Mons d'altres llocs: Kepler-16 b amb dues postes de sol.

Mons d'altres llocs: Kepler-16 b, el veritable Tatooine amb dues postes de sol.

Clic a la imatge per engrandir. Il·lustració creada a partir d'aquest article. Crèdit: XD amb ChatGPT

Per al viatger interestel·lar de demà, hi haurà algunes "visites obligatòries". Planetes que no es poden perdre. Pel que fa a Kepler-16 b, no és tant el planeta en si el que val la pena la visita, sinó els seus... dos sols!

Una odissea interestel·lar: la primera missió per aterrar en un exoplaneta. Les imatges de Neil Armstrong posant els peus a la Lluna ens van commoure a tots. Imagineu-vos, doncs, com se sentiran aquells que rebin imatges d'una nau espacial aterrant en un altre món. Un món més enllà del nostre sistema solar! Per fer-ne una ullada, mireu aquest videoclip del documental d'Arte, Interstellar Odyssey.

M'encantaria tenir notícies teves i del nostre preciós planeta blau. Però ara per ara, continuo el meu viatge interestel·lar. I acabo d'arribar a Tatooine. Sí. Ja saps. El planeta...desert, l'illa de Star Wars on Luke Skywalker va passar la seva infància. Aquella al cel de la qual surten i es ponen dos sols. En realitat, evidentment no m'estic acostant al Tatooine real. Més aviat, aquell que els astrònoms anomenem Kepler-16 b. El primer planeta amb dos sols al cel que els investigadors han descobert a la nostra Via Làctia.

Clic a la imatge per engrandir. Demostrant que una doble posta de sol és qualsevol cosa menys ciència-ficció, Kepler-16b orbita un parell d'estrelles. És com el planeta natal de Luke Skywalker, Tatooine, i va ser un dels primers mons trobats orbitant una estrella binària, descobert el 2011 per Kepler. Crèdit: NASA, X.

Sobre Kepler-16 b hi ha dues ombres

No és tan lluny de casa. Només 245 anys llum. Sols 3.000 milions d'anys de viatge en cotxe. I no és tan especial. Un planeta de la mida del nostre Saturn, un planeta gasós gegant. Així que no vam intentar aterrar-hi. Tot i que la nostra guia diu que Kepler-16 possiblement té un nucli de roca i gel. Però des de dalt, us podeu imaginar com deu ser tenir dues ombres.

Clic a la imatge per engrandir. Un possible cartell per quan l'Oficina de Viatges d'Exoplanetes de la NASA ens convidi a comprar bitllets per a Kepler-16 b. Crèdit: NASA

Els dos sols de Kepler-16 b són força diferents entre si, ja ho sabeu. El primer, Kepler-16 A, és una nana taronja d'aproximadament un 70% de la mida i la massa de la nostra estrella. El segon, Kepler-16 B, és una nana vermella fins i tot més de 3 vegades més petita. I tots dos orbiten l'un al voltant de l'altre en poc més de 40 dies. Mentre que el seu planeta compartit triga gairebé 230 dies a completar una òrbita completa.

Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística del planeta Kepler-16 b. Crèdit: NASA

Dos sols, però temperatures molt baixes

Tot i que hi ha dos sols i han mantingut el seu planeta a menys de 105 milions de quilòmetres de distància, sols tan petits no poden fer augmentar la temperatura. Mai baixa dels -75 °C. És difícil imaginar que cap forma de vida pugui prosperar aquí.ens queixem a la nostra vella Terra quan arriba l'hivern.

Ho hem de  deixar aquí per ara, el nostre guia s'està impacientant. Encara ens queda molt camí per recórrer fins arribar a la nostra propera parada exoplanetària. Ja us ho explicarem...

Ho he vist aquí.

ALMA descobreix anells desalineats en discos formadors de planetes al voltant de les estrelles triples

Mitjançant ALMA, que son les sigles d'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (Gran Conjunt Mil·limètric-Submil·limètric d'Atacama), dos equips d’astrònoms han descobert per primera vegada un disc de formació de planetes amb anells desalineats al voltant d’un sistema de tres estrelles, anomenat GW Orionis. Els astrònoms ofereixen dos possibles escenaris per al desalineament: o bé el disc va ser trencat per la tracció gravitacional de les estrelles o per un planeta acabat de néixer.

