Clic per engrandir. Quan la radiació infraroja toca la nostra pell, posa en moviment els seus àtoms i les molècules, alliberant així la energia que nosaltres sentim en forma de calor. Crèdit imatge: Giovanni Cancemi, Fotolia
Quan els rajos infrarojos del sol colpegen la nostra pell, sentim calor. Però, per què i com escalfen el nostre cos els rajos infrarojos?
L’infraroig forma part de l’espectre electromagnètic. Indispensable per a tota la vida terrenal, és la font d’energia més gran que ens arriba del Sol.
Principi de la radiació infraroja
La seva particularitat és escalfar el cos sense modificar la temperatura de l’aire. Només quan els raigs infrarojos impacten contra la pell, posen en moviment àtoms i molècules, alliberant la energia que sentim en forma de calor.
Clic per engrandir. Crèdit: sauna-infrarouge.be
Imatge superior; Diagrama de mesura de la penetració de la pell en nanòmetres (nm) (Depth of penetration into the skin, en anglès al diagrama). El nivell màxim de penetració de la pell és de 5 mm (Maximum penetration depth - 5 mm). Es fa una distinció entre ARI, IRB i IRC, que no penetren a la pell de la mateixa manera: és a l'interval d'ones curtes a mitjanes (ARI i IRB) que l'infraroig penetra més profundament a l'epidermis.
Longituds d'ona de la radiació infraroja
La radiació infraroja es caracteritza per longituds d'ona superiors a les de la llum visible i ultraviolada (UV). N'hi ha de tres tipus:
ARI, o d’ona curta, amb una longitud de 780 a 1.400 nanòmetres (nm);
IRB, o ones mitjanes, de 1.400 a 3.000 nm;
IRC, o ones llargues, de 3.000 a 1.000.000 de nm.
L’infraroig penetra més profundament a l’epidermis en el rang de les ones curtes a mitjanes. Les ones llargues les podem trobar en les estufes, que a no ser que toquis els cremadors, escalfen però no cremen la pell (ni et bronzegen!).
Els éssers humans han jugat amb el foc des del principi dels temps, però el foc adopta una forma diferent en microgravetat. D'una banda, en gravetat reduïda la flama té un aspecte molt diferent al de les que veiem aquí a la Terra. La forma familiar que coneixem es deu a la manera en què els gasos calents de la flama ascendeixen mentre la gravetat arrossega l'aire més fred i dens cap al fons de la flama. En microgravetat, aquest flux no es produeix, creant flames de forma esfèrica.
La imatge que encapçala l'article mostra una instantània d'una flama en microgravetat. Els punts grocs són cúmuls de sutge que brillen en groc quan s'escalfen; aquests augmenten més de mida en microgravetat que a la Terra perquè el sutge roman més temps en la flama. Els resultats d'aquests experiments podrien permetre el disseny de flames més brutes o lliures de sutge, en funció de les necessitats d'una aplicació específica, com millorar la calor radiant o reduir la producció de contaminants.
Aquesta imatge és una de les moltes flames enceses com a part de la investigació sobre el disseny de flames dins de la instal·lació Combustion integrated Rack, que va ser dissenyat per dur a terme de forma segura experiments de combustió a l'Estació Espacial Internacional (ISS-EEI) sense risc per a la nau espacial o la seva tripulació. Atès que una gran part de l'electricitat als Estats Units es genera mitjançant la combustió, aprendre a fer flames més netes o eficients pot tenir repercussions en molts àmbits de la nostra vida.
Clic per engrandir. És a Furnace Creek, a la Vall de la Mort a Califòrnia, a on s'han mesurat les temperatures més elevades del món; 56,7 °C, al juliol del 1913. La sequera que hi regna i la insolació important en son les principals causes. Crèdit: Roman Khomlyak, shutterstock.com
El registre oficial encara data del 1913 a la Vall de la Mort, tot i que es qüestiona regularment. Quan ens basem en dades de satèl·lit, el registre puja a més de 80 °C.
El rècord oficial de calor es va establir el 10 de juliol de 1913 a Furnace Creek, a la famosa Death Valley de Califòrnia. La temperatura de l'aire es va mesurar a 56,7 °C. El lloc té fins i tot el rècord de la temperatura del sòl més alta, amb 93,9 °C mesurats el 15 de juliol de 1972. Situat en una conca a 86 metres per sota del nivell del mar on queda atrapat l'aire calent, la Vall de la Mort rep el nom adequat ja que les temperatures superen regularment els 45 °C a l’estiu. No obstant això, el rècord de 56,7 °C s'ha posat en dubte en diverses ocasions. El 13 de setembre de 1922 es va declarar un altre rècord de 58 °C a El Azizia, Líbia, però va ser invalidat el 2012 per l’Organització Meteorològica Mundial que va qüestionar la seva fiabilitat.
