però fer-ho requereix energia en lloc d'alliberar-la. El nucli es col·lapsa i després recupera la mida original, creant una ona de xoc que recorre les capes exteriors de l'estrella. El resultat és una enorme explosió anomenada supernova. El nucli romanent és una estrella de neutrons super-densa.

Púlsars: Són un tipus d'estrelles de neutrons que giren ràpidament. A la superfície d'aquests objectes es formen punts calents de raigs X brillants. A mesura que giren, els punts apareixen i desapareixen com els raigs d'un far. Alguns púlsars giren més ràpidament que les aspes d'una batedora.

Magnetars: Totes les estrelles de neutrons tenen forts camps magnètics. Però el d'un magnetar pot ser 10 bilions de vegades més fort que el d'un imant de nevera i fins i tot mil vegades més fort que el d'una estrella de neutrons típica.

Pels observadors d'estrelles

Les estrelles de neutrons són massa febles per veure-les a simple vista o amb telescopis domèstics, encara que el telescopi espacial Hubble n'ha pogut captar algunes en llum visible. Els astrònoms les solen observar a través dels raigs X i l'emissió de ràdio.

Nanes vermelles

Clic a la imatge per engrandir. El nostre veí estel·lar més proper, mostrat aquí en aquesta imatge del Hubble, és la nana vermella Pròxima Centauri. Es troba a poc més de 4 anys llum de distància, a la constel·lació austral del Centaure. Crèdit: ESA/Hubble i NASA.

Les nanes vermelles són les estrelles més petites de la seqüència principal: només una fracció de la mida i la massa del Sol. També són les més fredes i el seu color és més ataronjat que vermell. Quan una nana vermella produeix heli a través de la fusió al seu nucli, l'energia alliberada porta material a la superfície de l'estrella, on es refreda i s'enfonsa de nou, portant un nou subministrament d'hidrogen al nucli. Gràcies a aquesta constant agitació, les nanes vermelles poden cremar tot el seu hidrogen durant bilions d'anys sense canviar la seva estructura interna, a diferència d'altres estrelles. Els científics creuen que algunes nanes vermelles de massa baixa, les que només tenen un terç de la massa del Sol, tenen una vida més llarga que l'edat actual de l'univers, fins a uns 14 bilions d'anys. A més, les nanes vermelles neixen més que les estrelles més massives. Per això, i perquè viuen tant de temps, les nanes vermelles constitueixen al voltant del 75% de la població estel·lar de la Via Làctia.

Pels observadors d'estrelles

Les nanes vermelles són massa febles per veure-les a simple vista. Però amb un telescopi d'afeccionat, és possible que puguis veure Lacaille 8760 a la constel·lació austral del Microscopi o Lalande 21185 a la constel·lació septentrional de l'Óssa Major.

Nanes marrons

Clic a la imatge per engrandir. La nana marró LSRJ1835+3259, en aquesta recreació artística, es troba a 20 anys-llum de distància a la constel·lació septentrional de la Lira. Crèdit: Chuck Carter i Gregg Hallinan/Caltech.

Les nanes marrons no són tècnicament estrelles. Són més massives que els planetes, però no tant com les estrelles. Solen tenir entre 13 i 80 vegades la massa de Júpiter. Gairebé no emeten llum visible, però els científics n'han observat algunes a l'infraroig. Algunes nanes marrons es formen de la mateixa manera que les estrelles de seqüència principal, a partir de cúmuls de gas i pols en nebuloses, però mai no arriben a la massa suficient per realitzar una fusió a l'escala d'una estrella de seqüència principal. D'altres es poden formar com a planetes, a partir de discos de gas i pols al voltant d'estrelles.

Pels observadors d'estrelles

Les nanes marrons són invisibles tant per a l'ull humà com per als telescopis domèstics.

Ho he vist aquí.

Simulada per ordinador la formació del planeta Tatooine de Star Wars

Clic per engrandir. La mítica escena de Star Wars. Crèdit: Lucasfilm

Una dotzena d’exoplanetes on hauríem de poder observar-se postes de sol dobles s’han descobert els darrers anys a la Via Làctia amb el satèl·lit Kepler. Fa temps que intentem modelar la formació d’aquests “Tatooines” i dos astrofísics acaben d’obtenir nous resultats sobre aquest tema, donant credibilitat a la idea que  Star Wars no només és ciència ficció, ni fins i tot fantasia.