Clic per engrandir. ALMA i l’instrument SPHERE del Very Large Telescope (Telescopi Molt Gran) del ESO han obtingut la imatge de GW Orionis, un sistema de triple estrella amb una peculiar regió interior. A diferència dels discs plans de formació de planetes que veiem al voltant de moltes estrelles, GW Orionis presenta un disc deformat, deformat pels moviments de les tres estrelles al seu centre. Aquesta imatge composta mostra les observacions ALMA i SPHERE del disc per Kraus et al. La imatge ALMA (blava) mostra l'estructura anellada del disc, amb l'anell més intern (una part del qual és visible com un punt oblong al centre de la imatge) separat de la resta del disc. Les observacions de l’esfera (vermell ataronjat) van permetre als astrònoms veure per primera vegada l’ombra d’aquest anell més profund de la resta del disc, cosa que els va permetre reconstruir la seva forma deformada. Crèdits: ALMA (ESO / NAOJ / NRAO), ESO / Exeter / Kraus et al.

La majoria d’estrelles semblants al nostre Sol neixen amb germanes. A diferència dels planetes del nostre sistema solar, que orbiten tots en el mateix pla al voltant del Sol, els planetes al voltant d’aquests sistemes de diverses estrelles sovint tenen òrbites que no estan alineades amb les òrbites de les seves estrelles. Les seves òrbites tortes s’originen en els discs formadors de planetes, els llocs de naixement dels planetes. Per tant, estudiar discos desalineats al voltant de diverses estrelles ens ajuda a entendre com es formen aquests planetes (anteriorment ALMA va imaginar els discos desalineats del sistema estel·lar binari "Tatooine" a Star Wars). 

En un nou estudi, dos equips independents d’astrònoms van apuntar ALMA a GW Orionis. Es tracta d’un sistema estel·lar jove que allotja tres estrelles. Les estrelles interiors GW Ori A i B orbiten entre si i estan separades per 1 UA, i la tercera estrella GW Ori C orbita al voltant de les seves dues germanes a una distància aproximada de 8 UA.

ALMA va trobar tres anells separats amb diferents orientacions al disc massiu de formació de planetes de GW Orionis, situats a aproximadament 46, 185 i 340 UA del seu centre. L’anell interior està molt desalineat en relació tant amb els anells exteriors com amb les tres estrelles. L'anell més exterior és el més gran que s'ha observat mai en discos formadors de planetes. Si un planeta es formés a la bretxa entre l'anell interior i l'exterior, es situaria increïblement lluny de les estrelles. Per comparar-ho, Neptú es troba a només 30 UA del Sol.

Clic per engrandir. Imatges ALMA del disc formador de planetes amb anells desalineats al voltant del sistema de triple estrella GW Orionis. La imatge de la dreta està feta amb dades ALMA preses el 2017 per Bi et al. La imatge de l’esquerra està feta amb dades ALMA preses el 2018 per Kraus et al. Crèdits: ALMA (ESO / NAOJ / NRAO), S. Kraus i J. Bi; NRAO / AUI / NSF, S. Dagnello

ALMA va observar la desalineació als anells de GW Orionis per primera vegada el 2017. "Ens va sorprendre veure la forta desalineació de l'anell interior", va dir Jiaqing Bi de la Universitat de Victoria al Canadà i líder de l'equip que va publicar els seus resultats a The Astrophysical Journal Letters al maig d’aquest any (NdT; pel 2020). "Però l'estranya ordit del disc es confirma amb un patró retorçat que ALMA va mesurar al gas del disc".

El segon equip d'astrònoms, dirigit per Stefan Kraus, de la Universitat d'Exeter, al Regne Unit, va apuntar tant l'ALMA com el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Sud Europeu cap a les estrelles triples. El seu equip va detectar gas calent a la vora interna de l'anell desalineat i va dispersar la llum de la superfície deformada del disc.

