El rover de Mart 2020, Perseverance, es basa en la configuració del rover Curiosity del Mars Science Laboratory. Té la mida d'un cotxe, uns 3 metres de llarg (sense incloure el braç), 2,7 metres d'ample i 2,2 metres d'alt. Però amb 1.025 quilos, pesa menys que un cotxe compacte. D'alguna manera, les peces del rover són similars a les que necessitaria qualsevol ésser viu per mantenir-se "viu" i poder explorar.
Clic per engrandir. Crèdit: NASA, JPL-Caltech
Rodes i potes del Rover Mars 2020 Perseverance
El rover Perseverance té sis rodes, cadascuna amb el seu propi motor individual. Les dues rodes del davant i les dues del darrere també tenen motors de direcció individuals. Aquesta capacitat de direcció permet que el vehicle giri al seu lloc 360 graus complets. La direcció en les quatre rodes també permet que el rover es desviï i es corbi, realitzant girs en arc.
Especificacions tècniques
Potes
Material: Fabricats amb tubs de titani formats amb el mateix procés utilitzat per a fabricar quadres de bicicletes de muntanya d'alta gamma. Altres: Permeten que el rover passi per sobre de roques de fins a 40 centímetres d'alçada.
Rodes
Material: Fabricades en alumini, amb tacs per a la tracció i radis corbats de titani per un suport elàstic. Mida: 52,5 centímetres de diàmetre. Altres: Un gir complet de les rodes sense lliscament impulsa el rover 1,65 metres.
Les rodes del Rover Perseverance
Com es mouen les rodes?
El Perseverance utilitza un sistema de suspensió "rocker-bogie" semblant al que també es va utilitzar en les missions Mars Science Laboratory, Mars Exploration Rovers i Pathfinder. El sistema de suspensió és la forma en què les rodes estan connectades a la resta del rover i controlen la forma en què el rover interactua amb el terreny marcià.
El sistema de suspensió té tres components principals:
Diferencial: Connecta els balancins esquerra i dret al cos del rover mitjançant un pivot al centre de la coberta superior del rover.
Balancí: Un a la banda esquerra i un altre a la dreta del rover. Connecta la roda davantera amb el diferencial i el bogie en la part posterior.
Bogie: Connecta les rodes mitjanes i posteriors al balancí.
Al circular per l'irregular terreny marcià, el sistema de suspensió manté un pes relativament constant en cadascuna de les rodes de rover. La suspensió també minimitza la inclinació del rover durant la conducció, mantenint-lo més estable.
La suspensió del rover permet passar per sobre d'obstacles (com roques) o per depressions tan grans com la roda del rover (52,5 centímetres). Cada roda té una agressiva banda de rodament composta per 48 ranures (o tacs), mecanitzades en la seva superfície. Els solcs proporcionen al rover una excel·lent tracció tant en sorra tova com en roques dures.
El Perseverance està dissenyat per suportar una inclinació de 45 graus en qualsevol direcció sense bolcar. Per a més protecció i seguretat en la conducció, els conductors del rover eviten els terrenys que puguin provocar una inclinació de més de 30 graus.
Velocitat del rover
Per als estàndards dels vehicles terrestres, el rover Perseverance és lent. No obstant això, per als estàndards dels vehicles marcians, el Perseverance és un vehicle excel·lent. La velocitat màxima del rover en terreny pla i dur és de 4,2 centímetres per segon, és a dir, 152 metres per hora. Això és una mica menys de 0,1 milles per hora. A tall de comparació, un ritme de caminada de 3 milles per hora és de 134 centímetres per segon, o 4.828 metres per hora.
Primer test de conducció del rover Perseverance. Crèdit: NASA. JPL
No obstant això, en el cas de l'exploració de Mart, la velocitat no és la qualitat més rellevant. Es tracta del viatge i de les destinacions en el camí. El ritme lent és eficient des del punt de vista energètic, ja que consumeix menys de 200 watts. Compari amb el motor d'un cotxe de 200 cavalls, que consumeix gairebé 150.000 watts.
La galàxia Caldwell C7. Crèdit: NASA, ESA, A.V. Filippenko (University of California, Berkeley), P. Challis (Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics), et al.
Aquesta galàxia espiral de color blau acerat, clapejada amb regions gasoses rosades en forma de flor i filaments granulars de pols fosca, és Caldwell 7 (també anomenada NGC 2403). Els núvols rosats i brillants de la galàxia són els llocs de naixement d'estrelles conegudes com a regions H II. En aquestes vastes zones calentes d'hidrogen ionitzat, el gas carregat pot formar milers d'estrelles en un parell de milions d'anys, i cada estrella calenta acabada de néixer emet llum ultraviolada, ionitzant encara més l'hidrogen circumdant.
Aquesta galàxia, d'uns 80.000 anys llum de diàmetre, es va fer molt coneguda entre els caçadors de supernoves el 2004, després que Caldwell 7 produís la supernova més brillant vista en més d'una dècada (i una de les més brillants mai registrades). La supernova 2004dj tenia una magnitud de 11,2 en el seu moment de màxima lluentor, i apareix com l'objecte brillant semblant a una estrella a la part superior dreta d'aquesta imatge del Hubble.
Dues estrelles brillants que voletegen prop de la part superior d'aquesta vista es poden confondre amb supernoves, però en realitat són estrelles locals de la Via Làctia, molt més properes a nosaltres que Caldwell 7. La galàxia està a més de 12 milions d'anys llum de la Terra i es pot veure millor en l'hemisferi nord durant els mesos d'hivern. Els observadors de l'hemisferi sud hauran d'estar a prop de l'equador per veure-la i hauran de buscar-la a l'estiu. La galàxia es pot trobar amb prismàtics o amb un telescopi, apareixent com una taca borrosa allargada dins dels límits de la constel·lació de la Girafa, i és relativament brillant amb una magnitud de 8,9.
Clic per engrandir. Una fletxa assenyala la Supernova 2004dj, descoberta a Caldwell 7 el 2004. Crèdit: NASA, ESA, A.V. Filippenko (University of California, Berkeley), P. Challis (Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics), et al.
Encara que Caldwell 7 és comparable a moltes galàxies del famós catàleg d'objectes celestes de Charles Messier, l'astrònom francès la va passar per alt a l'elaborar la seva llista. La galàxia va ser descoberta per l'astrònom germano-britànic William Herschel en 1788.
