Us presentem la galàxia espiral NGC 5584

Clic a la imatge per engrandir. Una galàxia espiral amb una estrella brillant al centre. La pols blava envolta els braços espirals juntament amb estrelles porpres i vermelles. La foscor ocupa el fons de la imatge. Crèdit: NASA, ESA, CSA, Adam G. Riess (JHU, STScI)⁣

Aquesta imatge, composta per dades dels telescopis Hubble i James Webb de la NASA, mostra la galàxia espiral NGC 5584. És a uns 72 milions d'anys llum de la Terra. Entre les estrelles brillants de la galàxia espiral hi ha una classe especial d'estrelles en explosió anomenades variables Cefeides i supernoves de tipus Ia. Els astrònoms utilitzen aquests estels com a marcadors per mesurar el ritme d'expansió de l'univers. El ritme d'expansió es mesura per la brillantor de determinades estrelles, que ens indica a quina distància es troben. Això ens ajuda a comprendre quant de temps va viatjar aquesta llum per arribar fins a nosaltres, mentre que les longituds d'ona vermelles de les galàxies ens indiquen quant es va expandir l'univers en aquest temps.

Les observacions recents realitzades pel Webb han millorat la precisió dels mesuraments locals de la constant de Hubble. La constant de Hubble es coneix com la velocitat a què s'expandeix l'univers. És fonamental per comprendre l'evolució i, en darrer terme, el destí del cosmos. Hubble pot distingir una estrella atapeïda, però Webb té una visió infraroja més nítida que veu a través del gas i la pols. Tot i que Webb ha reduït el soroll i mostra una resolució millorada, els dos telescopis estan en excel·lent acord sobre la precisió dels mesuraments.

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C80

Més coneguda com Omega Centauri, Caldwell 80 acull al voltant de 10 milions d'estrelles.

Clic a la imatge per engrandir. Imatge de Caldwell 80. Crèdit: NASA, ESA i el Hubble Heritage Team (STScI/AURA); Agraïments: A. Cool (San Francisco State University) i J. Anderson (STScI).

Aquesta imatge del Hubble mostra 2 milions de membres de la més gran i més brillant bola d'estrelles de la nostra galàxia. Caldwell 80, també coneguda com a NGC 5139 i comunament anomenada Omega Centauri, alberga al voltant de 10 milions d'estrelles. Situat a uns 17.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació del Centaure, el cúmul té un diàmetre d'uns 450 anys llum. Aquesta imatge, presa amb l'Advanced Camera for Surveys (ACS) el 2002, cobreix una regió de només uns 50 anys llum de diàmetre.

 

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble, que inclou llum ultraviolada i visible captada per la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2) el 1997, s'acosta al centre de Caldwell 80 (Omega Centauri). La imatge resol unes 50.000 estrelles en una regió d'uns 13 anys llum de diàmetre. Crèdit: NASA/ESA i el Hubble Heritage Team (STScI/AURA); Agraïments: A. Cool (SFSU)

Els cúmuls globulars com aquest són grups esfèrics d'estrelles, majoritàriament velles i de baixa massa, unides per la gravetat. Omega Centauri sempre ha estat una mica l'ovella negra, ja que té diverses característiques que el distingeixen. A més de ser el cúmul globular més massiu de la nostra galàxia, també inclou estels de diverses edats, mentre que altres cúmuls globulars solen contenir estels d'una sola generació. És més, les observacions realitzades amb el Hubble i telescopis terrestres indiquen que hi ha un forat negre al centre del cúmul. Això suggereix que Omega Centauri podria no ser un cúmul globular, sinó una galàxia nana que ha estat desposseïda de les seves estrelles exteriors.

Omega Centauri es coneix almenys des de l'època de l'antic astrònom Ptolomeu, encara que pensava que el cúmul era una estrella. L'astrònom anglès Edmund Halley el va classificar com a objecte nebulós el 1677. Finalment, el 1836, un altre astrònom anglès, John Herschel, va identificar correctament Omega Centauri com un cúmul estel·lar.