Clic per engrandir. Aquest gràfic mostra la ubicació del triple sistema GW Orionis a la constel·lació d'Orió. El mapa inclou la majoria de les estrelles visibles a ull nu sense ajuda en bones condicions, i la ubicació de GW Orionis s’indica amb un punt vermell. Crèdit: NRAO/AUI/NSF, IAU, Sky & Telescope

“A les nostres imatges, veiem l’ombra de l’anell interior al disc exterior. Al mateix temps, ALMA ens va permetre mesurar la forma precisa de l’anell que projecta l’ombra. La combinació d’aquesta informació ens permet obtenir l’orientació tridimensional de l’anell desalineat i de la superfície del disc deformat”, va dir Kraus, l’equip del qual ha publicat avui (NdT;. pel 3/09/2020) els seus resultats a Science.

Utilitzant matrius de telescopis que funcionen a longituds d'ona infraroges, també van cartografiar les òrbites de les tres estrelles durant més d'11 anys, cobrint un període orbital complet. L'equip va trobar que les tres estrelles no orbitaven en el mateix pla, però que estan desalineades les unes amb les altres i respecte al disc. "Això va resultar crucial per entendre com les estrelles donen forma al disc", va afegir John Monnier, membre de l'equip de la Universitat de Michigan.

Tots dos equips van realitzar simulacions per ordinador per investigar què podria provocar que l’anell interior estigués desalineat de la resta del disc i de les estrelles.

Clic per engrandir. Representació de l'estructura del disc i l'òrbita estel·lar del sistema triple GW Orionis, tal com es deriva de les observacions ALMA i VLT de Kraus et al. Els anells taronja són els anells (desalineats) vistos per ALMA. Les superfícies transparents corresponen als filaments de pols de densitat inferior que connecten els anells i que dominen l’emissió amb llum dispersa. Crèdit: Kraus et al. 2020; NRAO / AUI / NSF

Kraus i el seu equip relacionen les desalineacions observades amb "l'efecte de trencar el disc", que suggereix que l'atracció gravitacional de les estrelles en diferents plans pot deformar-se i trencar-ne els discs. Les seves simulacions van mostrar que el desalineament en les òrbites de les tres estrelles podria fer que el disc que les envolta es trenqués en anells diferents.

Les simulacions de Bi i el seu equip donen a entendre una altra possible explicació del gran desalineament entre els anells de pols interiors i mitjans. “Les nostres simulacions mostren que la força gravitatòria de les estrelles triples no pot explicar per si sola la desalineació observada. Creiem que la presència d'un planeta entre aquests anells és necessària per explicar per què es va trencar el disc", va dir la membre de l'equip Nienke van der Marel de la Universitat de Victoria. "És probable que aquest planeta hagi esculpit un buit de pols i hagi trencat el disc a la ubicació dels anells interior i exterior actuals", va afegir. 

Kraus també especula sobre els planetes de GW Orionis: "L'anell interior conté prou pols per construir 30 terres, que és suficient perquè es formi un planeta a l'anell". 

Si futurs estudis troben aquest planeta exòtic, ja existeixi o encara s'està formant, seria el primer planeta que s'ha vist al voltant de tres estrelles i posseiria una òrbita molt inusual.

Representació de realitat augmentada de l'estructura del disc i l'òrbita estel·lar del sistema triple GW Orionis, tal com es deriva de les observacions ALMA i VLT de Kraus et al. Els anells taronja són els anells (desalineats) vistos per ALMA. Les superfícies transparents corresponen als filaments de pols de densitat inferior que connecten els anells i que dominen l’emissió amb llum dispersa. CRÈDIT: Kraus et al., 2020; NRAO / AUI / NSF

Ho he vist aquí.