Ja el 2008, l'astrònom Karl Stapelfeldt va anunciar en un vídeo de la NASA que, amb els seus col·legues havia trobat signes indirectes de l'existència de planetes rocosos associats a estrelles dobles. Les dades d’observacions d’infraroig del satèl·lit Spitzer van permetre als investigadors arribar a aquesta conclusió. Els sensors de l’instrument en òrbita van mostrar clarament la presència de pols que s’espera que provingui de col·lisions entre asteroides. 

Tanmateix, qui diu asteroides quasi necessàriament també diu que, segons els models ja ben desenvolupats en el moment de la formació planetària al voltant d’una sola estrella, vegeu el vídeo següent en el cas del sistema solar, precisament la presència d’exoplanetes rocosos que han deixat després de néixer un disc de deixalles. Observem aquests discos al voltant de les estrelles Fomalhaut i β Pictoris, per exemple, estrelles que sabem que tenen exoplanetes ja que han estat captats directament.

Mojo, per  Modeling the origin of jovian planets, és a dir, modelar l’origen dels
planetes jovians, és un projecte d’investigació que va donar lloc a una sèrie de vídeos
que presentaven la teoria de l’origen del sistema solar i, en particular, dels gegants
gasosos. Els devem a dos reconeguts especialistes, Alessandro Morbidelli i Sean Raymond.
Aquesta teoria es pot transposar a la formació d’exoplanetes. Podeu triar l'idioma de
la subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Laurence Honnorat

Una formació planetària inhibida pel caos?

El descobriment no va ser obvi perquè es podria fer la pregunta sobre l'estabilitat dels discos protoplanetaris que envolten estrelles individuals que formen part d'un sistema binari en particular. Podrien a més, permetre que aquests discos passin dels processos coneguts en el cas del sistema solar des de grans de pols que s’aglomeren per donar còdols, a embrions planetaris de més de 1.000 km de diàmetre formats per acreció de planetesimals de almenys 10 km de diàmetre?  Sabem que en la mecànica celeste es poden produir fenòmens caòtics tan aviat com considerem el cas d'almenys tres cossos celestes, cadascun sotmès als camps gravitacionals dels altres.

L’existència d’exoplanetes, potser habitables alguns d’ells fins al punt que podem observar postes de sol dobles, va ser confirmada posteriorment per observacions d’un altre ull de la Humanitat en òrbita:  el caçador d’exoplanetes de la NASA anomenat Kepler, malauradament en la actualitat fora de servei, igual que en el cas del Spitzer.

Un planeta habitable amb doble posta de sol  això és el que va  protagonitzar Star Wars amb el famós planeta Tatooine. Avui, encara que sabem que aquesta escena ja no és ciència ficció, els astrofísics estan transposant els models digitals apresos de la gènesi dels planetes del sistema solar al cas dels discos protoplanetaris associats a les estrelles.

Es pot convèncer als incrèduls amb la publicació d’accés obert a la reconeguda revista Astronomy & Astrophysics, a on s'exposen els treballs de Roman Rafikov del Departament de matemàtiques aplicades i de física teòrica de la Universitat de Cambridge, també membre de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, ha fet el treball en col·laboració amb Kedron Silsbee de l’Institut Max Planck de Física Extraterrestre.

El vídeo de la NASA del 2008, malauradament de mala qualitat, en què Karl Stapelfeldt
anuncia el descobriment del Spitzer de l’existència de Tatooines. Podeu triar l'idioma
de subtitulació a la configuració del vídeo. Creèdit: JPL, NASA.

Exoplanetes per Alpha Centauri AB?

Els dos astrofísics van considerar el cas de les estrelles dobles en una configuració similar a la d’Alfa Centauri A i B, que són estrelles similars al Sol (classes G i K) i que formen l’estrella binària Alpha Centauri AB, el sistema estel·lar més proper al sistema solar. Es troba a 4,37 anys llum del Sol, però encara no se sap si existeixen exoplanetes al voltant d'alguna d'aquestes estrelles. Alpha Centauri AB sembla formar un sistema triple amb la nana vermella Alpha Centauri C, més coneguda com a Proxima Centauri i que de fet sembla tenir dos exoplanetes.

Per tant, les simulacions es refereixen a un sistema que conté dues estrelles de tipus solar, una de les quals prendria el lloc del Sol i l’altra orbitaria la primera en lloc d’Urà, amb un període de revolució d’uns 100 anys. Un disc protoplanetari que conté gas de pols en forma de silicat, carboni o gel que existeix al voltant d’una d’aquestes estrelles.

