Animació de les fases lunars

Com a ampliació d'articles al blog que parlen de les fases de la Lluna aquí i aquí, hem trobat interessant fer una nova entrada a on volem compartir amb vosaltres una interessant animació molt esclaridora, obra d'en Phil Hart.

La fase lunar és un terme astronòmic que designa l'aparença de la porció de la Lluna il·luminada pel Sol tal com és vista per un observador situat a la Terra. Les fases de la Lluna canvien de manera cíclica mentre la Lluna orbita al voltant de la Terra segons la posició relativa dels tres cossos (Terra, Lluna i Sol). La meitat de la superfície lunar que està encarada al Sol sempre està il·luminada, però la porció d'aquest hemisferi il·luminat que és visible per un observador terrestre pot variar des del 100% (lluna plena o pleniluni) fins al 0% (lluna nova o noviluni). Entremig d'aquestes dues fases hi ha el quart minvant, i posteriorment al noviluni la lluna es mostra en quart creixent. El temps transcorregut entre dos novilunis s'anomena mes lunar o mes sinòdic i és de 29,53 dies solars mitjans.

Noms de les fases lunars

Els noms tradicionals en català de les quatre fases lunars són:

    Lluna nova (astronòmicament noviluni)
    Lluna creixent o quart creixent
    Lluna plena o ple de la lluna (astronòmicament pleniluni)
    Lluna decreixent, quart decreixent, lluna minvant o quart minvant

Animació de les fases de la Lluna. Crèdit: Phil Hart. YouTube.

Clic per engrandir. Quadre amb més dades sobre les fases lunars. Crèdit: Wikipedia.

Un cafè amb llet espacial de carbassa

El brillant cúmul estel·lar de Terzan 12 és un grup d'estrelles situat a les profunditats de la Via Làctia, a la constel·lació de Sagitari. 

El cúmul estel·lar va ser descobert per l'astrònom turc-armeni Agop Terzan. Situat a uns 15.000 anys llum de la Terra, Terzan 12 és un dels onze cúmuls. Els cúmuls estel·lars orbiten al voltant del centre galàctic i estan units per la gravetat. Les estrelles vermelles brillants semblen inflades i són moltes vegades més grans que el Sol. Encara que les estrelles blaves no estan dins del cúmul, segueixen sent estrelles envellides visibles. A causa de la ubicació del cúmul, el gas interestel·lar i els núvols de pols fan que la llum de les estrelles s'alteri, raó per la qual veiem longituds d'ona més vermelles des de la Terra.

Clic per engrandir. Una dispersió d'estrelles vermelles-ataronjades i blaves omplen el marc del fons negre a l'espai. El gas i la pols interestel·lar al centredreta de la imatge cobreixen el cúmul estel·lar i alteren la visió per veure més longituds d'ona vermelles. Crèdit: NASA, ESA, ESA/Hubble, Roger Cohen (RU).

Ho he vist aquí.

S'allibera un camp d'estrelles

A dotze milions d'anys llum de distància, a la constel·lació de l'Óssa Major, la galàxia del Cigar brilla amb llum pròpia gràcies al fet que els telescopis de la NASA; Hubble, de raigs X i el ja retirat telescopi espacial Spitzer es van unir per captar la ràpida formació estel·lar d'aquesta galàxia en múltiples espectres de llum.

El Hubble va captar gas d'hidrogen a uns 10.000º C en taronja i llum visible en groc-verd. Chandra va captar gas escalfat a milions de graus en raigs X, representat en blau. Spitzer capta
gas fred i pols vist aquí en llum infraroja captada en vermell. Les estrelles recentment formades van explotar ràpidament en supernoves expulsant gas i pols, cosa que probablement va contribuir a escampar carboni i oxigen per l'univers.

La imatge de sota en mosaic dels telescopis Hubble i Spitzer i de l'Observatori Chandra és la vista gran angular més nítida mai obtinguda de la magnífica galàxia amb brots estel·lars Messier 82 (M82). La galàxia destaca pel brillant disc blau, les xarxes de núvols triturats i els ardents plomalls d'hidrogen incandescent que surten de les seves regions centrals.

