Clic per engrandir. Imatge de C39. Crèdit: NASA, Andrew Fruchter, i el ERO Team [Sylvia Baggett (STScI), Richard Hook (ST-ECF), Zoltan Levay (STScI)]
Aquesta nebulosa va començar a formar-se fa uns 10.000 anys, quan una estrella moribunda va començar a llençar material a l'espai. Quan les estrelles similars al Sol esgoten el combustible nuclear, es tornen inestables i s'expandeixen en llançar les capes exteriors de gas a l'espai (una mala notícia per a qualsevol planeta a la zona). La imatge de Caldwell 39 obtinguda pel Hubble mostra una instantània d'aquest procés, capturada amb la Cambra Planetària i de Gran Angular 2 tot just un parell de setmanes després de la reeixida missió de servei del Hubble el desembre de 1999.
Els corrents de radiació ultraviolada d'alta energia fan que el material expulsat brilli, creant una bella nebulosa planetària, un terme elegit per la similitud en aparença amb el disc rodó d'un planeta quan es veu a través d'un petit telescopi, no per cap relació real amb els planetes. Els gasos brillants de la nebulosa produeixen els colors d'aquesta imatge: nitrogen (vermell), hidrogen (verd), oxigen (blau) i heli (violeta).
El disc exterior de material de Caldwell 39 està guarnit per un anell d'objectes en forma d'estel amb les cues allunyant-se de l'estrella central moribunda. A la regió central de la nebulosa hi ha una bombolla de material que està sent expulsada cap a fora per l'intens "vent" de material d'alta velocitat de l'estrella. Les observacions del Hubble van proporcionar pistes sobre com es van formar i evolucionar les estranyes estructures de la nebulosa, encara que els científics encara estan desconcertats sobre l'origen de les característiques en forma d'estel. Sembla que podrien formar-se a partir d'una col·lisió de gasos de moviment lent i ràpid. El Hubble també va ajudar els científics a determinar la distància de la nebulosa i la massa de l'estrella que s'amaga al centre.
Clic per engrandir. Aquesta imatge composta de Caldwell 39 (NGC 2392) conté dades de raigs X de l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA en color porpra, mostrant la localització de gas a un milió de graus celsius a prop del centre de la nebulosa planetària. Les dades del telescopi espacial Hubble –xarxa acolorida, verd i blau– mostren el patró intricat de les capes exteriors de gas que han estat expulsades de l'estrella. Crèdits: Imatge raigs X: NASA/CXC/IAA-CSIC/N. Ruiz et al.; Imatge òptica: NASA/STScI.
Descoberta el 1787 pel famós astrònom William Herschel, Caldwell 39 (també coneguda com a NGC 2392) es troba a uns 5.000 anys llum de distància a la constel·lació dels Bessons. A l'hemisferi nord, es veu millor a finals de l'hivern amb un gran telescopi. (A l'hemisferi sud, busqueu-la a finals de l'estiu). Amb una magnitud de 9,2, la nebulosa es pot trobar amb un telescopi més petit, però és poc probable que es vegi molts detalls al centre. La nebulosa mostra un efecte de parpelleig similar al de Caldwell 15 (el "planetari parpellejant"). Quan es mira directament l'estrella central, la nebulositat circumdant s'esvaeix; però quan s'allunya la mirada del centre, la nebulosa torna a aparèixer.
Malgrat que aquesta noticia té més de un any, he cregut oportú fer-ne difusió per la seva importància, i que esperem que ja no tingui aturador.
Els objectes còsmics llunyans com ara planetes, galàxies i nebuloses són de vegades referits per la comunitat científica amb sobrenoms no oficials. A mesura que la comunitat científica treballa per identificar i abordar la discriminació sistèmica i la desigualtat en tots els aspectes del camp, ha quedat clar que certs sobrenoms còsmics no només són insensibles, sinó que poden ser activament ofensius. La NASA està examinant l'ús de terminologia no oficial per als objectes còsmics com a part del seu compromís amb la diversitat, l'equitat i la inclusió.