Amb una magnitud de 3,7, Omega Centauri sol considerar-se el cúmul globular més enlluernador del cel. És tan brillant que es pot veure fàcilment a simple vista, encara que uns prismàtics o un telescopi revelaran un espectacle especialment impressionant. El cúmul és un dels objectius d'observació favorits dels astrònoms aficionats, però només és visible per als observadors situats a latituds septentrionals baixes i al sud de l'equador. Els cels de tardor de l'hemisferi sud presentaran la millor oportunitat per observar-ho.

 

Clic a la imatge per engrandir. La Càmera de Camp Ampli 3 del Hubble va captar aquesta imatge en llum ultraviolada i visible que mostra 100.000 estrelles al nucli de Caldwell 80 (Omega Centauri) poc després que s'instal·lés la càmera el 2009. Els colors de les estrelles ens donen informació sobre elles. Les estrelles blaves brillants són estrelles velles i calentes que estan fusionant heli als seus nuclis. Les estrelles vermelles brillants són gegants fredes que s'acosten a la vellesa. Les estrelles vermelles més tènues són nanes fredes destinades a viure molt de temps. Les estrelles blanques solen ser estrelles de mitjana edat. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble SM4 ERO

 

C80 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

 

El Hubble observa una galàxia fusionada

Aquesta nova imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA mostra l'ESO 185-IG013, una lluminosa galàxia compacta blava (BCG). Les BCG són galàxies properes que mostren un intens esclat de formació estel·lar. Són inusualment blaves en llum visible, cosa que les distingeix d'altres galàxies de gran esclat estel·lar que emeten més llum infraroja. Els astrofísics estudien les BCG perquè proporcionen un equivalent relativament proper de les galàxies de l'univers primitiu. Això significa que els BCG poden ajudar els científics a aprendre sobre la formació i evolució de les galàxies que podia haver tingut lloc fa milers de milions d'anys.

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge d'ESO 185-IG013., Crèdit: Hubble. NASA-ESA.

El Hubble va prendre imatges d'ESO 185-IG013 en longituds d'ona ultraviolada, visible i infraroja per revelar detalls sobre el passat. Centenars de cúmuls estel·lars joves, molts amb menys de 100 milions d'anys, poblen la galàxia. Un gran nombre de cúmuls estel·lars només tenen 3,5 milions d'anys, una edat relativament infantil comparada amb l'escala temporal del nostre univers. Els científics prediuen que molts d'aquests cúmuls més joves no perduraran, ja que sovint poden morir després d'expulsar massa gas. El gran nombre de cúmuls estel·lars joves indica que aquesta galàxia va formar part d'una recent col·lisió i fusió de galàxies. L'estructura pertorbada de la galàxia, probablement deguda a les violentes interaccions del gas i la pols durant la col·lisió, és un altre indici. La fusió va proporcionar al sistema gran quantitat de combustible per a la formació estel·lar, que continua tenint lloc actualment.

ESO 185-IG013 també conté un embolcall de marea, la brillantor difosa que envolta el seu brillant centre, que és un senyal comú de les fusions de galàxies. Els científics creuen que en una fusió de galàxies, la menor de les dues galàxies que interactuen es veu pertorbada per la galàxia més gran, perdent la major part del seu material. Això allibera el material, que torna a ser atret per la gravetat de la galàxia més gran. La zona densa on el material es recol·loca es denomina embolcall i conté molts cúmuls estel·lars. A més del embolcall, ESO 185-IG013 compta amb una cua de gas al nord-est.

Totes les estrelles del sistema tenen una massa combinada de més de 7.000 milions de vegades la del nostre Sol. El sistema es troba a uns 260 milions d'anys llum de distància.

Ho he vist aquí.

Webb capta una imatge infraroja molt detallada d'estrelles en formació activa

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat les "entremaliadures" d'un parell d'estrelles joves en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, en llum infraroja propera d'alta resolució.