Aquesta imatge, que capta el nucli i alguns dels braços espirals de Caldwell 7, va ser presa amb la Advanced Camera for Surveys (ACS-Càmera Avançada de Sondejos) del Hubble el 17 d'agost de 2004, dues setmanes després que un astrònom aficionat japonès descobrís la Supernova 2004dj. A més d'aquesta imatge en llum visible, els astrònoms han utilitzat imatges en ultraviolat i observacions espectroscòpiques del Hubble per seguir investigant com exploten certs tipus d'estrelles i quins tipus d'elements químics expulsen l'espai.
Clic per engrandir. El mecanisme Anticitera testimonia
els avenços de la ciència grega i el significatiu coneixement
tecnològic al començament de la nostra era. Crèdit: Tony Freeth.
La caiguda de l'Imperi Romà va provocar la pèrdua d'una part de la ciència i la tecnologia gregues. Les darreres anàlisis realitzades amb mitjans moderns del famós mecanisme Anticitera semblen confirmar que era de fet l'avantpassat dels moderns ordinadors analògics i que podia predir les fases lunars, els eclipsis solars i altres coses.
Al segon episodi de la sèrie francesa "Tours du Monde, Tours du Ciel", el difunt Michel Serres va relatar alguns dels revolucionaris descobriments conceptuals i avenços del mític miracle grec en el camp de la ciència amb l'ajut del també desaparegut Jean-Claude Pecker. Michel Serres va explicar que si el coneixement en aritmètica, geometria i astronomia existia molt abans del miracle grec, que l'havia heretat d'altres cultures, els grecs s'havien metamorfosat de manera que ni en cap altre lloc ni abans d'ells, ningú mai hagués concebut ni desenvolupat aquestes ciències com ells.
Sembla que tot va començar amb Tales i Pitàgores, però l'escola platònica els donarà un impuls decisiu que conduirà al llindar de l'astronomia científica i gairebé al de la tecnologia de la revolució industrial. Podem estar convençuts d’això estudiant les contribucions a l’astronomia i les matemàtiques d’Èudox de Cnidos (408 AC-355 AC), d’Hiparc de Nicea (190-120 AC) i d’Apol·loni de Perge per nomenar-ne només a alguns.
Una calculadora astronòmica amb més de 1.000 anys d’avantatge
Sabem que una part del patrimoni científic grec no ens ha arribat i tenim raons per creure que era més considerable del que s’imaginava, sobretot quan ens assabentem del descobriment del famós mecanisme d'Anticitera, l’enginyeria més complexa que ha sobreviscut de l'antiguitat, i que alguns consideren un precursor de les calculadores analògiques. No ho veieu com un ordinador a causa d'una mala traducció del terme anglès "computer" que designa tant una màquina de calcular mecànica simple, com la pascalina, com una màquina de Turing universalment programable.
El mecanisme d'Anticitera es va desenterrar del fons marí a prop de la petita illa mediterrània d'Anticitera el 1901 després del seu descobriment per bussejadors grecs. Va ser a les restes, o el que en quedava, d'un vaixell romà que es va enfonsar fa uns 2.000 anys, probablement tornant del saqueig de la ciutat de Pèrgam, una antiga colònia grega de l'Àsia Menor, a Aeólida, al nord d’Esmirna.
El mecanisme d'Anticitera ha fascinat arqueòlegs, astrònoms i historiadors de la ciència durant dècades. El seu estudi va demostrar que estàvem en presència d'un complex sistema d'engranatges que es comportava com una mena de rellotge astronòmic que aparentment permetia explicar les posicions sinòdiques no només de la Lluna, sinó també dels altres cinc planetes coneguts abans del descobriment de Urà. La calculadora també semblava capaç de predir els eclipsis de la Lluna i el Sol, és a dir, reproduïa el cicle de Metó estudiat per l'astrònom grec homònim i el cicle de Saros per al Sol, que és de 18 anys.
Encara que això es donava més o menys per fet des de fa temps, no cal creure que tots els secrets del mecanisme d'Anticitera havien estat resolts, perquè només tenim al voltant d'un terç del mecanisme de bronze i que es es divideix en 82 fragments que indiquen que es tractava d’una combinació complexa d’almenys 30 engranatges.
Malgrat això, al 2005 els raigs X van permetre fer avenços comparables als que es van revelar amb els papirs de Pompeia. De fet, les restes del mecanisme es solden i es degraden per la permanència de dos mil·lennis a l’aigua de mar, però les dades radiogràfiques han posat a la llum milers de caràcters de text ocults dins dels fragments que donen informació sobre el mecanisme i el seu ús, a més d’especificar la seva estructura mecànica.
Basat en els coneixements matemàtics i astronòmics dels grecs en particular, tenint en compte el coneixement d’un algoritme matemàtic que Plató va exposar per boca del filòsof Parmènides d’Elea (una ciutat grega de la costa del Tirreno, a Itàlia) en el seu diàleg amb el mateix nom, un equip de l’equip de recerca UCL Antikythera liderat per Tony Freeth, professor de la University College de Londres, acaba de publicar un article fascinant a Scientific Reports.
Inscripcions gregues, pedra roseta del mecanisme d'Anticitera
Els investigadors creuen que han aconseguit reproduir les característiques que falten de la calculadora i, sobretot, resoldre els enigmes relatius a la capacitat del sistema d'engranatges de poder reproduir realment les fases lunars i certs cicles sinòdics en particular, els planetes Venus i Saturn. El desxifratge de les inscripcions en grec va ser una autèntica pedra de roseta, tal com s’explica al vídeo anterior, amb el descobriment de dos nombres sobre cicles sinòdics d’aquests planetes que no es creia que fossin coneguts pels grecs, és a dir, 462 anys per a Venus i 442 anys per Saturn.
Recordem que un període sinòdic d’un planeta és el temps que es necessita per tornar a la mateixa configuració Terra-planeta-Sol, és a dir, al mateix lloc de la volta celeste respecte al Sol, vist de la Terra. Però compte, aquesta durada difereix del període de revolució sideral del planeta definit amb el punt vernal perquè la mateixa Terra es mou al voltant del Sol. Com a resultat, es tracta d’un període d’aparent revolució, la durada entre dues conjuncions planeta-Sol, tal com s’observa des de la Terra.
La determinació d'aquests cicles per a Venus i Saturn va ser possible mitjançant el mètode matemàtic exposat per Plató i que potser va ser un descobriment de Parmènides. Tot gira al voltant de consideracions relatives a la factorització de nombres en nombres primers. Aquests nombres es van associar amb el model planetari dels grecs amb epicicles, un model desenvolupat a partir de l’obra d’Hiparc i portat en la mesura del possible per Ptolomeu en el seu famós tractat "Μαθηματική σύνταξις", "Mathēmatikḗ súntaxis", Composició Matemàtica, transmès per la cultura àrab-musulmana-persa sota el nom més conegut per Almagest.