Clic per engrandir. M82, el brillant centre porpra de la galàxia dóna pas a raigs i núvols de color taronja, vermell, blau, groc-verd i, finalment, a l'espai negre que envolta la galàxia. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/JHU/D.Strickland; Òptic: NASA/ESA/STScI/AURA/El Hubble Heritage Team; ANAR: NASA/JPL-Caltech/Univ. of AZ/C. Engelbracht.

El telescopi espacial Hubble va ser llançat el 24 d'abril de 1990 a bord del transbordador Discovery. Al llarg dels 16 anys d'història, el Hubble ha pres centenars d'imatges que han ampliat el nostre coneixement de l'univers.

A tot el centre de la galàxia neixen estrelles joves 10 vegades més ràpid que a l'interior de tota la nostra Via Làctia. L'enorme concentració resultant d'estrelles joves tallades en el gas i la pols del centre de la galàxia i el ferotge potent vent galàctic generat per aquestes estrelles comprimeixen prou gas per crear milions d'estrelles més. A M82, les estrelles joves s'amunteguen en cúmuls estel·lars diminuts però massius. Aquests, al seu torn, es congreguen per dotzenes per formar les taques brillants o “aglomeracions estel·lars” a les parts centrals de la galàxia.

Clic per engrandir. Aquesta imatge en mosaic de la magnífica galàxia Messier 82 (M82) és la vista gran angular més nítida mai obtinguda de M82. Es tracta d'una galàxia que destaca per les xarxes de núvols triturats i plomalls flamejants d'hidrogen incandescent que brollen de les regions centrals, on neixen estrelles joves 10 vegades més ràpid que a l'interior de la nostra Via Làctia. Crèdit: NASA, ESA i Hubble Heritage Team (STScI/AURA). Agraïments: J. Gallagher (Universitat de Wisconsin), M. Mountain (STScI) i P. Puxley (NSF).

El ritme de formació estel·lar ràpid d'aquesta galàxia acabarà per autolimitar-se, ja que quan la formació d'estrelles sigui massa vigorosa, consumirà o destruirà el material necessari per crear més estrelles. El brot estel·lar remetrà aleshores, probablement en unes desenes de milions d'anys.

Situada a 12 milions d'anys llum, M82 apareix a dalt del cel de primavera boreal, en direcció a la constel·lació de l'Óssa Major. També se la coneix com la "Galàxia del Cigar" a causa de la forma el·líptica produïda per la inclinació obliqua del seu disc estel·lar respecte a la nostra línia de visió.

Ho he vist aquí i aquí.

Mart: És tot el que sembla?

El rover Curiosity de Mart va descobrir unes característiques esquerdes hexagonals al fang que, segons els científics, podrien ser la primera prova de l'existència de cicles humits i secs a Mart. Una de les teories predominants sobre l'origen de la vida a la Terra és que els cicles persistents de condicions humides i seques a la terra van ajudar a posar en marxa els complexos components químics necessaris per a la vida microbiana.

Curiosity va detectar aquestes esquerdes de fang en pujar entre les capes sedimentàries del Mont Sharp (Aeolis Mons), en una zona de transició, entre una capa rica en argila i una regió enriquida en minerals salins situada més amunt. Les zones de transició ofereixen registres que mostren quan es van produir llargs períodes de sequera i els rius i llacs van començar a recular. Els patrons hexagonals es produeixen a mesura que el fang s'asseca, encongint-se i fracturant-se en unions en forma de "T". (Quan les unions s'exposen repetidament a l'aigua, les unions a T s'estoven i adquireixen forma de Y formant finalment hexàgons).

Mart no és aliè a esquerdes grans i petites. El sistema de canons Valles Marineris, observat a la primera imatge pel Viking Orbiter 1, té més de 3.000 km de llarg, 600 km d'amplada i 8 km de profunditat.

A les següents imatges podeu veure les esquerdes de fang que són la primera prova que l'antic Mart tenia cicles regulars d'humitat i sequera, com la Terra.  Feu un clic aquí per veure una imatge interactiva d'alta resolució del terreny hexagonal.