Clic a la imatge per engrandir. Núvol horitzontal ataronjat conegut com Herbig-Haro 46/47, amb una taca central blanc-groguenca travessada per pics de difracció vermells. Una nebulosa circumdant es veu com una delicada boira blava semitransparent. El fons és ple d'estrelles i galàxies. El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat en llum infraroja propera d'alta resolució una parella d'estrelles en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, estretament unides. Busqueu-les al centre dels pics vermells de difracció, apareixent com una taca blanca ataronjada. Herbig-Haro 46/47 és un objecte d'estudi important perquè és relativament jove: només en té uns quants milers d'anys. Els sistemes estel·lars triguen milions d'anys a formar-se completament. Objectius com aquest permeten als investigadors comprendre la massa que acumulen les estrelles al llarg del temps, cosa que els podria ajudar a modelitzar la formació del nostre Sol, una estrella de baixa massa, i del seu sistema planetari. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA. Processament d'imatges: Joseph DePasquale (STScI)

Les estrelles joves són entremaliades!

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat les "entremaliadures" d'un parell d'estrelles joves en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, en llum infraroja propera d'alta resolució. Per trobar-les, rastreja els brillants pics de difracció rosa i vermell fins arribar al centre: Les estrelles estan dins de la taca blanca ataronjada. Estan profundament enterrades en un disc de gas i pols que alimenta el seu creixement a mesura que segueixen guanyant massa. El disc no és visible, però la seva ombra es pot veure a les dues regions fosques i còniques que envolten les estrelles centrals.

Els detalls més cridaners són els lòbuls de dues cares que s'obren amb ventall a partir de les estrelles centrals en formació activa, representades en color taronja ardent. Gran part d'aquest material va sortir disparat d'aquelles estrelles en ingerir i expulsar repetidament el gas i la pols que les envolten immediatament al llarg de milers d'anys.

Quan el material de les ejeccions més recents xoca amb el material més antic, canvia la forma d'aquests lòbuls. Aquesta activitat és com una gran font que s'encén i s'apaga en una successió ràpida però aleatòria, donant lloc a ondulacions a l'estany que hi ha a sota. Alguns raigs expulsen més material i altres es llancen a més velocitat. Per què? Probablement estigui relacionat amb la quantitat de material que va caure sobre els estels en un moment determinat.

Les ejeccions més recents de les estrelles apareixen en un fil blau. Passen just per sota del pic de difracció horitzontal vermell situat a les 2 en punt. Al llarg del costat dret, aquestes ejeccions formen patrons ondulats més clars. Estan desconnectades en alguns punts i acaben en un notable cercle irregular de color porpra clar a la zona taronja més gruixuda. A l'esquerra, a prop de les estrelles centrals, també apareixen línies arrissades de color blau més clar, però de vegades queden eclipsades pel brillant pic de difracció vermell.

Tots aquests raigs són crucials per a la pròpia formació estel·lar. Les ejeccions regulen la quantitat de massa que acaben acumulant les estrelles. (El disc de gas i pols que alimenta les estrelles és petit. Imagini's una banda ben lligada al voltant de les estrelles).

Ara dirigeix la teva mirada cap a la segona característica més prominent: el núvol blau efervescent. Es tracta d'una regió de dens pols i gas, coneguda com a nebulosa i, més formalment, com a glòbul de Bok. Quan s'observa principalment en llum visible, sembla gairebé completament negra: només unes poques estrelles de fons treuen el cap a través d'ella. A la nítida imatge de Webb a l'infraroig proper, podem veure dins i a través de les capes difuses d'aquest núvol, enfocant molt més de Herbig-Haro 46/47, i revelant alhora una profunda gamma d'estrelles i galàxies que es troben molt més enllà. Les vores de la nebulosa apareixen en un suau contorn taronja, com una L invertida al llarg de la part dreta i inferior.