Com a pas inicial, la NASA ja no es referirà a la nebulosa planetària NGC 2392 , les restes brillants d'una estrella semblant al Sol que s'escapa de les seves capes exteriors al final de la seva vida, com la "Nebulosa Esquimal". "Eskimo" es veu àmpliament com un terme colonial amb una història racista, imposat als pobles indígenes de les regions àrtiques. La majoria de documents oficials s'han allunyat del seu ús. La NASA també deixarà d'utilitzar el terme "Galàxia bessona siamesa" per referir-se a NGC 4567 i NGC 4568, un parell de galàxies espirals que es troben al cúmul de galàxies Verge. A partir d'ara, la NASA utilitzarà només les designacions oficials de la Unió Astronòmica Internacional en els casos en què els sobrenoms siguin inadequats.
Clic per engrandir. NASA treballarà amb experts en diversitat, inclusió i equitat en ciències astronòmiques i físiques per oferir orientació i recomanacions per a altres sobrenoms i termes per revisar-los. Crèdit: NASA.
"Dono suport a la nostra reavaluació contínua dels noms amb què ens referim als objectes astronòmics", va dir Thomas Zurbuchen, administrador associat de la Direcció de Missió Científica de la NASA. "El nostre objectiu és que tots els noms estiguin alineats amb els nostres valors de diversitat i inclusió, i treballarem de manera proactiva amb la comunitat científica per ajudar a garantir-ho. La ciència és per a tothom, i cada faceta del nostre treball ha de reflectir aquest valor".
Sovint, els sobrenoms són més accessibles i aptes per al públic que els noms oficials per als objectes còsmics, com ara Barnard 33, el sobrenom del qual "la nebulosa del cap de cavall" invoca la seva aparença. Però sovint els sobrenoms aparentment innocus poden ser perjudicials i restar valor a la ciència.
"Aquests sobrenoms i termes poden tenir connotacions històriques o culturals que són censurables o poc acollidores, i la NASA està fermament compromesa a abordar-los", va dir Stephen Shih, administrador associat de Diversitat i Igualtat d'Oportunitats. "La ciència depèn de contribucions diverses i beneficia a tothom, així que això vol dir que l'hem de fer inclusiva".
L'equip del telescopi espacial James Webb ha desplegat completament el para-sol de més de 20 metres que incorpora la nau espacial, una fita clau per preparar-la per a les operacions científiques.
Clic per engrandir. El 4 de gener de 2022, els enginyers van completar amb èxit el desplegament del para-sol del telescopi espacial James Webb, vist aquí durant la seva prova final de desplegament a la Terra el desembre de 2020 a Northrop Grumman a Redondo Beach, Califòrnia. El protector solar de cinc capes, de la mida d'una pista de tennis, és essencial per protegir el telescopi de la calor, permetent que els instruments de Webb es refredin a les temperatures extremadament baixes necessàries per dur a terme els seus objectius científics. Crèdit: NASA/Chris Gunn
El para-sol, aproximadament de la mida d'una pista de tennis a mida completa, es va plegar per adaptar-se a la zona de càrrega útil del con del morro d'un coet Arianespace Ariane 5 abans del llançament. L'equip del Webb va començar a desplegar el para-sol de forma remota el 28 de desembre de 2021, tres dies després del llançament.
"Aquesta és la primera vegada que algú intenta posar un telescopi tan gran a l'espai", va dir Thomas Zurbuchen, administrador associat de la Direcció de Missió Científica de la NASA a la seu de l'agència a Washington. "Webb va requerir no només un muntatge acurat, sinó també desplegaments acurats. L'èxit del seu desplegament més difícil, el para-sol, és un testimoni increïble de l'enginy humà i l'habilitat d'enginyeria que permetran a Webb assolir els seus objectius científics".