Els nombres primers, les claus pitagòriques del cosmos
Aquesta presència aparent de les propietats aritmètiques dels nombres primers de l’ordre dels moviments planetaris segurament devia fascinar els filòsofs pitagòrics i també a Plató, ja que pensaven que tot estava associat als nombres i connectava harmònicament com les longituds de les cordes vibrants dels instruments musicals.
Al final, després d’haver especificat el model astronòmic conegut pels grecs en el moment de la fabricació del mecanisme d'Anticitera i els textos desxifrats que han permès especificar de què era capaç, sembla que ara tenim una teoria capaç de comptabilitzar per al propi mecanisme i de com va ser capaç de reproduir fases lunars, eclipsis i cicles sinòdics.
Amb compte, els investigadors volen posar a prova la seva teoria, és a dir, demostrar-se a si mateixos que poden construir la calculadora de nou utilitzant mètodes antics i, per descomptat, verificar que funcioni com s’esperava.
Tot i així, es podem preguntar qui era capaç d’una gesta conceptual i tecnològica tan gran. Només ens podem perdre en l’especulació, però sabem que Arquimedes era un gran matemàtic i un gran mecànic i que per a diversos col·legues grecs també era a més astrònom. Sabem que la tradició tenia en compte als arquitectes pitagòrics de Tarent, un gran amic i potser professor de Plató, com a dissenyador d’autòmats i que a Heró d’Alexandria no l'hem d'oblidar, ja que es trobava sobretot en el rastre de la màquina de vapor.
Encara podríem somiar amb Carl Sagan sobre què hauria esdevingut la història de la humanitat, si la ciència grega hagués continuat amb el seu impuls, ens hagués conduit a la revolució científica i industrial amb 1.000 anys d’antelació?.
Clic per engrandir. El rover Perseverance de la NASA va capturar aquesta imatge utilitzant la seva Càmera de Navegació esquerra (Navcam). La càmera està situada a la part alta del màstil del rover i ajuda a la seva conducció. Aquesta imatge va ser adquirida el 7 de març de 2021 (Sol 16). Crèdits: NASA / JPL-Caltech
El nou rover de la NASA va gravar l'àudio del seu propi cruixit sobre la superfície del Planeta Vermell, afegint una nova dimensió a l'exploració de Mart.
Quan el rover Perseverance amb el seu moviment va començar a deixar empremtes en la superfície de Mart, un micròfon sensible que incorpora va enregistrar una primícia: els cops, "pings" i sotracs de les sis rodes del rover al rodar sobre el terreny marcià.
"Molta gent, quan veu les imatges, no aprecia que les rodes són de metall", va dir Vandi Verma, enginyer sènior i conductor del rover al Laboratori de Propulsió a Jet (JPL) de la NASA al sud de Califòrnia. "Quan condueixes amb aquestes rodes sobre les roques, és realment molt sorollós".
El micròfon d'entrada, descens i aterratge (EDL) del Perseverance, que segueix funcionant al rover després del seu històric aterratge el 18 de febrer, va captar més de 16 minuts de sons procedents del viatge de 27,3 metres del 7 de març. El micròfon es va instal·lar al rover per ajudar a que el públic s'acostés a ell durant l'aterratge, però els membres de la missió també estaven desitjosos d'escoltar els sons de la superfície
"Si sentís aquests sons conduint el meu cotxe, m'aturaria i demanaria una grua", va dir Dave Gruel, enginyer en cap del subsistema de càmera i micròfon EDL de la Mars 2020. "Però si et prens un minut per considerar el que estàs escoltant i on va ser gravat, té un perfecte sentit".
El 17 de març es van fer públiques dues versions del clip d'àudio del mateix viatge. La primera versió presenta més de 16 minuts de sons crus i sense filtrar del rover viatjant pel cràter Jezero. S'hi pot escoltar el soroll generat per la interacció del sistema de mobilitat del Perseverance (les seves rodes i la suspensió) amb la superfície, a més d'un soroll agut de rascat. L'equip d'enginyers del Perseverance segueix avaluant l'origen dels soroll d'esgarrapades, que pot ser una interferència electromagnètica d'una de les caixes electròniques del rover o les interaccions entre el sistema de mobilitat i la superfície marciana. El micròfon de l'EDL no estava destinat a les operacions de superfície i es va sotmetre a proves limitades en aquesta configuració abans del llançament.
Sons de la conducció del rover Perseverance. Es poden escoltar 16 minuts de sons crus i sense filtrar del rover Perseverance viatjant pel cràter Jezero. Es pot escoltar el soroll generat per la interacció de les rodes i la suspensió del rover amb la superfície, juntament amb un soroll agut com una esgarrapada. Crèdits: NASA/JPL-Caltech.
La segona versió és una compilació més curta de sons procedents de l'enregistrament en brut més llarga de la conducció. Per a aquesta versió de 90 segons, els enginyers de la NASA van combinar tres segments de l'arxiu d'àudio sense processar (seccions 0: 20-0: 45, 6: 40-7: 10 i 14: 30-15: 00), processant i editant-se per filtrar part del soroll.
Sons de la conducció del rover Perseverance a Mart (resum de 90 segons): Els enginyers de la NASA van combinar tres segments de l'arxiu d'àudio sense processar gravat mentre el rover de Mart Perseverance rodava per una secció del cràter Jezero el sol 16 de la missió. Les seccions 0: 20-0: 45, 6: 40-7: 10 i 14: 30-15: 00 es van combinar en aquest clip de 90 segons. S'ha processat i editat per filtrar part del soroll. Crèdits: NASA/JPL-Caltech.
Aquest primer àudio d'un viatge per la superfície marciana s'uneix a una creixent llista de sons de Mart transmesos a la Terra des del Perseverance. Un segon micròfon, que forma part de l'instrument SuperCam del rover, ha captat prèviament el sospir de vent marcià i el ràpid so del làser de l'instrument a l'analitzar les roques per revelar detalls de la seva estructura i composició. Aquesta informació ajudarà als científics a cercar en el cràter Jezero senyals de vida microscòpica antiga, prenent mostres de roca i sediments que seran retornades a la Terra amb futures missions.
Els sons de la SuperCam formaven part d'una sèrie de comprovacions dels sistemes pels quals ha passat el rover, que van des de la desconnexió de l'enorme braç robòtic del Perseverance fins a la realització de les seves primeres observacions meteorològiques amb el Analitzador de Dinàmica Ambiental de Mart (MEDA).