Simulada per ordinador la formació del planeta Tatooine de Star Wars

Clic per engrandir. La mítica escena de Star Wars. Crèdit: Lucasfilm

Una dotzena d’exoplanetes on hauríem de poder observar-se postes de sol dobles s’han descobert els darrers anys a la Via Làctia amb el satèl·lit Kepler. Fa temps que intentem modelar la formació d’aquests “Tatooines” i dos astrofísics acaben d’obtenir nous resultats sobre aquest tema, donant credibilitat a la idea que  Star Wars no només és ciència ficció, ni fins i tot fantasia.

Ja el 2008, l'astrònom Karl Stapelfeldt va anunciar en un vídeo de la NASA que, amb els seus col·legues havia trobat signes indirectes de l'existència de planetes rocosos associats a estrelles dobles. Les dades d’observacions d’infraroig del satèl·lit Spitzer van permetre als investigadors arribar a aquesta conclusió. Els sensors de l’instrument en òrbita van mostrar clarament la presència de pols que s’espera que provingui de col·lisions entre asteroides. 

Tanmateix, qui diu asteroides quasi necessàriament també diu que, segons els models ja ben desenvolupats en el moment de la formació planetària al voltant d’una sola estrella, vegeu el vídeo següent en el cas del sistema solar, precisament la presència d’exoplanetes rocosos que han deixat després de néixer un disc de deixalles. Observem aquests discos al voltant de les estrelles Fomalhaut i β Pictoris, per exemple, estrelles que sabem que tenen exoplanetes ja que han estat captats directament.

Mojo, per  Modeling the origin of jovian planets, és a dir, modelar l’origen dels
planetes jovians, és un projecte d’investigació que va donar lloc a una sèrie de vídeos
que presentaven la teoria de l’origen del sistema solar i, en particular, dels gegants
gasosos. Els devem a dos reconeguts especialistes, Alessandro Morbidelli i Sean Raymond.
Aquesta teoria es pot transposar a la formació d’exoplanetes. Podeu triar l'idioma de
la subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Laurence Honnorat

Una formació planetària inhibida pel caos?

El descobriment no va ser obvi perquè es podria fer la pregunta sobre l'estabilitat dels discos protoplanetaris que envolten estrelles individuals que formen part d'un sistema binari en particular. Podrien a més, permetre que aquests discos passin dels processos coneguts en el cas del sistema solar des de grans de pols que s’aglomeren per donar còdols, a embrions planetaris de més de 1.000 km de diàmetre formats per acreció de planetesimals de almenys 10 km de diàmetre?  Sabem que en la mecànica celeste es poden produir fenòmens caòtics tan aviat com considerem el cas d'almenys tres cossos celestes, cadascun sotmès als camps gravitacionals dels altres.

L’existència d’exoplanetes, potser habitables alguns d’ells fins al punt que podem observar postes de sol dobles, va ser confirmada posteriorment per observacions d’un altre ull de la Humanitat en òrbita:  el caçador d’exoplanetes de la NASA anomenat Kepler, malauradament en la actualitat fora de servei, igual que en el cas del Spitzer.

Un planeta habitable amb doble posta de sol  això és el que va  protagonitzar Star Wars amb el famós planeta Tatooine. Avui, encara que sabem que aquesta escena ja no és ciència ficció, els astrofísics estan transposant els models digitals apresos de la gènesi dels planetes del sistema solar al cas dels discos protoplanetaris associats a les estrelles.

Es pot convèncer als incrèduls amb la publicació d’accés obert a la reconeguda revista Astronomy & Astrophysics, a on s'exposen els treballs de Roman Rafikov del Departament de matemàtiques aplicades i de física teòrica de la Universitat de Cambridge, també membre de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, ha fet el treball en col·laboració amb Kedron Silsbee de l’Institut Max Planck de Física Extraterrestre.

El vídeo de la NASA del 2008, malauradament de mala qualitat, en què Karl Stapelfeldt
anuncia el descobriment del Spitzer de l’existència de Tatooines. Podeu triar l'idioma
de subtitulació a la configuració del vídeo. Creèdit: JPL, NASA.

Exoplanetes per Alpha Centauri AB?