No hi ha prou estacions meteorològiques per cobrir tot el planeta
De fet, és molt difícil tenir una certesa absoluta en aquest tema. Perquè, òbviament, tot depèn de les condicions del mesurament: a ple Sol, la diferència pot ser de diversos graus en comparació amb una zona a l’ombra. Les 11.000 estacions de mesura instal·lades a tot el món mesuren així la temperatura de l’aire de manera aprovada a una alçada d’1,5 metres en un lloc ventilat. Però això és amb prou feines una estació cada 13.000 km2. Moltes zones de difícil accés, inclosos els deserts, no tenen cap instrument de mesura.
Clic per engrandir. El desert de Lut a l'Iran: el lloc més calent de la Terra per la temperatura del terra. Crèdit: Ninara, Flickr
Temperatura del terra: 80,8 °C mesurats a Iran i Mèxic.
Per això, durant els darrers vint anys, els científics han utilitzat satèl·lits com Aqua, equipats amb l’instrument MODIS, sigles de Moderate Resolution Imaging Spectroradiometer (Espectroradiòmetre d'imatges de resolució Moderada), que mesuren notablement l’equilibri radiatiu dels sòls. Tot i això, la temperatura del sòl és molt superior a la de l’aire: penseu en l'asfalt calent a l’estiu o la sorra a la platja. El 2011, un estudi va afirmar que el registre de temperatura superficial és de 70,5 °C, registrat el 2005 al desert de Lut, al sud-est de l'Iran. El 2021, un nou estudi va obtenir un resultat encara més impressionant, amb 80,8 ° C mesurats al desert de Lut i al desert de Sonora a Mèxic.
Registre d'amplitud de temperatura i registre de fred
Segons aquest mateix estudi, el registre d'amplitud de temperatura és de 81,8 °C, registrat el 20 de juliol de 2006 a la conca de Qaidam, una regió desèrtica al nord-est de l'altiplà tibetà. La temperatura va passar aquell dia de -23,7 °C a 58,1 °C en menys de 24 hores. Per altra banda, no és sorprenent que el rècord de fred el tingui l’Antàrtida, amb -89,2 °C per a la temperatura de l’aire i -110,9 °C per a la temperatura del terra.
En aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA, treu el cap un polsegós bressol estel·lar, lloc a on neixen estrelles massives, enclavada a la constel·lació dels Bessons. Al centre de la imatge, s'està formant una estrella massiva que està obrint cavitats a través dels núvols amb un parell de potents dolls, que s'estenen cap a la part superior dreta i inferior esquerra de la imatge. La llum d'aquesta estrella s'oculta en la seva major part i ens arriba il·luminant aquestes cavitats, com un far que travessa els núvols de tempesta.
Crèdit: ESA/Hubble i NASA, J. C. Tan (Universitat de Chalmers i Universitat de Virgínia), R. Fedriani (Universitat de Chalmers); Agraïments: Judy Schmidt
Clic per engrandir. Aquesta il·lustració mostra el rotor-llançadora Dragonfly de la NASA apropant-se a un lloc de Tità, la exòtica lluna de Saturn. Aprofitant la densa atmosfera i la baixa gravetat de Tità, Dragonfly explorarà dotzenes de llocs en el món gelat, prenent mostres i mesurant la composició dels materials orgànics de la superfície de Tità per caracteritzar l'habitabilitat de l'entorn de Tità i investigar la progressió de la química prebiòtica. Crèdit: NASAJHU-APL
La NASA ha anunciat que el nostre proper destí en el sistema solar és el singular i ric món orgànic Tità. La missió Dragonfly, que avança en la recerca dels components bàsics de la vida, realitzarà múltiples sortides per prendre mostres i examinar llocs al voltant de la lluna gelada de Saturn.
Dragonfly te previst el seu llançament el 2026 i l'arribada a Tità el 2034. L'helicòpter volarà a dotzenes de llocs prometedors a Tità a la recerca de processos químics prebiòtics comuns tant a Tità com a la Terra. Dragonfly és la primera vegada que la NASA volarà un vehicle multirrotor per a la ciència en un altre planeta; té vuit rotors i vola com un gran dron. Aprofitarà la densa atmosfera de Tità (quatre vegades més densa que la de la Terra) per convertir-se en el primer vehicle que voli amb tota la seva càrrega útil científica a nous llocs per accedir de forma repetida i selectiva als materials de la superfície.
