Descobert al 1745-1746 per Philippe Loys de Chéseaux.
Encara que és un cúmul destacat, fins i tot en telescopis molt petits o en binoculars, M25 només ha obtingut un nombre IC. Això es deu a raons desconegudes, John Herschel no el va incloure en la seva General Catalog, encara que havia estat observat per d'Chéseaux en 1745-46, per Charles Messier en 1764 (qui ho va agregar al seu catàleg el 20 de juny de 1764), va ser afegit al catàleg de 1777 de Johann Elert Bode, a més de ser observat per William Herschel (1783), per l'Almirall Smyth (1836) i pel reverend Thomas William Webb (1859). Segons Kenneth Glyn Jones, va ser redescobert finalment per Julius Schmidt (1825-1884) en 1866, però el present autor no va poder verificar aquest presumpte redescobriment, tot i els estudis, per exemple, de la revista alemanya Astronomische Nachrichten d'aquells anys. Eventualment, M25 va ser agregat al segon Index Catalog de J.L.E. Dreyer en 1908, basant-se en observacions fotogràfiques i usant una posició obtinguda per Solon Irving Bailey (1854-1931), publicada Bailey (1908).
Encara que és un cúmul destacat, fins i tot en telescopis molt petits o en binoculars, M25 només ha obtingut un nombre IC. Això es deu a raons desconegudes, John Herschel no el va incloure en la seva General Catalog, encara que havia estat observat per d'Chéseaux en 1745-46, per Charles Messier en 1764 (qui ho va agregar al seu catàleg el 20 de juny de 1764), va ser afegit al catàleg de 1777 de Johann Elert Bode, a més de ser observat per William Herschel (1783), per l'Almirall Smyth (1836) i pel reverend Thomas William Webb (1859). Segons Kenneth Glyn Jones, va ser redescobert finalment per Julius Schmidt (1825-1884) en 1866, però el present autor no va poder verificar aquest presumpte redescobriment, tot i els estudis, per exemple, de la revista alemanya Astronomische Nachrichten d'aquells anys. Eventualment, M25 va ser agregat al segon Index Catalog de J.L.E. Dreyer en 1908, basant-se en observacions fotogràfiques i usant una posició obtinguda per Solon Irving Bailey (1854-1931), publicada Bailey (1908).
Dos gegants de tipus espectral M i dos de tipus G poden ser trobades en aquest cúmul, on les gegantes de tipus G sembla que són membres reals (les M no). A més conté a l'estrella variable U Sagittarii de tipus Delta Cephei, que té un període de 6,74 dies, un període típic per aquestes estrelles variables "en el nostre barri", com indica Cecilia Payne-Gaposhkin. Va ser descoberta per J.B. Irwin el 1956, la seva membresía va ser confirmada mitjançant mesuraments de la seva velocitat radial conduïdes per M.W. Feast de l'Observatori Radcliffs (la velocitat radial comú dels membres d'aquest cúmul és de +4 quilòmetres per segon).
La presència de l'estrella Delta Cephei és consistent amb el fet que aquest no és un cúmul molt jove, la seva edat pot ser aproximadament 90 milions d'anys (l'Sky Catalog 2000 calcula 89 milions). A més, ja que la distància de M25 és ben coneguda usant altres mitjans, U Cephei pot ser usada com a punt de calibratge per a la famosa escala, anomenada escala de distància Cefeida, que s'utilitza per determinar la distància de galàxies properes. Un altre d'aquests casos és conegut: el dia l'estrella Delta Cephei anomenada U Normae en el cúmul obert NGC 6087.
Clic a la imatge per engrandir
Les fonts concorden inusualment bé en la distància d'aquest cúmul i la calculen en 2.000 anys llum aproximadament. Això fa que el seu diàmetre de 32 minuts d'arc correspongui a uns 19 anys llum. Archinal i Hynes (2003) calculen una distància lleugerament més gran, 2.300 anys llum, el que augmentaria l'extensió lineal de 32' a uns 21 anys llum, però aquests autors estimen un menor diàmetre angular de 26', que llavors es correspondria a un diàmetre lineal de 17 anys llum.
Ake Wallenquist (1959), que va estimar el seu diàmetre en 34', va comptar 86 membres probables en aquest cúmul. Archinal / Hynes i el Deep Sky Field Guide donen el nombre molt més gran de 601 estrelles pertanyents al cúmul. Mentre que l'Sky Catalog 2000 li dóna un tipus Trumpler d'I, 2, p, Götz el classifica com I, 3, m, i Kenneth Glyn Jones indica el seu tipus Trumpler amb IV, 3, r. Ben diferents! Brent A. Archinal ho estima com III, 3, m (Archinal i Hynes 2003).
Ake Wallenquist (1959), que va estimar el seu diàmetre en 34', va comptar 86 membres probables en aquest cúmul. Archinal / Hynes i el Deep Sky Field Guide donen el nombre molt més gran de 601 estrelles pertanyents al cúmul. Mentre que l'Sky Catalog 2000 li dóna un tipus Trumpler d'I, 2, p, Götz el classifica com I, 3, m, i Kenneth Glyn Jones indica el seu tipus Trumpler amb IV, 3, r. Ben diferents! Brent A. Archinal ho estima com III, 3, m (Archinal i Hynes 2003).