Clic per engrandir, Tatooine. Crèdit:Wikipedia

En el cas d’una cosmogonia planetària com la del sistema solar, els moviments de partícules, pols, còdols, cossos rocosos, etc. són prou lents perquè els casos de col·lisions tipus bola de neu dominin sobre els casos en què les col·lisions condueixen a la fragmentació dels cossos i, per tant, inhibeixen el creixement en la direcció dels embrions dels planetes.

Però, en el cas dels sistemes binaris, les pertorbacions gravitacionals de les estrelles remouen els discs protoplanetaris com si estiguessin batent ous de manera que les velocitats de col·lisió relatives son més altes.

Les simulacions finalment mostren que l’aparició d’embrions només és possible si la formació planetària permet arribar a planetesimals de 10 quilòmetres de diàmetre i si el disc protoplanetari inicial roman relativament circular durant la formació d’aquests embrions.

Per arribar a aquest resultat, les millors simulacions havien de tenir en compte les forces de fricció del gas en aquest disc però sobretot l’efecte del camp gravitatori del disc de pols i gas sobre petits cossos celestes. És aquest darrer efecte, gens menyspreable, que tendeix a protegir l’estabilitat del disc de les pertorbacions gravitatòries de la segona estrella, limitant l’aparició d’inestabilitats caòtiques. Finalment, els planetesimals en parts del disc es poden reunir a velocitats raonables, de manera que la col·lisió resulta en un cos més gran.

Ho he vist aquí.

Hi ha estrelles múltiples?

Dossier: 10 preguntes essencials sobre l’Univers

El nostre Sol, com a estrella "única", és més aviat una raresa: hi ha a l’Univers un nombre molt gran d’estrelles múltiples (més del 50%) i, sobretot, d’estrelles dobles els components de les quals graviten una a l'altre al voltant del seu centre de gravetat comú, com fa un planeta al voltant del Sol.

També hi ha sistemes triples, com Alpha Centauri, l'estrella més propera al Sol, o fins i tot més complexes, però menys estables de quatre, cinc o fins a sis socis... 

Clic per engrandir. Aquesta imatge artística mostra el planeta orbitant l'estrella
Alpha Centauri B, membre del sistema de tres estrelles més proper a la Terra.
Alfa Centauri B és l’objecte més brillant del cel i l’altre objecte enlluernador és Alpha Centauri A.
El nostre propi Sol és visible a la part superior dreta. El feble senyal del planeta va ser detectat
per l'espectrògraf Harps al telescopi de 3,6 metres. © ESO/L. Calçada/N. Risinge, CC.

Hi ha veritables i falses parelles celestes

Les falses parelles d’estrelles s’associen només per un efecte de perspectiva. Les estrelles que semblen properes a la Terra de fet es poden separar per centenars d’ anys llum. És el cas de Càstor i Pòl·lux, dues estrelles brillants de la constel·lació de Gèminis, que semblen unides en el firmament com els germans de l’antiguitat, mentre es troben allunyats l'una de l'altra quinze anys llum.

Clic per engrandir. Càstor i Pòl·lux.

La vida de les estrelles és diferent segons si són "solteres" o viuen en estretes relacions. Per exemple, els sistemes binaris formats per una estrella "normal" i una estrella ensorrada en un objecte compacte; nana blanca, estrella de neutrons o forat negre, evolucionen de manera molt diferent de les estrelles aïllades. En efecte, l’embolcall gasós de l’estrella normal és xuclat gradualment pel company compacte i forma un disc d’acreció que envolta l’estrella col·lapsada.

En el cas d’una nana blanca, el gas (hidrogen) s’acumula a la superfície, s’escalfa i es comprimeix a causa d’una elevada gravitació i es produeixen de forma recurrent explosions termonuclears, donant naixement al fenomen de les "noves", també anomenades "variables cataclísmiques".

En el cas d’estrelles de neutrons o forats negres, les parts internes del disc d’acreció s’escalfen fins a diversos milions de graus i emeten copioses bafarades de raigs X, en aquest cas aquestes parelles particulars s’anomenen “fonts de raigs X binàries”. Gràcies a elles que es van evidenciar per primera vegada els forats negres.

Podeu accedir a l'índex del blog sobre el dossier "10 preguntes essencials sobre l'Univers" fent un clic aquí.