Tità és un anàleg de la Terra primitiva i pot proporcionar pistes sobre com va poder sorgir la vida al nostre planeta. Durant la seva missió de 2,7 anys de durada, Dragonfly explorarà diversos entorns, des dunes orgàniques fins a terra d'un cràter d'impacte, on l'aigua líquida i els materials orgànics complexos clau per a la vida van existir junts durant possiblement desenes de milers d'anys. Els seus instruments estudiaran fins a quin punt pot haver progressat la química prebiòtica. També investigaran les propietats atmosfèriques i de la superfície de la lluna, així com els seus dipòsits líquids i oceànics subterranis. A més, els instruments buscaran proves químiques de vida passada o existent.
"Amb la missió Dragonfly, la NASA farà un cop més el que ningú més pot fer", va dir l'administrador de la NASA Jim Bridenstine. "Visitar aquest misteriós món oceànic podria revolucionar el que sabem sobre la vida a l'univers. Aquesta missió d'avantguarda hauria estat impensable fins i tot fa uns anys, però ara estem preparats per l'increïble vol de Dragonfly".
Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: JHU-APL
Dragonfly aprofitarà els 13 anys de dades de la missió Cassini per triar un període de temps tranquil per aterrar, juntament amb un lloc d'aterratge inicial segur i objectius científicament interessants. Primer aterrarà en els camps de dunes equatorials "Shangri-La", que són terrenalment similars a les dunes lineals de Namíbia, al sud d'Àfrica, i ofereixen un lloc de mostreig divers. Dragonfly explorarà aquesta regió en vols curts, fins a arribar a una sèrie de vols "a salts" més llargs de fins a 8 quilòmetres, aturant-se en el camí per prendre mostres de zones atractives amb una geografia diversa. Finalment arribarà al cràter d'impacte de Selk, on hi ha indicis de l'existència d'aigua líquida en el passat, substàncies orgàniques -molècules complexes que contenen carboni, combinat amb hidrogen, oxigen i nitrogen- i energia, que en conjunt constitueixen la recepta per a la vida. El mòdul d'aterratge recorrerà més de 175 quilòmetres, gairebé el doble de la distància recorreguda fins a la data per tots els robots de Mart junts.
"Tità no s'assembla a cap altre lloc del sistema solar, i Dragonfly no s'assembla a cap altra missió", va dir Thomas Zurbuchen, administrador associat de la NASA per a la ciència a la seu de l'agència a Washington. "És extraordinari pensar en aquest helicòpter volant quilòmetres i quilòmetres a través de les dunes de sorra orgànica de la major lluna de Saturn, explorant els processos que donen forma a aquest extraordinari entorn. Dragonfly visitarà un món ple d'una gran varietat de compostos orgànics, que són els components bàsics de la vida i podrien ensenyar-nos sobre l'origen de la pròpia vida".
Tità té una atmosfera basada en el nitrogen, com la Terra. A diferència de la Terra, Tità té núvols i pluja de metà. Altres elements orgànics es formen a l'atmosfera i cauen com neu lleugera. Els processos climàtics i superficials de la lluna han combinat substàncies orgàniques complexes, energia i aigua similars a les que poden haver originat la vida al nostre planeta.
Tità és més gran que el planeta Mercuri i és la segona lluna més gran del nostre sistema solar. Mentre orbita al voltant de Saturn, es troba a uns 1.400 milions de quilòmetres del Sol, unes 10 vegades més lluny que la Terra. A l'estar tan lluny del Sol, la temperatura de la seva superfície és d'uns -179 graus Celsius. A més, la seva pressió a la superfície és un 50% major que la de la Terra.
Model de l'aterrador de Tità Huygens al Museu de la Ciència de Londres. Crèdit: Nick Stevens.
Dragonfly va ser seleccionada com a part del programa News Frontiers de l'agència, que inclou la missió New Horizons a Plutó i el Cinturó de Kuiper, Juno a Júpiter i OSIRIS-Rex a l'asteroide Bennu. Dragonfly està dirigida per la investigadora principal Elizabeth Turtle, que treballa al Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins a Laurel (Maryland). New Frontiers dóna suport missions que han estat identificades com a prioritats d'exploració del sistema solar per la comunitat planetària. El programa està gestionat per l'Oficina del Programa de Missions Planetàries del Centre de Vol Espacial Marshall de la NASA a Huntsville, Alabama, per a la Divisió de Ciència Planetària de l'agència a Washington.