El para-sol de cinc capes protegirà el telescopi de la llum i la calor del Sol, la Terra i la Lluna. Cada làmina de plàstic és aproximadament tan prima com un cabell humà i està recoberta de metall reflectant, proporcionant una protecció de l'ordre de més d'un milió SPF (factor de protecció solar). En conjunt, les cinc capes redueixen l'exposició del Sol de més de 200 quilowatts d'energia solar a una fracció de watt.
Aquesta protecció és crucial per mantenir els instruments científics de Webb a temperatures de 40 kèlvins, o menys de 380 graus Fahrenheit, prou freds per veure la feble llum infraroja que Webb busca observar.
"Desplegar el para-sol de Webb a l'espai és una fita increïble, crucial per a l'èxit de la missió", va dir Gregory L. Robinson, director de programes de Webb a la seu de la NASA. "Milers de peces van haver de treballar amb precisió perquè aquesta meravella de l'enginyeria es desplegués completament. L'equip ha aconseguit una gesta audaç amb la complexitat d'aquest desplegament, una de les empreses més audaces fins ara per a Webb".
El desenvolupament es va produir en el següent ordre, al llarg de vuit dies:
- Dues estructures de palets, endavant i endarrere, s'han desplegat per portar l'observatori a tota la seva longitud de 20 metres. - El conjunt de torre desplegable es va desplegar per separar el telescopi i els instruments del para-sol i el cos principal de la nau espacial, permetent espai perquè el para-sol es desplegui completament. - La solapa d'impuls de popa i les cobertes de membrana es van alliberar i desplegar - Els braços intermedis es van desplegar, expandint-se perpendicularment a les estructures de palets i permetent que el para-sol s'estengui a tota la seva amplada de 14 metres. - Finalment, aproximadament a les 11:59 am EST (hora costa est EE.UU.) de dimarts, el para-sol es va tensar completament i es va fixar en la seva posició, marcant la finalització del desplegament del para-sol.
El desplegament i la tensió del para-sol van implicar a 139 dels 178 mecanismes d'alliberament del Webb, 70 conjunts de frontisses, vuit motors de desplegament, aproximadament 400 politges i 90 cables individuals amb un total d'aproximadament uns 400 metres de longitud. L'equip també va aturar les operacions de desplegament durant un dia per treballar en l'optimització dels sistemes d'alimentació i els motors de tensió de Webb, per garantir que Webb estigués en condicions òptimes abans de començar el treball principal de tensió del para-sol.
"El para-sol és notable, ja que protegirà el telescopi en aquesta missió històrica", va dir Jim Flynn, gerent del para-sol de Northrop Grumman, contractista principal de la NASA per al Webb. "Aquesta fita representa l'esperit pioner de milers d'enginyers, científics i tècnics que van dedicar una part important de la seva carrera desenvolupant, dissenyant, fabricant i provant aquesta tecnologia espacial primera del seu tipus".
L'observatori de ciències espacials més gran i complex del món encara té 5 mesos i mig més de configuració, inclòs el desplegament del mirall secundari i les ales del mirall primari, l'alineació de l'òptica del telescopi i el calibratge dels instruments científics. Després d'això, Webb lliurarà les seves primeres imatges.
La tecnologia revolucionària del telescopi explorarà totes les fases de la història còsmica, des del nostre sistema solar fins a les galàxies observables més llunyanes de l'univers primerenc, passant per tot el que hi ha entremig. Webb revelarà descobriments nous i inesperats i ajudarà la humanitat a entendre els orígens de l'univers i el nostre lloc en ell.
Clic per engrandir. Recreació artística del telescopi espacial James Webb. Crèdit: NASA, Goddard Space Flight Center.