Clic a la imatge per engrandir. Exemple de  glòbul de Bok. Aquesta imatge del Telescopi de Nova Tecnologia d'ESO a l'Observatori La Silla a Xile mostra l'objecte Herbig-Haro HH 46/47 com a raigs que emergeixen d'un núvol fosc de formació estel·lar. Aquest objecte va ser objecte d‟un estudi realitzat amb ALMA durant la fase de Ciència Inicial. Crèdit: ESO/Bo Reipurth

Aquesta nebulosa és important, ja que la seva presència influeix en la forma dels raigs llançats per les estrelles centrals. Quan el material expulsat entra a la nebulosa de la part inferior esquerra, els dolls tenen més possibilitats d'interactuar amb les molècules de la nebulosa, cosa que fa que totes dues s'il·luminin.

Hi ha dues zones més on fixar-se per comparar l'asimetria dels dos lòbuls. Mira cap a la part superior dreta per veure una massa d'ejecció amb forma d'esponja que sembla separada del lòbul més gran. Només alguns fils de material semitransparent apunten cap al lòbul més gran. Darrere seu, com a serpentines en un vent còsmic, semblen surar formes gairebé transparents en forma de tentacles. En canvi, a la part inferior esquerra, si mirem més enllà del lòbul gran, veiem un arc. Tots dos estan formats per material que va ser empès més lluny i possiblement per ejeccions anteriors. Els arcs semblen apuntar en diferents direccions i es poden haver originat a partir de diferents fluxos de sortida.

Feu una altra ullada a aquesta imatge. Tot i que sembla que Webb ha captat Herbig-Haro 46/47 de costat, un dels costats està lleugerament inclinat cap a la Terra. Contra-intuïtivament, és la meitat dreta més petita. Tot i que el costat esquerre és més gran i brillant, està apuntant lluny de nosaltres.

Durant milions d'anys, les estrelles de Herbig-Haro 46/47 es formaran completament, aclarint l'escena d'aquestes fantàstiques ejeccions multicolors, permetent que les estrelles binàries ocupin el centre de l'escenari sobre un fons ple de galàxies.

Webb pot revelar tants detalls a Herbig-Haro 46/47 per dues raons. L'objecte està relativament a prop de la Terra, i la imatge de Webb es compon de diverses exposicions, cosa que augmenta la seva profunditat.

Herbig-Haro 46/47 es troba a 1.470 anys-llum de distància, a la constel·lació de la Vela.

El telescopi espacial James Webb és el principal observatori científic espacial del món. Webb està resolent misteris en el nostre sistema solar, mirant més enllà, mons llunyans al voltant d'altres estrelles, i sondejant les misterioses estructures i orígens del nostre univers i el nostre lloc en ell. Webb és un programa internacional dirigit per la NASA amb els socis, l'ESA (Agència Espacial Europea) i l'Agència Espacial Canadenca.
​

Ho he vist aquí.

Descobertes 23 tauletes d’un misteriós calendari en una tomba de 2000 anys a la Xina

Trobat un conjunt de 23 petites tauletes de fusta en una tomba a la Xina. Datat de més de 2.000 anys, aquest objecte seria la primera còpia descoberta d'un calendari antic que permetia identificar un any en un cicle de 60 anys.

Clic a la imatge per engrandir. S'ha descobert un calendari xinès sorprenent en una tomba que data de més de 2.000 anys. Crèdit: Tryfonov, Adobe Stock

Va ser mentre exploraven una antiga tomba que data de fa més de 2.000 anys, al sud-oest de la Xina, que els arqueòlegs van fer un descobriment sorprenent. Entre els diferents objectes presents, 23 taules de fusta rectangulars, totes de la mateixa mida (10 cm de llarg per 2,5 cm d'ample) i amb caràcters xinesos.

Clic a la imatge per engrandir. Un conjunt de 23 tauletes de fusta, que podrien formar part d'un calendari astronòmic tradicional xinès, ha estat trobat entre els més de 600 artefactes recuperats d'una tomba de cambra de fusta inundada de 2.000 anys d'antiguitat al sud-oest de la Xina. Crèdit: Archaeology Magazine, X.