El rover també ha estat buscant un aeròdrom adequat perquè l'helicòpter Ingenuity Mars Helicopter intenti les seves primeres proves de vol. Ara que s'ha trobat el lloc adequat, els equips dels Perseverance i Ingenuity estan fent plans perquè el desplegament de l'helicòpter, que disposarà de 30 dies marcians, o sols (31 dies terrestres), pugui completar fins a cinc vols de prova.
Clic per engrandir. Vista del cràter Jezero des del Perseverance el 5 de març del 2021. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/ASU/MSSS
A continuació, la recerca de vida antiga començarà de debò, amb el Perseverance explorant un terreny que es creia cobert d'aigua. Entre les 19 càmeres del rover i els seus dos micròfons, l'experiència estarà plena d'imatges i sons. Per Verma, que ha ajudat a "conduir" els quatre últims vehicles de la NASA a Mart, planificant les seves rutes i transmetent instruccions perquè puguin passar un dia de viatge per terrenys inexplorats, l'àudio és més que genial.
"Les variacions entre la Terra i Mart, ja tenim una sensació d'això visualment", va dir. "Però el so és una dimensió totalment diferent: veiem les diferències entre la Terra i Mart, i experimentem aquest entorn de més a prop".
Més informació sobre la missió
Un objectiu clau de la missió de Perseverance a Mart és l'astrobiologia, inclosa la recerca de signes de vida microbiana antiga. El rover caracteritzarà la geologia i el clima de la planeta en el passat, prepararà el camí per a l'exploració humana del Planeta Vermell i serà la primera missió que reculli i emmagatzemi roca i regòlit marcians (roca i pols trencats).
Les següents missions de la NASA, en cooperació amb l'ESA (Agència Espacial Europea), a on enviaran naus espacials a Mart, per recollir aquestes mostres segellades de la superfície, i retornar-les a la Terra per a la seva anàlisi en profunditat.
La missió Mars 2020 Perseverance forma part de l'enfocament d'exploració de la Lluna a Mart de la NASA, que inclou les missions Artemis a la Lluna que ajudaran a preparar l'exploració humana del Planeta Vermell.
El JPL, gestionat per la NASA al Caltech de Pasadena (Califòrnia), va construir i gestiona les operacions del rover Perseverance.
El rover de Mart 2020, Perseverance, es basa en la configuració del rover Curiosity del Mars Science Laboratory. Té la mida d'un cotxe, uns 3 metres de llarg (sense incloure el braç), 2,7 metres d'ample i 2,2 metres d'alt. Però amb 1.025 quilos, pesa menys que un cotxe compacte. D'alguna manera, les peces del rover són similars a les que necessitaria qualsevol ésser viu per mantenir-se "viu" i poder explorar.
Clic per engrandir. 1 antena d'ultra alta freqüència, 2 antena de baix guany, 3 antena d'alt guany (darrere del màstil). Crèdit: NASA/JPL
Comunicacions
El rover de Mars 2020, Perseverance, té tres antenes que li serveixen de "veu" i de "orelles". Estan situades a la coberta d'equips del rover (la seva "esquena"). El fet de disposar de diverses antenes proporciona flexibilitat operativa i opcions de reserva en cas que es necessitin.
La majoria de les vegades, Mars 2020 utilitza la seva antena d'ultra alta freqüència (UHF) (uns 400 megahertzs) per comunicar-se amb la Terra a través dels orbitadors de la NASA al voltant de Mart. Atès que les antenes del rover i de l'orbitador estan molt a prop unes de les altres, actuen una mica com walky-talkies en comparació amb les telecomunicacions de llarg abast amb la Terra proporcionades per les antenes de baix i alt guany.
En general, un senyal de ràdio triga entre 5 i 20 minuts a recórrer la distància entre Mart i la Terra, depenent de la posició dels planetes. L'ús dels orbitadors per retransmetre missatges és beneficiós perquè estan molt més a prop de Perseverance que les antenes de la Xarxa d'Espai Profund (DSN) de la Terra. Al rover, la massa i potència són limitades, pot arribar a altes velocitats de dades de fins a 2 megabits per segon a l'enllaç de retransmissió de distància relativament curta amb els orbitadors que es troben per sobre. Els orbitadors utilitzen llavors les seves antenes i transmissors, molt més grans, per retransmetre aquestes dades a l'enllaç de llarga distància amb la Terra.
Especificacions Tècniques
Treball principal: Transmissió de dades a la Terra a través dels orbitadors de Mart. Radiofreqüència: Banda d'ultra alta freqüència (UHF) (uns 400 megahertzs). Velocitats de transmissió: Fins a 2 megabits per segon a l'enllaç de retransmissió entre el rover i l'orbitador.
L'antena d'alt guany de banda X
L'antena d'alt guany és orientable, de manera que pot dirigir el seu feix de ràdio en una direcció específica. L'avantatge de tenir una antena orientable és que el rover no necessita canviar de posició per parlar amb la Terra, que sempre es mou al cel marcià. Igual que girem el coll per parlar amb algú que està al nostre costat en lloc de girar tot el cos, el rover pot estalviar energia i simplificar les coses movent només l'antena. El seu alt guany li permet concentrar el seu feix, el que permet una major velocitat de dades en el llarg enllaç de tornada a la Terra.
Especificacions tècniques
Funció principal: Transmetre dades directament a la Terra i des d'ella. Radiofreqüència: Banda X (7 a 8 gigahertzs). Ubicació Muntada a la meitat de la popa de la coberta de Mart 2020 (esquena). Mida: Forma hexagonal, 0. 3 metres de diàmetre 3 metres de diàmetre. Velocitat de transmissió/recepció: 160/500 bits per segon o més ràpid cap a o des de les antenes de la Xarxa d'Espai Profund de 34 metres de diàmetre o 800/3000 bits per segon o més ràpid cap a o des de les antenes de la Xarxa d'Espai Profund de 70 metres de diàmetre. Proporcionat per: Espanya
Clic per engrandir. Antena d'alt guany de banda X. Crèdit: NASA/JPL
Antena de baix guany de banda X
Mars 2020 utilitza la seva antena de baix guany principalment per rebre senyals. Aquesta antena pot enviar i rebre informació en totes les direccions; és a dir, és "omnidireccional". L'antena transmet a baixa velocitat de dades a les antenes de la Xarxa d'Espai Profund a la Terra. Com no necessita ser apuntada, proporciona una forma robusta de comunicar-se sempre amb el rover.