Clic a la imatge per engrandir. Un mosaic de Mart mostra el planeta vermell gairebé totalment il·luminat a la negror de l'espai. Un gran canó travessa la superfície del planeta a prop del centre de la foto. Mart té tons marrons i vermells, amb algunes taques negres. Crèdit: NASA/JPL-Caltech⁣.

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge ampliada de la superfície de Mart mostra antigues esquerdes de fang que es creu que es van formar durant llargs cicles de condicions humides i seques al llarg de molts anys. Presa pel rover Curiosity, la imatge mostra formes hexagonals -gairebé com a escates- incrustades per tota la superfície de color beix fosc. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS/IRAP⁣.

Clic a la imatge per engrandir. Detall dels patrons hexagonals a les esquerdes de fang: Un primer pla de la panoràmica presa per la Mastcam deL Curiosity. Crèdits: NASA/JPL-Caltech/MSSS/IRAP.

Ho he vist aquí.

El Hubble observa una brillant galàxia veïna

Clic a la imatge per engrandir. La galàxia ESO 30-15. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, R. Tully. 

La galàxia ESO 300-16 plana sobre aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA. Aquesta galàxia, que es troba a 28,7 milions d'anys llum de la Terra a la constel·lació d'Eridà, és un fantasmagòric conjunt d'estrelles que s'assembla a un núvol centellejant. Altres galàxies llunyanes i estrelles en primer pla completen aquest retrat astronòmic, que va ser captat per l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de Sondejos).

Aquesta observació forma part d'una sèrie que té com a objectiu conèixer millor els nostres veïns galàctics. El Hubble ha observat al voltant de tres quartes parts de les galàxies conegudes situades a uns 10 megaparsecs de la Terra amb prou detall per resoldre les seves estrelles més brillants i establir les distàncies a aquestes galàxies. Un equip d'astrònoms va proposar de fer servir petites llacunes al programa d'observacions del Hubble per familiaritzar-nos amb la quarta part restant d'aquestes galàxies properes.

El megaparsec -que significa un milió de parsecs- és una unitat utilitzada pels astrònoms per traçar les distàncies al·lucinantment grans de l'astronomia. El moviment de la Terra al voltant del Sol fa que, durant un any, les estrelles semblin desplaçar-se lleugerament pel que fa a estrelles molt llunyanes. Aquest petit desplaçament s'anomena paral·laxi i es mesura en unitats angulars: graus, minuts i segons. Un parsec equival a la distància que crea un paral·laxi d'un segon d'arc i equival a 3,26 anys llum o 30,9 bilions de quilòmetres. L'estrella més propera al Sol és Pròxima Centauri, que és a 1,3 parsecs.

Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el 25 d'agost de 2023, com la seva Imatge del Dia.

Ho he vist aquí.

Què veiem aquí?

La nau espacial Cassini va capturar aquesta imatge des d'uns 1,2 milions de quilòmetres, utilitzant filtres vermells, verds i blaus per crear aquesta vista de Saturn de color natural. Cassini no només va captar el gegant gasós, sinó també alguns "fotobombers" com Venus, Mart, la Terra i la Lluna terrestre visibles com a petits punts de llum.

Saturn, el sisè planeta dels Sistema Solar des del Sol, serà visible cada dia al capvespre fins al febrer del 2024, apareixent com una brillant "estrella" groguenca a l'horitzó sud-est.

A la primera imatge, Venus apareix com un punt blanc brillant a la part superior esquerra. Mart està diagonalment per sobre de Venus i apareix com un feble punt vermell. La Terra i la Lluna apareixen a la segona imatge com un punt blau pàl·lid i un altre més petit a baix a la dreta. Cassini no va ser la primera a veure Saturn de prop: Pioneer 11, una nau espacial que va ajudar a aplanar el camí per a l'exploració del sistema solar, va estudiar Saturn per primera vegada fa 44 anys.

 

 

Clic a les imatges per engrandir-les. Les dues meitats de Saturn apareixen contornejades per la brillant llum solar que ressalta els seus anells, que es despleguen esquerra i dreta a diferents distàncies del planeta. Els petits punts blaus, blancs i vermells son llunes i planetes. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI⁣.