Un calendari que representa cicles de 60 anys

És l'anàlisi d'aquestes inscripcions la que finalment revelarà la utilitat original de les tauletes. De fet, els textos fan referència al Tiangan Dizhi, que representa un sistema de numeració i datació utilitzat habitualment en l'astrologia xinesa. Compost per deu "tiges celestes" i dotze "branques terrestres", aquest sistema de mesura del temps va aparèixer cap a l'any 1250 aC a la dinastia Shang. Forma un cicle de 60 anys, basat en determinades observacions astronòmiques.

Clic a la imatge per engrandir. Les dotze branques terrestres utilitzades en el calendari sexagesimal xinès. Crèdit: Jakub Hałun, Wikimedia Commons , CC by-sa 4.0

Per tant, les tauletes trobades probablement haurien servit de calendari, fins i tot si encara no s'entén gaire el seu funcionament. Una perforació en una cantonada de cada tauleta suggereix que originalment estaven enllaçats entre si. En qualsevol cas, és la primera vegada que es troba un objecte d'aquest tipus. Segons informa el lloc Space.com, per a alguns experts aquest calendari podria haver servit per il·lustrar cada any del cicle sexagesimal xinès.

La tomba d'una persona rica i important

La tomba també contenia més de 600 objectes culturals més com bols, caixes, olles, plats lacats, diversos instruments musicals i estris de bambú, figuretes de fusta i objectes de bronze i terracota. També es va trobar una llista amb tots els objectes a la tomba, construïda amb fusta i excepcionalment ben conservada.

tots els elements trobats suggereixen que aquesta devia ser la tomba d'un individu important i ric, que havia viscut durant l'anterior dinastia Han. Segons la llista dipositada a la tomba, va morir l'any 193 aC.

Ho he vist aquí.

Els 10 articles més llegits a Sci-Bit el 2023

Com anem fent alguns principis d'anys us oferim les dades de quins han estat els 10 articles més llegits del blog al 2023, alguns d'ells repeteixen en aquest TOP10 particular nostre. També us oferirem l'origen dels nostres visitants, alguns força sorprenents. Us adjuntem també l'enllaç per si us pica la curiositat sobre alguns del temes. Sigueu benvinguts de nou.

Primer

- Per què es fan bombolles al terra quan plou? Publicat el 27 d'agost de 2019.

De vegades, al ploure, es formen bombolles en els tolls i llacunes en xocar les gotes de pluja amb la superfície de l'aigua. Segons la tradició popular això vol dir que seguirà plovent o que tornarà a ploure després d'un interval. [llegir+]

Segon

- Quina és la estrella més gran de l'univers? Article publicat el 22 de novembre de 2017.

La mida d'algunes estrelles de l'univers és impressionant en comparació amb la mida modesta del Sol. La massa d'altres estrelles també és sorprenent (una gran estrella no és necessàriament molt massiva i viceversa). Aquests són els casos més notables coneguts pels astrònoms. [llegir+]

Tercer

- Per què veiem la sang blava a les nostres venes? Publicat el 01 d'Octubre de 2019

La sang que flueix per les nostres venes és vermella. Però, per què de vegades la veiem blava? Aquesta és una pregunta que jo també m'havia fet en el seu moment, i té una senzilla explicació. [llegir+]

Quart

- Viatjar a Mart: quant de temps es triga a arribar-hi? Article publicat el 30 de gener de 2021.

Els primers humans a Mart haurien d’arribar aviat. El 2030 o potser abans, el 2024, per als més optimistes com Elon Musk. Però quant de temps es triga a arribar al planeta vermell? [llegir+]

Cinquè:
- Com es mesuren les distàncies a l'univers?  Publicat el 25 de setembre de 2017.