Especificacions tècniques
Treball principal: Recepció de dades. Radiofreqüència: Banda X (7 a 8 gigahertzs). Taxes de recepció: Aproximadament 10 bits per segon o més ràpid des de les antenes de la Xarxa d'Espai Profund de 34 metres de diàmetre o aproximadament 30 bits per segon o més ràpid des de l'antena de la Xarxa d'Espai Profund de 70 metres de diàmetre.
L'estat de la matèria formada pels polarons de Rydberg i observat per investigadors austríacs i nord-americans es vist com impureses, bombolles, que neixen en el cor d’un condensat de Bose-Einstein. Crèdit: Sharon McCutcheon, Unsplash.
Sòlid, líquid i gasós. Aquests són els tres estats clàssics de la matèria. Ja sabíem que havíem d’afegir alguns estats més exòtics, com ara el plasma o l’estat superfluït. Els investigadors ens expliquen avui que van observar un estat de matèria encara més estrany format per polarons de Rydberg.
En general, entre el nucli d’un àtom i els electrons que l’envolten, no hi ha res més que un buit. De vegades, hi ha molt buit, si els electrons en qüestió estan particularment allunyats del nucli, cosa que succeeix amb els anomenats àtoms de Rydberg, l’últim electró únic excitat del qual s’ha eliminat del nucli. Llavors, per què no omplir aquest buit amb... d'altres àtoms? I així formar un nou estat de la matèria, per dir al menys "exòtic". Un estat que només existiria a baixes temperatures.
La idea pot semblar descabellada. Tot i això, aquesta és la teoria desenvolupada per investigadors de la Universitat de Viena (Àustria) i la Universitat de Harvard (Estats Units), abans de confiar la part experimental a físics de la Universitat de Rice (Estats Units). En agrupar les seves habilitats, van aconseguir observar un misteriós estat de matèria format per polarons de Rydberg.
Per aconseguir els seus objectius, els investigadors van crear primer un condensat de Bose-Einstein a partir d’àtoms d’estronci. Aquest estat concret de la matèria només es pot obtenir a temperatures molt baixes, properes al zero absolut. Després, mitjançant un làser, van transformar un àtom del condensat en un àtom de Rydberg.
Un àtom de Rydberg en un condensat de Bose-Einstein
"La distància mitjana entre l'electró i el nucli d'un àtom de Rydberg pot arribar a diversos centenars de nanòmetres, o més de mil vegades el radi d'un àtom d'hidrogen", explica Joachim Burgdörfer, físic de la Universitat de Viena. Tot i així, es troba que el radi de la òrbita d'aquest electró és molt superior a la distància mitjana entre dos àtoms del condensat.
Els investigadors suggereixen que fins a 170 àtoms d’estronci podrien literalment lliscar cap a l’àtom de Rydberg. Gairebé sense pertorbar el camí de l’electró de Rydberg. Com que els àtoms són entitats elèctricament neutres i diem "gairebé" perquè, tal com va predir la mecànica quàntica, l'electró encara sent la pertorbadora presència d'aquests àtoms.
Les febles interaccions entre aquest electró i aquests àtoms tenen l’efecte de fer disminuir l’energia total del sistema. És així com es crea una nova forma d’enllaç entre l’àtom de Rydberg i els àtoms instal·lats al mateix. Enllaços febles que, com aquest nou estat exòtic de la matèria, només poden perdurar a temperatures extremadament baixes.
Clic per engrandir. Nebulosa de l'Ull de Gat. Crèdit imatge: NASA, ESA, HEIC, i el Hubble Heritage Team (STScI/AURA); Agraiments: R. Corradi (Isaac Newton Group of Telescopes, Espanya) i Z. Tsvetanov (NASA).
Aquesta fantasmagòrica escultura de gas i pols ens dóna la sensació d'estar observant una sèrie d'explosions en les profunditats d'una massa d'aigua clara. Caldwell 6, també coneguda com NGC 6543 i comunament anomenada nebulosa de l'Ull de Gat, és tan coneguda com enigmàtica. La impressionant imatge que el Hubble va prendre d'aquest notable objecte ha donat fama tant al telescopi com a la nebulosa.
Caldwell 6 és una nebulosa planetària: núvols de gas en expansió despreses per un estel envellida durant la seva lenta mort. Quan una estrella envelleix i el seu combustible d'hidrogen s'esgota, el seu nucli es col·lapsa i les seves capes exteriors s'inflen. A mesura que el nucli en col·lapse s'escalfa i es fa més dens, la fusió de l'heli s'encén i produeix una onada d'energia que empeny les capes exteriors de gas cap a l'espai, formant una nebulosa. Aquest cicle pot repetir-se, creant una sèrie d'anells gasosos voltant de l'estrella central, com va revelar el Hubble en la nebulosa de l'Ull de Gat.
Les nebuloses planetàries es diuen així perquè les seves formes arrodonides semblaven planetes als primers astrònoms que les van observar a través de telescopis. Caldwell 6 va ser descoberta al febrer de 1786 per l'astrònom germano-britànic Sir William Herschel (que també va descobrir el planeta Urà i va ser nomenat cavaller el 1816). A l'astrònom aficionat anglès William Huggins se li atribueix el mèrit d'haver investigat per primera vegada l'espectre de Caldwell 6, i els seus estudis van demostrar que les nebuloses planetàries són de naturalesa gasosa, i no estel·lar, com es pensava anteriorment.
Clic per engrandir. Aquesta vista més propera dels núvols de gas al voltant de l'estrella moribunda al centre de la nebulosa Ull de Gat va ser presa per la Càmera 2 Gran Angular i Planetària del Hubble el 1994. En aquesta imatge, s'assignen diferents colors a diferents longituds d'ona de la llum: el vermell mostra l'hidrogen, el blau l'oxigen i el verd el nitrogen. Crèdits: J.P. Harrington i K.J. Borkowski (University of Maryland), i NASA.
A més de ser una de les primeres nebuloses planetàries descobertes i la primera a ser observada espectroscòpicament, la nebulosa Ull de Gat és (per raons desconegudes) també una de les més complexes mai observades. Aquesta imatge, captada per l'ACS (sigles de Advanced Camera for Surveys-Càmera avançada de sondejos) del Hubble el 2002, revela la complexitat de la nebulosa, que inclou closques de gas concèntriques, raigs de gas d'alta velocitat i inusuals nusos de gas induïts per xocs. Cadascun dels onze o més anells concèntrics, o closques, que envolten a la Ull de Gat és en realitat la vora d'una bombolla esfèrica que es veu projectada al cel: material expulsat en episodis regulars amb 1.500 anys de diferència i que forma una estructura en capes, tipus pell de ceba, al voltant de l'estrella moribunda.