Els dos astrofísics van considerar el cas de les estrelles dobles en una configuració similar a la d’Alfa Centauri A i B, que són estrelles similars al Sol (classes G i K) i que formen l’estrella binària Alpha Centauri AB, el sistema estel·lar més proper al sistema solar. Es troba a 4,37 anys llum del Sol, però encara no se sap si existeixen exoplanetes al voltant d'alguna d'aquestes estrelles. Alpha Centauri AB sembla formar un sistema triple amb la nana vermella Alpha Centauri C, més coneguda com a Proxima Centauri i que de fet sembla tenir dos exoplanetes.

Per tant, les simulacions es refereixen a un sistema que conté dues estrelles de tipus solar, una de les quals prendria el lloc del Sol i l’altra orbitaria la primera en lloc d’Urà, amb un període de revolució d’uns 100 anys. Un disc protoplanetari que conté gas de pols en forma de silicat, carboni o gel que existeix al voltant d’una d’aquestes estrelles.

Clic per engrandir, Tatooine. Crèdit:Wikipedia

En el cas d’una cosmogonia planetària com la del sistema solar, els moviments de partícules, pols, còdols, cossos rocosos, etc. són prou lents perquè els casos de col·lisions tipus bola de neu dominin sobre els casos en què les col·lisions condueixen a la fragmentació dels cossos i, per tant, inhibeixen el creixement en la direcció dels embrions dels planetes.

Però, en el cas dels sistemes binaris, les pertorbacions gravitacionals de les estrelles remouen els discs protoplanetaris com si estiguessin batent ous de manera que les velocitats de col·lisió relatives son més altes.

Les simulacions finalment mostren que l’aparició d’embrions només és possible si la formació planetària permet arribar a planetesimals de 10 quilòmetres de diàmetre i si el disc protoplanetari inicial roman relativament circular durant la formació d’aquests embrions.

Per arribar a aquest resultat, les millors simulacions havien de tenir en compte les forces de fricció del gas en aquest disc però sobretot l’efecte del camp gravitatori del disc de pols i gas sobre petits cossos celestes. És aquest darrer efecte, gens menyspreable, que tendeix a protegir l’estabilitat del disc de les pertorbacions gravitatòries de la segona estrella, limitant l’aparició d’inestabilitats caòtiques. Finalment, els planetesimals en parts del disc es poden reunir a velocitats raonables, de manera que la col·lisió resulta en un cos més gran.

Ho he vist aquí.

Els secrets de Star Wars 8. Tattoine un sistema solar a estudiar

No és possible evocar el famós planeta Tatooine, famós paradís per a bandits galàctics, en el que regna el famós Jabba el Hutt, sense parlar dels seus dos Sols.

Aquesta característica no és tan sorprenent si tenim en compte que dos terços de les estrelles visibles a ull nu formen part d'un sistema múltiple. El problema no és trobar un estel doble, si no entendre com un planeta pot evolucionar dins d'aquest sistema. I les possibilitats són infinites.

Els 2 sols de Tatooine

Tatooine, un sistema solar impossible 

Per començar, Tatooine podria orbitar a un dels seus sols. Aquesta hipòtesi és poc probable perquè quan George Lucas s'imagina el context de dos sols, els veu a prop un de l'altre i de mida semblant. Si Tatooine girava al voltant d'un dels seus sols, és probable que tingui un diàmetre aparentment més gran que el que està més distant.

Una altra possibilitat; Tatooine podria ocupar un dels punts* estudiats pel matemàtic francès Joseph Louis Lagrange. Aquests punts, en nombre de cinc, són posicions d'equilibri on la força de gravetat dels dos planetes és exactament compensada per la força centrífuga a causa del moviment orbital. Tres d'ells estan alineats amb els centres de les dues estrelles; són posicions d'equilibri inestable en què un planeta no es pot mantenir de forma permanent. Els dos últims formen cadascun un triangle equilàter amb dos sols; que són posicions d'equilibri estable. Si prenem l'exemple de la parella Sol-Júpiter aquestes dues posicions són ocupades per els asteroides troians. Tatooine podria ocupar un d'aquests llocs? En aquest cas, els dos sols sempre apareixen separats uns 60 graus, l'angle format per dos costats adjacents d'un triangle equilàter. La proximitat de les estrelles a la hora de la posta de Sol que veu Luke, demostra que aquesta configuració no és la bona. 