Des d'Eratòstenes, l'astrònom grec que fou el primer en fer una mesura astronòmica, la de la circumferència terrestre (dos segles abans de Crist), els astrònoms intenten mesurar les distàncies en l'Univers amb la major precisió possible. Hi ha diverses tècniques per mesurar distàncies a l'espai. [llegir+]
 

Sisè

- Dossier: 10 preguntes essencials sobre l’Univers. Publicat el 3 de setembre de 2019. 

Per què la nit és negra? Què passarà quan el Sol morirà? Per què diem que som pols d'estrelles? Per què els planetes són rodons? Un forat negre serà capaç de xuclar-nos? Descobreix les respostes de l’astrofísic Jean-Pierre Luminet a 10 preguntes essencials sobre l’Univers. [llegir+]

Setè

- Per què els planetes són rodons? Publicat al blog el 30 de setembre de 2019.

La Terra és rodona, però també la Lluna, els altres planetes, el Sol i les estrelles. L’explicació la trobareu a la teoria de la gravitació universal elaborada per Isaac Newton al segle XVII. Dues partícules materials s’atrauen mútuament, la força d’atracció és proporcional a la seva massa i a la inversa del quadrat de la seva distància. [llegir+]

Vuitè

- Per què no ens adonem que la Terra està girant? Publicat el 28 d'abril de 2020.

No ho notem, però tot i així, la Terra gira sobre si mateixa. Així, en un punt situat a l'equador gira a uns 1.670 km per hora!. [llegir +]

Novè

- Quin és l'objecte més gran de l'Univers? Publicat el 6 de maig de 2020.

Al nostre univers, la nostra Terra i fins i tot el nostre Sistema Solar tenen un lloc modest. Si les seves dimensions ja ens semblen immenses, hi ha objectes molt més grans. Us convidem a descobrir-los. [llegir +]

Desè

- Les meravelloses terres rares i el seu ús. Part 2 i última. Publicat el 08 de febrer de 2020.

Molt probablement quan de petits havíeu estudiat la taula periòdica dels elements, us devia haver picat la curiositat per saber que era allò de les terres rares. Avui de manera breu intentarem posar-hi una mica de llum. [llegir+]

Voleu saber des d'on hem rebut visites el 2023?

- Singapur 15,8k
- Estats Units 6.55k
- Espanya 4.92k
i segueixen per ordre: Alemanya, Finlàndia, Canadà, França, Regne Unit, Corea del Sud i Rússia.

Descoberts per casualitat centenars de núvols de gas expulsats de la Via Làctia

Al cor de la nostra Via Làctia, bufen vents calents i potents. I els astrònoms acaben de descobrir que aquests vents espitgen centenars de núvols de gas des del centre de la nostra galàxia cap al medi interestel·lar.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta visió artística mostra núvols que flueixen des del centre de la Via Làctia, impulsats per un vent molt calent que els va accelerar a velocitats de diversos centenars de quilòmetres per segon. Crèdit: NSF, GBO, P.Vosteen.

Al cor de la majoria de les galàxies grans, els processos energètics donen lloc a vents que bufen a velocitats de diversos milers de quilòmetres per segon. Vents calents que arriben a temperatures d'uns quants milions de graus. La nostra Via Làctia no n'és una excepció. Els astrònoms ho saben.

Milers de milions d'objectes revelats a la nostra Via Làctia  Els astrònoms han publicat una "bojeria d'imatge" del pla galàctic de la Via Làctia. Hi podem veure un nombre increïble d'objectes celestes. Uns 3.320 milions. El que sens dubte el converteix en el catàleg més gran d'aquest tipus fins ara. Tot gràcies a la DECam, la càmera d'energia fosca desenvolupada inicialment per rastrejar l'energia fosca, muntada al telescopi Victor M. Blanco (Xile). Crèdit: NOIRLabAstro

Núvols de gas que es mouen a gran velocitat

Però el que no sabien fins ara és que aquests vents calents porten a l'alè, núvols d'hidrogen fred. Els van observar casualment amb el telescopi ATCA (Austràlia). Després d'anys de perseverança i gràcies al radiotelescopi Green Bank de la National Science Foundation (Estats Units), els investigadors finalment van descobrir més de 250 d'aquests núvols de gas projectats des del centre de la Via Làctia al medi interestel·lar.