El telescopi espacial James Webb és una associació internacional amb l'ESA (Agència Espacial Europea) i l'Agència Espacial Canadenca. La seu de la NASA supervisa la missió. El Goddard Space Flight Center de la NASA a Greenbelt, Maryland, gestiona Webb per a l'agència i supervisa el treball en la missió realitzada per l'Institut de Ciència del Telescopi Espacial, Northrop Grumman i altres socis de la missió. A més de Goddard, diversos centres de la NASA van contribuir al projecte, com ara el Johnson Space Center de l'agència a Houston, el Jet Propulsion Laboratory al sud de Califòrnia, el Marshall Space Flight Center a Huntsville, Alabama, el Ames Research Center a Silicon Valley de Califòrnia i altres.
Per obtenir més informació sobre on es troba Webb en el procés de posada en marxa, feu un clic aquí (en anglès).
Estrella de la mort: En una primícia còsmica, els científics observen una supergegant vermella just abans que exploti.
"Això suposa un gran avenç en la nostra comprensió del que fan els estels massius moments abans de morir".
Per als científics és molt més fàcil veure les desordenades seqüeles de les explosions estel·lars que veure el preludi del drama. Crèdit: Space.com
Però, finalment, els astrònoms van aconseguir observar una estrella gegant vermella just en el moment en què "es va convertir en supernova", com s'anomena les estrelles que exploten. Utilitzant un telescopi a Hawaii, un equip de científics va reunir observacions d'una estrella supergegant vermella a l'estiu de 2020. Al setembre, aquesta mateixa estrella va morir en una supernova anomenada (SN) 2020tlf, una explosió que els membres de l'equip van qualificar com "una de les supernoves més intrigants" del seu tipus.
"Es tracta d'un gran avenç en la nostra comprensió del que fan les estrelles massives moments abans de morir", va dir Wynn Jacobson-Galán, becari de recerca de postgrau de la Fundació Nacional de Ciències de la Universitat de Califòrnia Berkeley i autor principal de un nou estudi que informa dels resultats, en un comunicat de l'Observatori Keck, on l'equip va recollir les observacions. "Per primera vegada, hem observat l'explosió d'una estrella supergegant vermella!"
Podeu accedir a una gran col·lecció d'imatges de supernoves, fent un clic aquí.
Clic per engrandir. Recreació artística d'una estrella supergegant vermella el darrer any abans de la seva explosió. (Crèdit: W. M. Keck Observatory/Adam Makarenko)
L'estrella que va explotar era una supergegant vermella que contenia unes 10 vegades la massa del Sol i estava situada a uns 120 milions d'anys llum de la Terra a la galàxia NGC 5731, segons el comunicat.
A la nova investigació, els astrònoms van reunir les observacions de la regió que inclou la supernova des d'una gran quantitat de telescopis, començant el gener de 2020 i continuant durant gairebé un any complet després de l'explosió. L'Observatori Swift en òrbita de la NASA, es va unir a la feina després que l'estrella explotés. Juntament amb algunes observacions d'arxiu, tota aquesta informació va donar als científics una idea de com és el veïnat, com es va comportar l'estrella els últims dies i com es va desenvolupar la supernova mateixa.
Per als astrònoms van ser especialment interessants les observacions de l'estrella realitzades els darrers quatre mesos abans de la supernova, que van mostrar una llum addicional a la zona. Les observacions realitzades fins ara no havien donat cap indici que les supergegants vermelles actuessin de manera diferent abans d'explotar; l'activitat de SN 2020tlf suggereix que en algunes d'aquestes estrelles es podrien penjar banderes vermelles d'avís.
"És com veure una bomba de rellotgeria", va dir en el mateix comunicat l'autora principal de l'estudi, Raffaella Margutti, astrònoma també de la UC Berkeley. "No havíem confirmat mai una activitat tan violenta en una estrella supergegant vermella moribunda en què veiéssim produir una emissió tan lluminosa, per després col·lapsar i entrar en combustió, fins ara".
Els astrònoms esperen detectar més supergegants vermelles abans de l'erupció per comprendre millor els darrers dies que condueixen a una supernova.