La imatge del Hubble evoca la sensació d'una erupció dramàtica i ràpida, però en realitat, les nebuloses planetàries reflecteixen la mort molt lenta d'una estrella similar al Sol, una alternativa a les violentes explosions de les supernoves. Aquesta exquisida desaparició estel·lar ofereix als científics l'oportunitat d'estudiar com les substàncies químiques que abans estaven tancades en l'estrella es disseminen en l'univers i acaben influint en la creació de noves estrelles i planetes... i potser de la vida.
La Ull de Gat té un de les majors brillantors superficials del catàleg Caldwell. Malgrat la seva mida relativament petita (5 anys llum de diàmetre), aconsegueix una impressionant magnitud 8,2 de brillantor aparent. Situada a uns 3.000 anys llum de distància, Caldwell 6 es troba en la constel·lació del Dragó i es veu millor durant l'estiu a l'hemisferi nord. Els observadors de l'hemisferi sud podrien veure-la en ple hivern si es troben prop de l'equador. La petita mida de la nebulosa dificultarà la seva visió en detall, però la seva elevada magnitud aparent ajudarà els observadors a localitzar-la amb un telescopi. Després de localitzar Caldwell 6, proveu la "visió evitada", o mirar en direcció contrària al centre de la nebulosa, per veure millor els ondulants núvols de gas.
Per a més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 6, vegeu:
Aquest vídeo ens mostra on es troba la nebulosa Ull de Gat (Caldwell 6) al cel, i ens ofereix una visió més àmplia de la nebulosa i, a continuació s'amplia la vista detallada del Hubble. Crèdits: NASA, ESA i G. Bacon (STScI); Agraïments: HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2 (DSS2), STScI/AURA, Palomar/Caltech, UKSTU/AAO, el Hubble Heritage Team (STScI/AURA), i R. Corradi (Grup de Telescopis Isaac Newton, Espanya).
Dins del programa impulsat pel Govern de la Generalitat de Catalunya de la nova "Economia de l'Espai", el primer nanosatèl·lit català està a punt per enlairar-se el proper dia 20 de març des del Cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan.
El conjunt d'aquests nanosatèl·lits permetrà millorar els serveis de la Generalitat de Catalunya i de diferents sectors de l'economia i societat catalanes. Les dades obtingudes per ambdós grups de nanosatèl·lits aportaran informació cabdal per incidir en la lluita contra el canvi climàtic.
En aquest sentit, el Govern de la Generalitat de Catalunya impulsa l’Estratègia NewSpace de Catalunya, que desplegarà un programa d’actuacions específiques per enfortir l’ecosistema del NewSpace català i liderar la generació de coneixement, la seva aplicació social i empresarial, i la creació de noves solucions basades en dades facilitades per l’ús de noves tecnologia en aquest àmbit, amb l’objectiu de fomentar el creixement econòmic i millorar la vida de les persones.
NewSpace forma part d’una nova economia que parteix de la democratització de l’espai i que provocarà una transformació notable del sector. Ens trobem en un moment ideal per fer una aposta decidida pel sector del NewSpace, i desenvolupar un nou mercat i un nou teixit tecnològic que tingui un efecte d’arrossegament i aglutinador d’altres tecnologies, com ara la impressió 3D, la intel·ligència artificial, l’electrònica avançada per sensors i ordinadors, i les comunicacions mòbils de nova generació (IdC i 5G).
NewSpace representa un nou ús de l’espai, una nova tecnologia, un nou conjunt de serveis i, per tant, una nova economia que parteix de la democratització de l’espai i de la indústria aeroespacial. Un dels catalitzadors d’aquest canvi és l’aparició de l’estàndard de nanosatèl·lits CubeSat, és a dir, de satèl·lits de menys de 10 kg de pes.
NewSpace parteix de l’ús de satèl·lits més petits, i de menor cost i temps de desenvolupament, en comparació amb els satèl·lits actuals. Orbiten a baixa alçada (LEO) i utilitzen tecnologies estàndard. Aquestes característiques representen un canvi de paradigma en la forma de desenvolupar missions espacials i faran que es potenciï l’ús dels seus serveis per molts més agents, tant en aplicacions verticals com transversals de diversos sectors productius.
NewSpace inclou tecnologies que permetran tenir més informació del territori català i fer-ne una millor gestió, sent proactius davant adversitats climàtiques i meteorològiques, disposar de cobertura IdC i 5G arreu del territori de manera homogènia, i complementar així la capacitat i la cobertura ofertes pels operadors de serveis. És en aquest darrer camp on s’entreveu un canvi disruptiu i l’inici d’un nou mercat. Un mercat capaç de complir amb el repte d’oferir serveis de connectivitat homogèniament a escala global.
NewSpace permet tenir noves dades que aportaran valor al territori, als seus ciutadans i als agents del sector productiu. La informació i les dades rebudes dels serveis d’observació de la Terra, combinades amb altres dades de diferents tipologies de sensors distribuïts en zones del territori, permetran disposar i millorar l’actual gestió del territori i de les eines d’anàlisi i presa de decisions.
Connectivitat IoT
El nanosatèl·lit desenvolupat per Sateliot, de 3 unitats, desplegarà serveis de connectivitat global d’Internet de les Coses (IoT), és a dir, permetrà la comunicació i l’obtenció de dades de sensors ubicats arreu del territori, fins i tot en zones de difícil accés o que no tenen cobertura de les xarxes de telecomunicacions terrestres convencionals.
Aplicacions:
- monitoratge del cabal dels rius i de les reserves d’aigua - seguiment i protecció de la fauna salvatge - recepció de dades meteorològiques d’estacions ubicades en llocs remots - monitoratge de moviments del sòl per preveure desastres meteorològics - monitoratge de ramats i conreus per detectar malalties i definir estratègies més eficients
Observatori de la Terra:
El nanosatèl·lit de 6 unitats construït per Open Cosmos oferirà serveis d’observació de la Terra que permetran obtenir imatges des de l’espai en diferents bandes espectrals per a l’estudi del territori.