"El programa News Frontiers ha transformat la nostra comprensió del sistema solar, descobrint l'estructura interna i la composició de la turbulenta atmosfera de Júpiter, descobrint els secrets gelats del paisatge de Plutó, revelant misteriosos objectes en el cinturó de Kuiper i explorant un asteroide proper a la Terra a la recerca dels components bàsics de la vida", va dir Lori Glaze, directora de la Divisió de Ciències Planetàries de la NASA. "Ara podem afegir a Tità a la llista de mons enigmàtics que la NASA explorarà".
Per a més informació sobre Tità, feu un clic aquí. I si voleu més informació sobre el programa News Frontiers de la NASA i les seves missions, feu un altre clic aquí.
Primera foto de Coconuts-2b, l'exoplaneta més proper capturat en imatges directe
Clic per engrandir. "Amb un planeta massiu en una òrbita molt separada i amb una estrella central molt freda, Coconuts-2 representa un sistema planetari molt diferent del nostre propi sistema solar", explica Zhoujian Zhang, investigador de la Universitat de Hawaii. Crèdit: dottedyeti, Adobe Stock
Un equip d’investigadors de la Universitat de Hawaii ha publicat la fotografia de l’exoplaneta més proper capturada en vista directa. El gegant gasós Coconuts-2b, amb unes característiques molt específiques, gira al voltant de la seva estrella a 35 anys llum del sistema solar.
Si la cerca d’exoplanetes s’ha intensificat al llarg dels anys, se n’han fet poques fotografies. És el cas de Coconuts-2b, un gegant gasós que orbita al voltant de l’estrella anomenada Coconuts-2A (o L 34-26) situat a 35 anys llum de la Terra. Es va publicar una feble però notable fotografia del planeta juntament amb un article escrit per investigadors de la Universitat de Hawaii per a The Astrophysical Journal Letter el 6 de juliol de 2021, que el converteix en l’exoplaneta amb imatges més properes al sistema solar. Detectat el 2011 pel satèl·lit WISE (sigles en anglès de Wide-field Infrared Survey Explorer - Explorador de Gran Angular d'Investigació en l'Infraroig), el sistema Coconuts-2 va ser estudiat per Zhoujian Zhang gràcies al programa Coconuts (COol Companions ON Ultrawide orbiTS), que permet analitzar les característiques dels objectes celestes i dels sistemes estel·lars llunyans.
Clic per engrandir. Fotografia del sistema Coconuts-2. Crédit: Zhang et al., UH, The Astrophysical Journal Letters.
Característiques sorprenents
Coconuts-2b té unes característiques molt específiques, que desperten la curiositat dels astrònoms. Quan es va detectar deu anys abans, les dades rebudes de WISE van suggerir un objecte celestial a la deriva a l’espai, sense òrbita particular. Les investigacions de Zhang mostren que l'exoplaneta té un període orbital d'1,1 milions d'anys! una durada colossal a causa de la gran distància que el separa de la seva estrella Coconuts-2A; 6.471 unitats astronòmiques!. En comparació, el període orbital de Plutó té "només" 248 anys.
Coconuts-2b és realment colossal, amb una massa sis vegades superior a la de Júpiter. Aquest últim, el planeta més important del nostre sistema solar, arriba a 1.898 × 1027 kg, és a dir, 317 vegades la massa terrestre. A causa d'aquestes característiques, l'exoplaneta es classifica a la llista d'estrelles "extremes", les especificitats de les quals semblen inconcebibles ja que són singulars.
Segons els investigadors, el sistema encara sembla relativament jove. L'edat de Coconuts-2A es troba en un rang bastant ampli, entre 150 i 800 milions d'anys, com el gegant gasós que orbita al voltant. La massa de la nana vermella és només un terç de la del Sol, així com una temperatura reduïda malgrat una forta activitat estel·lar i un període de rotació ràpid de 2,83 dies. La llunyania de la seva estrella fa que Coconuts-2b sigui un planeta fred, amb una temperatura mitjana de 161° C o 434º Kelvin.
Imatges directes, una raresa en la caça d’exoplanetes
També és aquesta distància la que impedeix que l’exoplaneta s’ofegui literalment en la llum de la seva estrella, permetent així la seva visibilitat en imatges directes per part dels astrònoms. La seva detecció també depèn de la calor que prové de les entranyes del planeta, detectable en freqüències de l'infraroig llunyà.