Clic a la imatge per engrandir. Vista completa de la mateixa imatge, amb anotacions que mostren la ubicació de Venus, Mart, la Lluna i Terra. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI⁣.

Ho he vist aquí.

Uns ratolins d'una mida inusual

Aquestes galàxies bessones reben el sobrenom de "Els Ratolins" a causa de les seves llargues cues d'estrelles i gas que s'estenen centenars de milers d'anys llum, a causa de les forces gravitatòries probablement de la seva última trobada fa aproximadament 160 milions d'anys. Les galàxies s'acabaran fusionant, d'aquí uns mil milions d'anys, en una única galàxia el·líptica massiva després de col·lisionar diverses vegades. La col·lisió dels Ratolins podria presagiar l'eventual col·lisió entre Andròmeda i la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia.

El telescopi espacial Hubble de la NASA va capturar aquesta vista de la parella, situada a 300 milions d'anys-llum de distància a la constel·lació de la Cabellera de Berenice, amb la seva Càmera Avançada de Sondejos en filtres blau, taronja i infraroig proper. Aquesta imatge mostra el detall més gran i la major quantitat d'estrelles mai vistes en aquestes galàxies; sobre la galàxia de l'esquerra, una taca blava brillant conté una cascada de cúmuls d'estrelles joves, calentes i blaves.

Clic a la imatge per engrandir. Envoltades d'espai negre esquitxat de petites estrelles i galàxies, Els Ratolins apareixen en blau, blanc i marró al centre de la foto, connectades amb una estela blava més petita que les uneix i una gran estela blava que es dirigeix cap a la part superior dreta de la imatge. Crèdit: NASA, H. Ford (JHU), G. Illingworth (UCSC/LO), M.Clampin (STScI), G. Hartig (STScI), el ACS Science Team, i l'Agència Espacial Europea.

⁣Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C74

Clic a la imatge per engrandir. Caldwell 74. Crèdit: Hubble Heritage Team (STScI/AURA/NASA/ESA).

Caldwell 74 sembla un místic llac brillant flotant al cosmos, però la seva veritable identitat és encara més estranya. També coneguda com a Nebulosa de l'Anell Sud o Nebulosa dels Vuit Brots, aquesta formació són restes d'una estrella moribunda similar al Sol. Quan les estrelles de massa mitjana es queden sense el combustible nuclear que les alimenta, expulsen a l'espai les seves capes exteriors de gas. La capa gasosa s'expandeix cap a l'exterior des del nucli restant de l'estrella, conegut com a nana blanca. Els objectes d'aquest tipus s'anomenen nebuloses planetàries, però només perquè els primers astrònoms pensaven que s'assemblaven a orbites planetaris quan es veien a través d'un telescopi petit, no perquè tinguessin relació real amb els planetes.

Aquesta nebulosa va ser produïda per un estel que forma part d'un sistema binari o doble. Una estrella brillant és a prop del centre d'aquesta imatge del Hubble, però en realitat és la petita estrella situada just a sobre la que va produir la nebulosa. Un torrent de radiació ultraviolada procedent de la superfície de la petita nana blanca fa que els gasos que l'envolten es tornin fluorescents. L'estrella més brillant es troba en una fase més primerenca de l'evolució estel·lar, però en el futur probablement compartirà una destinació similar.

Aquesta imatge va ser presa amb la Càmera Planetària i de Gran Camp 2 del Hubble. En aquesta vista, els colors il·lustren la temperatura dels gasos, amb el blau representant el gas més calent i el vermell el gas més fred a la vora exterior. La imatge del Hubble també revela una gran quantitat de filaments polsegosos que s'han condensat a partir dels gasos en expansió. Dins d'uns eons, aquestes partícules polsegoses podrien reciclar-se en noves estrelles i planetes.