"El que més m'entusiasma són totes les noves 'incògnites' que s'han desvetllat amb aquest descobriment", va dir Jacobson-Galán. "Detectar més esdeveniments com SN 2020tlf tindrà un impacte dramàtic en com definim els mesos finals de l'evolució estel·lar, unint observadors i teòrics en la recerca de resoldre el misteri sobre com les estrelles massives passen els darrers moments de les seves vides".
Un nou estudi es va publicar el dijous 6 de gener de 2022 a The Astrophysical Journal.
Els glaçons de gel de vegades s'enganxen als dits i, quan ho fan, pot ser especialment desagradable. En qüestió, és en definitiva un fenomen físic molt simple.
Tots ens hem trobat el nostre dit enganxat a un glaçó de gel, o fins i tot a un pal de metall congelat a l'hivern. També hem observat que els dits no necessàriament queden enganxats quan agafem un glaç. Què marca la diferència?
Clic per engrandir. Els glaçons s'enganxen a la pell si estan prou freds i els dits lleugerament humits. Crèdit: Yeko Photo Studio, Shutterstock
El gel es fon, i ràpidament es torna a convertir en gel
Perquè la pell s'adhereixi al glaçó de gel, doncs ocorre per què tant el glaçó de gel, que ha d'estar a una temperatura inferior a -5°C, i la pell que ha d'estar lleugerament humida, entren en contacte. En contacte amb el dit calent, una fina capa de gel es fon a la superfície del cub de gel i l'aigua líquida penetra a la pell.
Els intercanvis de calor faran que l'aigua torni a convertir-se molt ràpidament en gel -si el glaçó era prou gran i fred al principi, emportant-se la humitat inicialment present al dit. D'aquí la sensació d'estar enganxat al cub de gel. Per desfer-se'n, només cal escalfar una mica el punt de contacte.
I ara, com podem evitar que els glaçons s'enganxin?
Quan ens fem la mateixa pregunta sobre els glaçons que s'enganxen entre ells, la resposta no està lluny de ser la mateixa. Apilats uns sobre els altres, els glaçons se sotmeten a una pressió augmentada durant un moment, sobretot a les vores, que farà que es fonguin lleugerament. Molt ràpidament, l'aigua líquida es tornarà a convertir en gel i enganxarà els glaçons.
Consell: per evitar aquest fenomen, la recepta de l'àvia consisteix a abocar una mica d'aigua amb gas sobre els glaçons.
Clic per engrandir. Recreació artística d'un exoplaneta prop de la seva estrella. Crèdit: NASA/JPL-Caltech
S'ha descobert un nou planeta, TOI-2109b, orbitant una estrella a uns 855 anys llum de nosaltres. L'òrbita d'aquest planeta és tan curta que volta a la seva estrella en només 16 hores. Els científics esperen que caigui a la seva estrella d'aquí a uns quants milions d'anys.
El 13 de maig de 2020, el telescopi espacial TESS (Satèl·lit per a l'estudi del trànsit dels exoplanetes) va començar a observar cap a TOI-2109, una estrella tan massiva com una vegada i mitja el nostre Sol i situada a 264 parsecs (uns 855 anys llum) del nostre Sistema Solar. Durant gairebé un mes, el telescopi espacial va recollir mesures de la lluminositat de l'estrella que després van ser analitzades pels equips científics de TESS.
El mètode de trànsit per detectar exoplanetes
Mitjançant el mètode del trànsit, és possible determinar la presència d'un objecte que orbita al voltant d'una estrella estudiant les variacions de la seva lluminositat: quan un objecte passa entre l'observador i l'estrella, la lluminositat mesurada des de l'estrella cau lleugerament. És aquest fenomen el que van observar els científics de TESS, motivant-los a informar-ne la comunitat astronòmica per permetre finalment, gràcies a les observacions posteriors realitzades per telescopis a terra, confirmar la presència d'un planeta en òrbita al seu voltant TOI-2109.