Algunes consistències

Finalment, la òrbita de Tatooine també podria incloure els seus dos sols alhora. Aquest tipus d'òrbita només és estable si la distància entre el planeta i els seus sols és almenys quatre vegades més gran que la que hi ha entre les estrelles. Des de la perspectiva del planeta, és com si les estrelles en fossin només una. Podem estimar el radi de l'òrbita de Tatooine? Sí, és clar!.

Tingueu en compte en primer lloc, que les dues estrelles són molt similars al nostre Sol, una és groga i l'altra taronja, el que suggereix que és una mica més freda. Si aquestes dues estrelles estiguessin massa a prop una de l'altra, haurien de estar deformades per efecte de la seva gravetat mútua. Com que no és notable cap deformació en els sols a la hora de la posta, es pot calcular que la seva distància és certament de més de 10 milions de quilòmetres. Per tenir Tatooine una òrbita estable, ha d’estar separat per almenys 40 milions de quilòmetres. No ha de ser massa a prop, per por de ser realment massa calent i inhabitable. Dos cents milions de km és una bona posició: a aquesta distància Tatooine rep una energia una mica més alta que la que rebem a la Terra, el que explicaria el seu aspecte desèrtic. El seu any seria de 13 mesos terrestres, i si tingués oceans els efectes de les marees serien imperceptibles. 

No obstant això, recordeu que som davant d’una pel·lícula de ficció. La prova? Es veu només una ombra als peus dels habitants de Tatooine! ;-)

 

 Autor de l'original: Roland Lehoucq
Crèdit de les imatges: Lucasfilm Ltd.

 

Per saber-ne més:

- Els punts de Lagrange

Capítol anterior:

- Ès possible una biblioteca Jedi?

Proper capítol:
- La misteriosa ciutat submarina dels Gungans

 

Secrets de Star Wars 7. Ès possible una biblioteca Jedi?

Com mantenir tot el coneixement d'una civilització galàctica en una biblioteca de mida raonable?. Aconseguir contenir tota la informació d'una gran enciclopèdia dins del cap d'una agulla!. ¿Impossible?

En tindríem prou amb reduir 35.000 vegades la mida dels caràcters i les imatges de la famosa enciclopèdia Jedi* amb la finalitat de fer-los encaixar en un cap d'agulla. Reduir un punt d'impressió amb aquest factor ens dóna una mida de 20 a 30 vegades més gran que el d'un àtom.

Per aconseguir realitzar aquesta proesa, n'hi ha prou amb saber manipular eficaçment els àtoms un a un. En aquest cas, tots els llibres de la humanitat es podrien escriure en un full de metall quadrat d'un metre de costat. I, no obstant, no és el millor!. En lloc de reproduir els textos en la mateixa, es podria codificar la informació d'una manera compacta, igual a com l'ADN emmagatzema el nostre codi genètic. ¡N'hi hauria prou llavors amb un sol gra de sorra per emmagatzemar tot el coneixement humà!.

Benvinguts al nanomón !.

Autor de l'original: Roland Lehoucq
Crèdit de les imatges: Lucasfilm Ltd.

* Sobre la biblioteca Jedi La biblioteca Jedi era una base de dades que contenia informació relativa a l'Ordre Jedi i la seva història. Les biblioteques Jedi van ser administrades per bibliotecaris Jedi (com Atris i Jocasta Nu) i accessibles només als membres de l'Ordre Jedi. Algunes fins i tot van ser restringides a membres amb certs rangs, com la biblioteca de Dorak en l'enclavament Jedi en Dantooine, que estava reservada només per a Mestres Jedi.

A la biblioteca Jedi de Coruscant també es albergava la Volta dels Holocrons i la Cambra de l'holocron que igual que la biblioteca de Dorak estava restringida el seu ús només a l'Alt Consell Jedi.