Autor de l'original: Jean-Pierre Luminet
Ho he vist aqui

El Hubble identifica un planeta blau com la Terra

Un grup d'astrofísics, gràcies al Hubble, han pogut determinar amb certesa i per primera vegada el color d'un exoplaneta en el espectre visible, el HD 189733b és un planeta blau. Però no us confongueu, aquest color no es deu a la presència de oceans, si no als grans de silicat en un ambient on la temperatura ha de ser superior als mil graus en el seu costat il·luminat.

Imatge artística que ens mostra com el veurien des de l'espai uns possibles futurs viatgers interestel·lars terrestres, l'exoplaneta HD 189733b apareix blau com una reminiscència del cel del nostre planeta. Aquesta imatge però, amaga un món infernal on el plom entra en fusió. Aquest exoplaneta és de fet un Júpiter calent, no un planeta-oceà. © M. Kornmesser, NASA, ESA

L'exoplaneta HD 189733b és un Júpiter calent que òrbita en només 2,2 dies al voltant d'un sol que es troba a 63 anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Guineueta (Vulpecula). Aquest és un dels pocs exoplanetes a on s'ha pogut determinar el radi (1,26 vegades la de Júpiter) i la massa (1,15 vegades Júpiter). La seva proximitat al nostre planeta el converteix en un laboratori d'estudi privilegiat per als astrofísics, i potser un futur destí per fer-hi aterrar una nau interestel·lar.

La temperatura de la seva atmosfera pot ser superior als 1.000° C, però és encara prou baixa per què les gotes de silicats es condensin, pel que probablement han de ploure partícules de vidre. Segons els científics, aquestes peculiars perles de vidre difonen la llum de l'estrella HD 189733 i son probablement responsables del intens cel blau que ha de tenir l'HD 189733b, i que ens recorda el color de la Terra des de l'espai.

Recreació artística del Júpiter calent HD 189733b. Orbita tant a prop de la seva estrella que està en rotació síncrona, el que significa que sempre presenta la mateixa cara cap al seu Sol. L'atmosfera del planeta que mira al seu Sol ha de tenir una temperatura superior a 1000°C. Spitzer ja havia ajudat a mesurar la temperatura de l'atmosfera de l'exoplaneta el 2007, i es pensa que la seva cara fosca té una temperatura mitjana inferior en uns 260°C a la del seu costat il·luminat. Aquesta diferència ha de generar vents amb velocitats supersòniques que poden ser de l'ordre de 7000 km/h. L'artista també ha representat al Sol, Sirius i Alpha Centauri, aquestes darreres, visibles darrera del sistema d'HD 189733. © G. Bacon, AURA / STScI

El color determinat pel mètode de trànsit planetari

Aquest color en l'espectre visible ha estat atribuïda a l'atmosfera d'HD 189733b pels investigadors, després de bastant temps. Però en tenien dubtes. Per desvelar-les, van haver d'utilitzar el Telescopi Espacial Espectrògraf d'Imatges (SITS) del Hubble. El procediment tècnic és: HD 189733b realitza un trànsit per davant i per darrere de la seva estrella. L'equip mesura amb molta precisió quina part de l'espectre de la corba de llum de l'estrella disminueix quan l'exoplaneta passa darrere d'ella. Així, és possible deduir amb aquesta tècnica el color de la llum reflectida per la seva atmosfera en el visible. Correspon principalment a blau, per tant, aquest ha de ser el color de la llum emesa per l'exoplaneta en el rang visible.

Si s'utilitza una representació espacial dels components de color verd i blau de la llum visible reflectida per l'atmosfera dels planetes en el sistema solar, ens trobem que el color de HD 189733b és comparable al de la Terra (en el blau). L'exoplaneta HD 189733b es mereix el seu nom de Planeta blau. © A. Feild, STScI / AURA

Un planeta blau sense oceà: HD 189733b

Amb la seva grandària, massa i especialment la seva temperatura, HD 189733b, malauradament no és un planeta oceà. Si els futurs viatgers interestel·lars terrícoles visiten aquest món algun dia, potser mitjançant naus amb alguna variant d'un motor de fusió inercial, no podran nedar a les aigües d'aquest planeta. Si HD 189733b té potser una ex-lluna, probablement haurà de ser tan infernal com Io, i molt lluny de Pandora d'Alfa Centauri.

El fet és que la feina dels astrofísics, amb la primera determinació fiable del color d'un exoplaneta, és notable. A l'espera de ser dipositats a arXiv, l'article que detalla els seus treballs segueix sent de lliure accés per als curiosos que vulguin saber-ne més.

Ho he vist aquí. 

Aquest article el podreu trobar també en castellà al web d'Astroseti