Tal com van explicar en una reunió de l'American Astronomical Society a Nova Orleans (Estats Units), els astrònoms imaginen que aquests núvols podrien haver estat arrencats del centre de la nostra galàxia per una explosió de formació d'estrelles o per l'activitat d'un forat negre. Per alguna cosa violenta en tot cas. Perquè alguns d'aquests núvols de gas presenten velocitats que es troben entre les més altes de tots els núvols coneguts de la Via Làctia. Velocitats que fins i tot els podrien permetre escapar de la nostra galàxia.

Núvols de gas que segueixen sent un misteri

Altres dades, aquesta vegada del telescopi Apex (Xile), revelen que alguns dels núvols d'hidrogen contenen molècules i gas fred dens. I és una sorpresa que molècules relativament fràgils puguin existir en núvols expulsats violentament del cor de la Via Làctia. "Com aquests núvols es mantenen estables quan acceleren a més de 400 quilòmetres per segon és un misteri. Els processos químics en aquests núvols són força inusuals i inexplorats", conclou Jay Lockman, astrònom sènior de l'Observatori Green Bank, en un comunicat de premsa.

Ho he vist aquí.

Us presentem al Monstre Verd

Una estranya estructura anomenada el "Monstre Verd" aguaita a les restes d'aquesta estrella que va explotar. Combinant dades dels telescopis James Webb i de raigs X Chandra de la NASA, els científics poden haver trobat la font: una ona expansiva de l'explosió de l'estrella.

El "Monstre Verd" (anomenat així per la seva semblança amb el mur del camp esquerre de Fenway Park) va ser vist per primera vegada per Webb a l'abril de 2023, a la zona central del romanent de supernova Cassiopeia A. Les dades de raigs X de Chandra van descobrir que els filaments de l'ona expansiva a la part exterior de Cassiopeia A tenien propietats que coincidien amb les del "Monstre Verd". Les dades del Webb confirmen que el Monstre Verd va ser creat per l'ona expansiva que va xocar contra el material circumdant.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge de Cassiopea A s'assembla a un disc de llum elèctrica amb núvols vermells, ratlles blanques brillants, flames vermelles i taronges, i una àrea a prop del centre del romanent que s'assembla a una regió una mica circular de llampecs verds. Els raigs X de Chandra són blaus i revelen gas calent, procedent majoritàriament de restes de supernova de l'estrella destruïda, i inclouen elements com silici i ferro. Els raigs X també són presents en forma de fins arcs a les regions exteriors del romanent. Les dades infraroges de Webb són vermelles, verdes i blaves. Webb destaca l'emissió infraroja de la pols que s'escalfa perquè està incrustat al gas calent vist per Chandra, i de restes de supernova molt més fredes. Les dades del Hubble mostren una munió d'estrelles que impregnen el camp de visió. Crèdits imatges: Raigs X: NASA/CXC/SAO; Òptica: NASA/ESA/STScI; Infraroja: NASA/ESA/CSA/STScI/Milisavljevic et al, NASA/JPL/CalTech; Processament d'imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt i K. Arcand.

Clic a la imatge per engrandir. La mateixa imatge, però anotada per mostrar el contorn del "Monstre Verd" (Green Monster) dins de Cassiopea A. Unes línies verdes brillants al centre a la dreta formen aproximadament la forma d'un quadrat. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/SAO; Òptic: NASA/ESA/STScI; Infraroja: NASA/ESA/CSA/STScI/Milisavljevic et al, NASA/JPL/CalTech; Processament d'imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt i K. Arcand.

Ho he vist aquí.

Rar i sorprenentment bonic: un halo vermell que envolta una aurora austral!