Potser les majors biblioteques Jedi en la història de l'Ordre van ser la Gran Biblioteca Jedi de Odan-Urr en Ossus, que va ser fundada al voltant 5.000 ABY i destruïda al voltant de 4.000 ABY, i els Arxius Jedi al Temple Jedi de Coruscant, que va ser administrada per Jocasta Nu en el temps de les Guerres Clon.

Font: Star Wars Wiki 

Capítol anterior: 
- Propulsant a les naus espacials

Proper capítol:
- Els dos sols de Tatooine, un sistema a estudiar

Els secrets de Star Wars 5. Com poden flotar els landspeeders?

En aquest lliurament veurem algunes hipòtesis al respecte, partint del nostre actual coneixement de la Física.

La solució més plausible: Un matalàs d'aire?

La manera més fàcil de procedir seria utilitzant un matalàs d'aire. En aquest dispositiu, la força que manté el vehicle sobre el sòl és causada per un fort corrent d'aire forçat cap avall per turbines de gran potència. Aquest és el principi que permet als aerolliscadors, també coneguts com hovercrafts, creuar el Canal de la Mànega sense incidents. Per mantenir-se en l'aire constantment, deu per descomptat, continuar bufant aire. Al planeta desert de Tatooine, aquesta forta corrent d'aire hauria d'augmentar la quantitat de sorra i pols. L'absència d'aquest núvol de pols darrere del landspeeder ens obliga a revisar la nostra teoria.

Levitació magnètica?

També es podria suposar una levitació magnètica com la utilitzada pel Maglev, un tren d'alta velocitat japonès experimental. En aquest cas, l'inconvenient rau en el fet que en el desert de Tatooine, no veiem ni rastre dels carrils habilitats a l'efecte. Un camp magnètic oscil·lant ràpidament en l'espai també fa que sigui possible poder levitar objectes. D'aquesta manera, els científics han sostingut durant molt de temps una granota i una llagosta!. Malauradament, això només és possible mantenir-lo en la conjuntura del potent electroimant utilitzat per a aquest experiment.

Potser, un dispositiu antigravitacional?

La solució pot estar en un dispositiu que anul·la localment la gravetat. La idea bàsica és simple: com ja sabem que hi ha el blindatge del camp electromagnètic utilitzant una gàbia de Faraday, per què no seria possible seleccionar el camp gravitacional?. Imagineu que vosaltres teniu un dispositiu capaç de tal gesta: pujar-hi, connectar-lo i llest !, ja estàs surant en l'aire!. Aquesta solució és factible?. Bé, la resposta és sí!.

Per això, n'hi ha prou amb ser capaç de crear un fenomen d'inducció de la gravetat, similar al d'una placa de cuina per inducció. Accelerant la matèria en un tub amb forma de molla, una mena d'anell solenoide que crea un camp gravitatori, el qual orientat adequadament, s'oposa a la gravetat.

 Solenoide

Lamentablement tenim un únic inconvenient: el material utilitzat ha de tenir la densitat que es troba en un estel de neutrons i la seva acceleració ha de ser tan enorme que hauria d'arribar a la velocitat de la llum en unes poques mil·lèsimes de segon ... Ah!, i per rematar-ho el quilo d'estrella de neutrons cotitza a uns preus altament prohibitius en els mercats dels territoris de la Vora Exterior*.

 

* Els Territoris de la Vora Exterior, o simplement conegut com la Vora Exterior, era l'àrea perifèrica de la galàxia compresa entre la Vora Mitjana i l'Espai Salvatge. La Vora Exterior era l'última regió àmpliament poblada de la la Galàxia abans de l'Espai Salvatge i de les Regions Desconegudes. La regió estava esquitxada de foscos i accidentats mons i primitius planetes fronterers.

Autor de l'original: Claude Lehoucq, astrofísic

Crèdit imatges: Star Wars, Lucasfilms Ltd. 

Capítol anterior: 

Els secrets de Star Wars 4. Quin poder i mida té la"Estrella de la Mort"

Pròxim capítol:
Els secrets de Star Wars 6. propulsant a les naus espacials 

Aquest dossier també el podeu trobar en castellà a la web d'Astroseti