Aplicacions:
- anàlisi de la productivitat dels cultius i dels sòls - prevenció i detecció d’incendis forestals - planificació i supervisió del desenvolupament urbà i rural - gestió de l’aigua més eficient - seguiment, control i protecció del medi i de l’activitat marítima
Open Cosmos i Sateliot són les empreses adjudicatàries dels contractes licitats per l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) per al disseny, construcció i llançament dels dos nanosatèl·lits. La gestió i el control dels nanosatèl·lits es farà a través d’un sistema establert a la Ground Station (estació terrestre de control) ubicada a l’Observatori Astronòmic del Montsec (OAdM), gestionat per l’IEEC. Les dades seran explotades en un primer moment pels departaments de la Generalitat, amb la voluntat, a posteriori, d’obrir-les a universitats, centres de recerca, centres tecnològics i empreses.
Clic per engrandir. Un dels nanosatèl·lits d'Open Cosmos i Sateliot.
Els dos grups de nanosatèl·lits seran batejats amb els noms que triïn els infants de Catalunya a través d’un concurs del programa informatiu infantil de referència del Canal Super3 l'InfoK. El primer nom triat en la votació final ha estat el d'Enxaneta, i el primer d'ells s'enlairarà el proper 20 de març.
La Generalitat de Catalunya i l'IEEC han posat en marxa una web a on podeu seguir el compte enrere del llançament del nanosatèl·lit.
Clic per engrandir. Tant a la Terra com en d'altres planetes, els huracans com aquest son freqüents. Ara per primera vegada, els investigadors de la Universitat de Reading al Regne Unit han observat un huracà espacial a l'alta atmosfera del nostre planeta. Crèdit: OSORIOartist, AdobeStock.
Vídeo: La temporada d'huracans atlàntics del 2020, que ha batut tots els rècords, i que va finalitzar oficialment el 30 de novembre. Va tenir el rècord de 30 tempestes amb nom, des de l'Arthur fins Iota, i va ser la cinquena temporada consecutiva per sobre del normal. Dotze tempestes van arribar a la costa d'Estats Units, cinc de les quals van tocar terra a Louisiana.
Aquesta animació satelital és del satèl·lit GOES-16 (GOES East) de la NOAA i abasta des del 13 de maig fins el 18 de novembre de 2020. El satèl·lit GOES va capturar aquestes imatges de tota la conca de l'Atlàntic des de la seva ubicació operativa de 75,2 graus de longitud oest. Això ens permet mostrar les tempestes a mesura que es formen davant de la costa d'Àfrica i després entren a l'Atlàntic.
Nota: Si desitja una experiència de màxima qualitat, seleccioneu 1080p i pantalla completa.
Tal com van anunciar els meteoròlegs a principis d'any, la temporada d'huracans del 2020 a l'Atlàntic Nord ha estat extremadament activa. A partir del 30 de novembre, data oficial del final de temporada, s’han nomenat no menys de 30 tempestes tropicals. Contra 12 només durant una temporada mitjana. I és especialment al final de la temporada que els huracans van ser més violents.
Huracans que es desencadenarien a les altes atmosferes dels planetes. Una mena d’huracans espacials. Els investigadors havien imaginat la seva existència. I ho acaben de demostrar observant un d’aquests fenòmens sobre el pol nord de la nostra Terra.
Es va produir el 20 d'agost de 2014, sobre el pol nord. Però recentment va ser descobert per investigadors de la Universitat de Reading (Regne Unit), quan escanejaven imatges de quatre satèl·lits DMSP, sigles en anglès de Defense Meteorological Satellite Program (Programa de Satèl·lits meteorològics de Defensa). El primer "huracà espacial" a l'atmosfera superior de la nostra Terra o de qualsevol altre planeta conegut.
Recordem que els huracans tradicionals es produeixen a la baixa atmosfera de la Terra o en d'altres planetes com Mart, Júpiter o Saturn. Quan l’aire càlid i humit s’eleva, crea una zona de baixa pressió prop de la superfície que aspira l’aire circumdant. El resultat és un vent extremadament fort acompanyat de núvols i fortes pluges.
Clic per engrandir. Crèdit: @ShandongU
El que els investigadors han identificat aquí no és un patró de remolí a l'aire, sinó al plasma que es troba a l'atmosfera superior de la Terra. I en altres llocs del sistema solar també. Així, l'huracà espacial es presenta a diversos centenars de quilòmetres sobre el pol nord, en una extensió d'uns 1.000 quilòmetres, amb un cor bastant tranquil i diversos braços espirals que giren en sentit antihorari. I com a precipitació; electrons energètics (accelerats fins a uns 10 keV) en lloc de gotes d’aigua. Tot es manté durant gairebé vuit hores abans de col·lapsar.
Els investigadors van desenvolupar un model 3D de l’huracà espacial que reprodueix les seves principals característiques i n’explica la formació. Probablement d'una transferència inusualment gran i ràpida de l'energia a partir del vent solar i les partícules carregades en l'atmosfera superior de la Terra. Així, els huracans espacials podrien ser fenòmens universals en cossos planetaris que tinguessin camps magnètics i plasma.
Clic per engrandir. Fig 1. Crèdit: nature.com
Fig. 1: Esquema de l'huracà espacial i el seu mecanisme de formació durant una condició geomagnètica extremadament tranquil·la amb IMF1 cap al nord i un component By dominant.
a Esquema d’un huracà espacial a la ionosfera polar nord. La taca auroral en forma de cicló magenta amb fletxes marrons i gruixudes de fluxos ionosfèrics circulars, representa l'huracà espacial amb un fons verd clar que mostra els FAC4 descendents. Les línies de convecció són de color blau amb barres creuades i gruixudes de color verd que mostren els llocs de reconnexió magnètica projectats a la magnetopausa del dia al voltant del límit equatorial i cap a fora (lòbul) de la cúspide. Les línies verticals de color blau fosc representen les línies del camp magnètic terrestre amb precipitacions d’electrons i FAC. El sol es troba a la part superior, representant que la ionosfera polar es troba en condicions de llum solar durant l'interval d'interès. b Esquema de la magnetosfera 3-D quan va ocórrer un huracà espacial. Diferents ombres de colors representen diferents regions de la magnetosfera. L’embut magenta ombrejat mostra l’huracà espacial a la magnetosfera. Les corbes vermelles, negres i blaves amb fletxes són les línies de camp magnètic interplanetari, les línies de camp magnètic de la Terra i les línies de camp magnètic de la Terra recentment reconnectades. Les barres gruixudes i verdes representen els llocs de reconnexió. La corba groga amb una icona de satèl·lit mostra l'òrbita del satèl·lit. En aquest cas, la reconnexió de la magnetopausa es pot produir a la magnetopausa del dia al voltant del límit equatorial i cap a la cua (lòbul) de la cúspide. A causa d’una reconnexió constant del lòbul de latitud alta, es va formar un embut (huracà espacial) a la zona de la cúspide (b), i una gran cèl·lula lòbul-convecció ionosfèrica amb un fort flux de plasma horitzontal circular dins de la cèl·lula normal de convecció de la tarda (a).