“Sol ser molt difícil detectar i estudiar les emissions de llum emeses pels exoplanetes gasosos, sabent que generalment estan coberts per la lluminositat més forta de les seves estrelles. Gràcies al seu gran període orbital, Coconuts-2b serà un tema excel·lent per estudiar l'atmosfera i la composició de gegants joves gasosos", va dir Zhoujian Zhang en un comunicat de la Universitat de Hawaii.
Clic per engrandir. Representació del telescopi espacial James Webb. Crèdit: ESA
La detecció d’exoplanetes s’ha intensificat gradualment des del llançament de sondes com WISE el 2009 o TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite - Satèl·lit per a l'estudi del trànsit dels exoplanetes) el 2018 i no hauria de disminuir en els propers anys. Uns mesos abans del llançament del telescopi espacial James Webb, aquest hauria d’aportar grans avenços tècnics en aquest camp, com ara l’anàlisi de l’atmosfera dels exoplanetes en poques hores.
El telescopi espacial de raigs X Chandra de la NASA va captar un espectacular conjunt d'anells al voltant d'un forat negre, revelant nova informació sobre la pols localitzada a la nostra galàxia. El 5 de juny de 2015, una ràfega de raigs X va crear anells d'alta energia dins d'un sistema, un fenomen conegut com ecos de llum. De manera similar a com les ones sonores reboten a la paret d'un canó, els ecos de llum es produeixen quan una ràfega de raigs X del sistema d'un forat negre rebota en els núvols de pols entre el sistema i la Terra.
Situat a 7.800 anys llum de distància, aquest forat negre atrau activament el material d'una estrella companya cap a un disc al voltant de l'objecte invisible. Aquest material brilla en raigs X, el que permet als astrònoms referir-se a aquests sistemes com "binaris de raigs X". En aquesta imatge composta dels raigs X de Chandra (blau clar) es combinen amb les dades òptiques dels telescopis Pan-STARRS, mostrant les estrelles al camp de visió. Cada anell està creat pels raigs X de les erupcions de 2015 que es reflecteixen en diferents núvols de pols.
La pols còsmica no és com la pols domèstica, és semblant al fum i està formada per diminutes partícules sòlides. Aquest borrissol de pols còsmica poden informar els astrònoms no només sobre el comportament del forat negre, sinó també sobre el que hi ha entre el sistema i la Terra.
Temps de vacances. Cal realment esperar-se 2 o 3 hores per banyar-se desprès de menjar?
Segur que de petits a la majoria de vosaltres les vostres mares no us deixaven banyar fins que feia 3 hores que havíeu menjat. I de ben segur que quan li preguntàveu el per què, el reguitzell de respostes s'amplia fins a unes quantes explicacions "científiques" que ens tenien, en qualsevol cas, com a mínim 2 hores esperant per poder remullar-nos o anar a jugar a dins de l'aigua.
Els vostres descendents estan de sort, aquí posarem negre sobre blanc sobre aquest mite que ha traspassat generacions.
I es que segons la creença popular que no es basa en res concret, banyar-se després d’un àpat comportaria el risc d’ofegar-se. Per evitar-ho, caldria esperar tres hores, que els nens de la generació del baby boom i anteriors han sentit més d'una vegada. No obstant això, aquesta creença és rotundament falsa, responen els metges. Podeu nedar immediatament després de dinar!.
És una creença molt àmplia i persistent que no es basa en cap base científica seriosa. Quantes generacions han aconsellat repetidament als seus fills que no es banyin just després d’un àpat?. Per què? Segons ens deien corríem el risc de ser víctimes de rampes i de sobte d'una hidrocució! i per tant, d’ofegar-nos. Per a d’altres, seria causat per la temperatura corporal que augmenta durant la digestió i ens provocaria ves a saber quina mena de xoc. Bé, en qualsevol cas això no és correcte.
Digestió i hidrocució: sense risc després del menjar
El procés de digestió, que pot durar més de tres hores segons el menjar, provoca una entrada de sang a l'abdomen, però aquest fenomen no provoca en cap cas una disminució del reg d’altres parts del cos. El flux sanguini continua sent suficient per als músculs.
Pel que fa a la diferència de temperatura entre la del cos i la de l’aigua, sovint és molt petita. Tot i això, si observeu una diferència massa gran en la temperatura de l’aigua a la piscina o al mar, és aconsellable entrar-hi gradualment. I això, sigui quina sigui l’hora del dia, i s'hagi menjat o no.