Clic a la imatge per engrandir. Un arc SAR al cel de Nova Zelanda. Crèdit: Tristan McDonald. Considerada imatge del dia per la NASA.

 

Allò que els astrònoms anomenen arcs SAR, per Stable Auroral Red (aurora vermella estable), es corresponen a formes força rares d'aurora boreal. Es van descobrir l'any 1956. Perquè normalment no són visibles a simple vista. Però ahir, la Imatge Astronòmica del Dia, o APOD, de la NASA va posar-los en el punt de mira. Una foto gran angular del cel de Nova Zelanda revela un arc SAR impressionant i gairebé complet que tanca l'aurora boreal, o més exactament, aurores australs de verds i vermells més clàssics.

Arcs SAR fets visibles per una intensa activitat solar

Com es formen els arcs SAR? La qüestió continua sent debatuda pels investigadors. Però el camp magnètic que protegeix la Terra de les partícules carregades procedents de l'espai, sens dubte, hi té alguna cosa a veure. Quan atrapa partícules al costat de l'equador, poden guanyar energia si l'activitat solar és forta. Els electrons llavors poden xocar amb l'oxigen present en altitud, a la ionosfera terrestre. Suficient per il·luminar el cel amb la resplendor brillant d'un arc SAR.

Ho he vist aquí.

Webb causa sensació

Les noves dades del telescopi James Webb mostren que moltes galàxies de l'univers primitiu semblaven taules de surf o xurros de piscina, mentre que d'altres s'assemblaven a pilotes de voleibol o frisbees. Aquest descobriment podria modificar la nostra comprensió de com evolucionen les galàxies.

Estem més familiaritzats amb les galàxies espirals i el·líptiques massives properes a la nostra Via Làctia. Tot i això, en aquest recent sondeig Webb, el 50-80% de les galàxies llunyanes eren planes i allargades. El següent gran grup s'assemblava a discos. El grup més petit estava format per galàxies esfèriques.

Clic a la imatge per engrandir. En aquesta imatge apareixen milers de galàxies a la foscor de l'espai. Hi ha molts objectes superposats a diferents distàncies. Entre ells hi ha grans estrelles blaves en primer pla, amb pics de difracció de vuit puntes, i galàxies blanques i roses de diverses formes. També apareixen nombrosos punts vermells diminuts. Es tracta d'una part d'un vast sondeig conegut com a CEERS. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, Steve Finkelstein (UT Austin), Micaela Bagley (UT Austin), Rebecca Larson (UT Austin).

El fet que tantes galàxies llunyanes semblin bidimensionals va sorprendre els investigadors. La nova hipòtesi és que es tracta de les precursores de les galàxies massives modernes, i que la nostra pròpia galàxia podria haver tingut un aspecte similar fa milers de milions d'anys.

Els resultats preliminars del Webb es basen en descobriments anteriors del Hubble, proporcionant una visió més detallada de les galàxies allargades i distants. Els científics continuaran observant i intentant recopilar dades sobre tantes galàxies com sigui possible per omplir les llacunes del nostre coneixement.

Clic a la imatge per engrandir. Les tres galàxies de la fila superior tenen l'etiqueta “aspecte allargat”. La galàxia de dalt a l'esquerra té una fina línia horitzontal amb dos punts a sota; la galàxia del centre és una línia curta des de dalt a l'esquerra fins a baix a la dreta formada per punts individuals, amb una boirina cap al centreesquerra; la galàxia de la dreta és la línia més llarga, en angle des de dalt a l'esquerra fins a baix a la dreta, i té diversos punts tènues a sobre. A la fila inferior, les galàxies de l'esquerra i del centre, etiquetades com a “aparença de disc”, tenen formes espirals difuses. La galàxia de baix a la dreta, etiquetada com a “aparença esfèrica”, sembla un petit punt brillant. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, Steve Finkelstein (UT Austin), Micaela Bagley (UT Austin), Rebecca Larson (UT Austin). Infografia: Sci-Bit

Ho he vist aquí.