Clic per engrandir. Fig. 4: Vista 3D i 2D dels FAC's simulats i de les línies de camp magnètic seleccionades pel codi PPMLR-MHD en el moment central de l'exemple de la Fig. 2a.
a Vista 3-D dels FAC's en el pla X-Z del GSM, i en el pla X-Y a Z=8 RE.
b Distribució 3-D de les línies de camp magnètic seleccionades amb creus magenta representant els llocs de reconnexió i les línies de camp numerades de vermell a marró clar representant l'evolució de nou a vell de les línies de camp reconnectades que també són ressaltades per la corba de color amb fletxa gruixuda.
c Distribució bidimensional dels FAC's simulats en la ionosfera polar nord amb les línies de contorn dels FAC's, i
d Primer pla de la distribució bidimensional dels FAC's i els vectors de velocitat del plasma en el pla X-Y a Z=8 RE.
Per saber-ne més:
1IMF: Sigles de Interplanetary Magnetic Field (Camp magnètic interplanetari) 2GSM: Sigles de Geocentric Solar Magnetospheric ("Coordenades" magnetosfèriques solars geocèntriques) Son elements d'un sistema de coordenades cartesianes segons la regla de la mà dretà (X, Y, Z) amb l'origen al centre de la Terra. X punts en línia cap al Sol, Z són perpendiculars a X, situats en el pla que conté X i els eixos dipolars geomagnètics, Y punts perpendiculars a X i Z i apunta aproximadament cap el temps local magnètic (MLT3). 3MLT: Sigles de Magnetic Local Time (Temps magnètic local) és un paràmetre anàleg a la longitud, sovint utilitzat per descriure posicions en l'espai proper a la Terra. 4FAC: Sigles de Field Aligned Current (Corren de Camp Alineada)
Clic per engrandir. Els metges de la pesta portaven realment una màscara amb bec?. Crèdit: Illustrissima, Addobe Stock.
Benvinguts a aquest nou capítol del gabinet de curiositats. Avui viatgem uns segles enrere per conèixer una figura mítica de la història de la medicina: el metge de la pesta. Existia realment aquest personatge llegendari? Aquesta és la qüestió que intentarem dilucidar.
Pocs episodis han marcat la història i l’imaginari col·lectiu tant com la terrible plaga negra que va assolar Europa entre els anys 1346 i 1353, eradicant entre un quart i mig de la seva població. Associem amb aquesta època de pestilència la imatge dels cossos coberts de bubons omplint els carrers, les portes tancades contra les emanacions de la incineració de les fosses comunes i les processons de flagel·lants que mesclen les seves oracions amb els sons de les lamentacions. I, per descomptat, hi associem la imatge de la famosa màscara amb el cap d’un ocell que vesteix la cara dels metges de la pesta... equivocadament.
Màscara i pomet d'herbes
El primer esment de la màscara de bec d’ocell arriba només dos segles i mig després de la Pesta Negra, durant la segona onada més llarga i esporàdica de la pandèmia. A Charles Delorme, el primer metge extravagant de Lluís XIII, se li atribueix la descripció d’una disfressa protectora el 1619. Aquesta consisteix en una camisa, pantalons, botes i guants de pell de cabra (del llevant de Marroc), ingeniosament cosides per no deixar cap obertura a l'exterior. Un abric llarg, també de pell o de lli encerat, cobreix el conjunt mentre la cara està equipada amb frontisses i un fals nas en forma de bec.
Per què s'ha afegit aquest singular apèndix? La teoria del miasma, en voga en aquell moment, suggereix que certes melodies "dolentes" són portadores de malalties i que els gèrmens, dels quals no coneixien l'existència aleshores, no es transmeten a través del contacte entre dos individus sinó inhalant aquests vapors nocius, presents en determinades zones contaminades. Per a l'usuari de la màscara, per tant, és important protegir-se d'aquests gasos purificant l'aire que arriba a les fosses nasals. Per fer-ho, opta per un bouquet garni de vinagre o herbes aromàtiques com mirra, farigola, càmfora o clau d’olor, amb la que remullava dos petits trossos d’esponja col·locats entre les obertures de la part anterior del bec i el seu nas.
Això és el que suggereix la teoria perquè, de fet, les fonts històriques que donin fe de l'ús d'aquest tipus de màscares són rares i ambigües. La màscara més antiga trobada, prové d'un llatzeret venecià i data del començament del segle XVIII, gairebé dos-cents anys després de la primera descripció de Delorme. La primera il·lustració coneguda data del 1656, però ve com a acompanyament d’un poema satíric italià especialment agut i, per tant, s’ha d’interpretar amb precaució. Altres dibuixos animats de metges romans o de Marsella corren més tard durant el segle XVIII, representant emmascarats i portant a la mà un personal dedicat a provar el pols dels pacients mantenint una distància sana.
El 1661, el metge danès Thomas Bartholin va publicar la descripció d’un metge romà, que va acompanyar amb una il·lustració que semblava corroborar la llegenda. Malauradament, amb una mirada ràpida a la imatge n’hi ha prou per percebre que es tracta d’una còpia exacta del dibuix animat que acompanya el fulletó italià. Pel que fa a les dues màscares descobertes a Alemanya, Marion Maria Ruisinger, del museu Ingolstadt, ofereix una llum fascinant sobre elles, suggerint que pocs elements semblen donar suport a la idea que s’haurien utilitzat amb finalitats mèdiques.
Al final, les fonts històriques –o millor dit, l’absència de fonts històriques que apuntin a un ús clar i generalitzat de les màscares dels metges de la pesta– semblen indicar que eren més aviat un objecte satíric i simbòlic que no pas un veritable accessori de la panòplia del metge de l'època. Certament, al llarg dels segles que va durar la pandèmia, es van dur a terme molts experiments, però no sembla que cap hagi donat lloc a una màscara d’aquesta forma, l’ús de la qual s’hauria generalitzat. Probablement tenint la Commedia dell'arte, el carnaval de Venècia i els pocs fulletons massivament circulats en aquell moment, per agrair l'elevació al rang de llegenda a la que anomenem metge de la pesta.
Ja en tenim tres! Ens veiem properament amb una nova curiositat. Crèdit prestatgeria: AdobeStock, nosorogua, Futura.