En conclusió, després d’un àpat intens, el vostre rendiment a la natació sens dubte es reduirà, però no us arriscareu a ofegar-vos. Almenys, no per haver digerit malament. Finalment, sapigueu que es recomana als nedadors professionals menjar una mica abans de competir.
Clic per engrandir. Imatge de la galàxia espiral NGC 5037. Crèdit: ESA/Hubble & NASA, D. Rosario; Agraïments: L. Shatz
Aquesta imatge mostra la galàxia espiral NGC 5037, a la constel·lació de la Verge. Documentada per primera vegada per William Herschel el 1785, la galàxia es troba a uns 150 milions d’anys llum de distància de la Terra. Tot i aquesta distància, podem veure les delicades estructures de gas i pols dins de la galàxia amb un detall extraordinari. Aquest detall és possible mitjançant la Càmera de Gran Angular 3 (WFC3) del Hubble, la combinació d'exposicions han creat aquesta imatge.
WFC3 és una càmera molt versàtil, ja que pot recollir llum ultraviolada, visible i infraroja, proporcionant així una gran quantitat d’informació sobre els objectes que observa. WFC3 va ser instal·lada al Hubble per astronautes el 2009, durant la Missió de manteniment 4 (SM4). SM4 va ser l’última missió de servei del transbordador espacial del Hubble, que s’esperava que perllongues la vida de Hubble almenys cinc anys més. Dotze anys després, tant el Hubble com la WFC3 segueixen sent molt actius i productius científicament.
Aquesta imatge va ser considerada el 28 de maig de 2021 per la NASA com la seva imatge del dia.
Clic per engrandir. Magnífica foto composta de la pluja de meteorits dels Perseids. Crèdit:Petr Horálek, Apod (NASA)
Una de les pluges de meteorits més boniques de l'any ja ha començat la seva activitat. La seva intensitat continuarà augmentant fins a arribar al màxim a mitjans d'agost. No us podeu perdre res d’aquest espectacle celeste.
Cap estiu sense una bonica pluja d’estrelles fugaces. Cada any, entre el 14 de juliol i el 24 d’agost, arriba el moment de gaudir del cel de les càlides nits d’estiu, especialment al voltant del 12 d’agost. Per què exactament en aquesta data? Perquè, en la seva òrbita al voltant del Sol, la Terra torna a trobar durant aquest període els corrents de les restes deixades pel c ometa 109P/Swift-Tuttle, un cometa que visita el Sol cada 133 anys (la darrera vegada que el vam veure per aquest indrets va ser el 1992). Al llarg dels mil·lennis, la pols, que no és més gran que un gra d’arròs, arrencada de la seva superfície gelada sota l’acció del Sol, s’ha acumulat en corrents que nosaltres, la Terra, creuem al juliol i a l’agost. La taxa horària supera els 100 meteors per hora cada any. És un dels més intensos visibles des del nostre planeta.
Aquesta pluja d’estrelles fugaces s’anomena Perseids, perquè vist des dels nostres prats terrestres, els veiem emergir en gran nombre d’una zona de la constel·lació de Perseu (vegeu el dibuix següent), com si l’heroi mitològic disparés les seves fletxes a nosaltres tota la nit! Fletxes lluminoses i furtives, de vegades amb bòlids més grans (boles de foc per als anglosaxons). Aquí es troba el seu radiant. I com que Perseu no surt de l’horitzó nord-est abans de les 23:00 a mitjanit, és per tant durant les hores següents, a la segona part de la nit i fins a la matinada, que aprofiteu al màxim l’espectacle d’aquestes fletxes celestes.
L’absència de Lluna promet molt bones observacions
Aquest any a més, les condicions seran ideals per contemplar un màxim (sempre que les condicions meteorològiques ho permetin): la Lluna no hi serà! Cap Lluna plena o gibosa, brillant com un far, que interfereixi en l’observació de les desenes de meteors que travessaran el cel. Un bonic regal. I si aneu a un lloc allunyat de les grans ciutats, sense patir la contaminació lumínica, una nit fosca plena de milers d’estrelles, tacades per la Via Làctia i dividides per desenes d’estrelles fugaces, segur que ho gaudireu.
Des de Sci-Bit us recomanem la app de google; Sky Map, molt útil per orientar-vos i descobrir els estels i planetes que ens il·luminen en el cel nocturn.