Una estructura similar, coneguda com la Nebulosa de l'Anell o Messier 57, es troba a la constel·lació septentrional de Lira. L'Anell Austral és el seu homòleg de l'hemisferi sud, situat a la constel·lació de Vela. Va ser descoberta per l'astrònom anglès John Herschel el 1835 i també està catalogada com a NGC 3132. Aquesta nebulosa de magnitud 9,4 es troba a 2.000 anys-llum de distància i només té 0,4 anys-llum d'amplada, per la qual cosa la seva observació amb un telescopi petit pot resultar complicada. S'observa millor als cels tardorencs de l'hemisferi sud. A l'hemisferi nord, només els observadors d'estrelles del sud tindran l'oportunitat de veure Caldwell 74, baix en cels primaverals.

 

C74 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

Sra. Solitària

Situada en una zona buida de l'espai anomenada "Buit Local", NGC 6503 es troba a 18 milions d'anys llum de nosaltres, a la constel·lació septentrional del Dragó.

El buit local s'estén al llarg d'uns 150 milions d'anys llum i sembla completament buit d'estrelles i galàxies. El telescopi espacial Hubble de la NASA va descobrir que la Via Làctia està sent fortament allunyada d'ell per l'implacable estirada de les galàxies properes. NGC 6503 es troba a la vora d'aquest buit.

 Clic a la imatge per engrandir. Una galàxia espiral ocupa tota la imatge. Es poden veure taques vermelles brillants de gas disperses pels seus braços espirals en remolí, barrejades amb regions blaves brillants que contenen estels acabats de formar. Les línies de pols marró fosc serpentegen pels braços brillants i el centre de la galàxia, donant-li un aspecte clapejat. Crèdit: NASA, ESA, Sr. Calzetti (University of Massachusetts), H. Ford (Johns Hopkins University), i el Hubble Heritage Team⁣⁣.

La galàxia abasta uns 30.000 anys llum, la qual cosa la converteix en un terç de la mida de la Via Làctia. La protuberància central està envoltada per un halo de gas que també es coneix com a "regió d'emissió nuclear de baixa ionització" o LINER (sigles en anglès de "low ionization nuclear emission region"). Es creu que l'emissió procedent del cor de la galàxia és la causa d'un afamat forat negre afamat.

 

Ho he vist aquí.

Psssss, Psssss, Psssss, Spitzer!

Feliç 20è aniversari del llançament del telescopi espacial Spitzer de la NASA, que va capturar aquesta imatge de la nebulosa de la Pota de Gat el 2018 utilitzant la Càmera de Conjunt Infraroig del telescopi i el Fotòmetre d'Imatges Multibanda. Fora de servei el 2020, Spitzer va ser dissenyat per detectar el nostre univers en llum infraroja, estudiant planetes, estrelles i galàxies.

Clic a la imatge per engrandir.  Les nebuloses són tan famoses potser perquè s’identifiquen amb formes familiars. Crèdit: George Varouhakis

La nebulosa d'emissió de la Pota de Gat es troba a una distància d'entre 4.200 i 5.500 anys llum, a la constel·lació de l'Escorpí, i deu el seu nom als grans trets arrodonits que s'assemblen a les potes d'un gat. Aquesta nebulosa dinàmica és plena de regions de formació estel·lar, que escalfen el gas pressuritzat que les envolta formant la pota que es veu aquí.

Clic a la imatge per engrandir. A la part superior esquerra, l'espai tenyit de blau baixa en volutes de verd, envoltant petites bombolles de groc, taronja i vermell al centre de la foto. A la part dreta de la foto, una gran estructura de color groc i vermell brillant comença a prendre forma. Crèdit: NASA. JPL-Caltech.

Clic a la imatge per engrandir. Les estructures grogues, taronges i vermelles prenen el protagonisme, arquejant les estructures verdes que les envolten. Crèdit: NASA. JPL-Caltech.

 

Clic a la imatge per engrandir. Els elements verds i blaus dominen la imatge, donant pas a petites taques de regions de formació estel·lar vermelles i grogues i innombrables estrelles blaves diminutes. Crèdit: NASA. JPL-Caltech.

Clic a la imatge per engrandir. Mosaic amb les 3 imatges anteriors. Crèdit: NASA.JPL-Caltech.

Ho he vist aquí.