Mitjançant la mesura de la freqüència amb què varia la lluminositat mesurada pel telescopi, els científics van poder deduir el període de revolució (temps que triga un planeta a fer una revolució completa al voltant del centre de la seva òrbita), i es van sorprendre del seu descobriment: en només 16 hores, completaria un cercle complet al voltant de la seva estrella.
Clic per engrandir. Mitjançant la mesura de la caiguda de la lluminositat d'una estrella, els científics poden determinar si un objecte ha passat per davant seu. Crèdit: NASA AMES. Traducció: Sci-Bit
Un "Júpiter ultra calent" condemnat a caure a la seva estrella
Amb l'ajuda de mesures en diferents longituds d'ona òptiques i infraroges, l'equip d'investigació va poder deduir la massa i la mida del TOI-2109b, cinc vegades més massiu i un 35% més gran que Júpiter. També orbitaria a una distància extremadament curta de la seva estrella, al voltant de 2,5 milions de quilòmetres (en comparació Mercuri, el planeta del Sistema Solar més proper al Sol, es troba a gairebé 60 milions de quilòmetres d'ell): és l'òrbita més curta de tots els gegants gasosos observats fins ara.
A causa de la seva òrbita extremadament ajustada, i com en la majoria dels casos coneguts de "Júpiter calent", el planeta està en rotació sincrònica amb la seva estrella: sempre li presenta la mateixa cara, creant així un costat diari perpetu i un perpetu costat nocturn. Segons els científics, a una distància tan curta de la seva estrella, la temperatura superficial del costat diürn d'aquest exoplaneta s'estima en 3.500°C, gairebé tan calenta com una petita estrella, fent d'aquest planeta el segon més calent mai detectat. Aleshores es classifica com un "Júpiter ultra calent", en comparació amb el "Júpiter calent", generalment més allunyat de la seva estrella i per tant més fred.
L'òrbita extremadament curta del TOI-2109b fa creure als científics que estaria condemnat a caure a la seva estrella en uns quants milions d'anys. Segons Ian Wong, autor principal de l'estudi, "en un any o dos si tenim sort, podríem detectar com el planeta s'acosta a la seva estrella".
Els investigadors esperen poder observar el TOI-2109b en un futur proper amb eines més potents, en particular gràcies als telescopis espacials Hubble i James Webb, per tal de posar llum sobre les condicions que pateixen els "Júpiters calents" quan cauen a la seva estrella. Més observacions podrien, a més, permetre entendre com un planeta tan massiu com el TOI-2109b pot arribar a una òrbita tan curta, un fenomen que no s'observa al nostre sistema solar.
En aquest nou capítol del Gabinet de Curiositats, viatgem als anys 50 del segle passat, a on descobrirem una bombeta com cap altra, un accessori imprescindible per a les pel·lícules de ciència ficció. Atenua les llums, posa't còmode i comencem.
Clic per engrandir. Un exemple de rellotge Nixie retro-futurista. Crèdit: Hius, nixietubesclock.com/
El temps és cada cop més suau, els arbres s'adornen de taronja i groc, l'olor embriagadora del petricor envaeix l'aire. Sens dubte, la tardor és aquí! I amb ell treuen el nas les tradicionals festes de finals d'octubre. Així doncs, quan s'acosta Halloween, dediquem un moment a parlar de l'estat més màgic de la matèria: El plasma. Font de meravella per a Nikola Tesla en forma de llamp, per a Joan Feynman en forma d' aurores boreals, i per als investigadors actuals en la seva recerca de la fusió nuclear, hi ha alguna cosa innegablement encantadora sobre el plasma. Per cert, probablement per això el canceller Palpatine, la bruixa Winifred i la vareta de Harry Potter produeixen diversos llamps de colors per il·lustrar la fisicitat de la màgia (o la Força). I tot i que els aparells elèctrics no tenen cabuda al món dels mags, no hi ha dubte que el que estem a punt de parlar avui podria haver-se trobat de manera molt natural al carrer Diagon o en un dormitori a Hogwarts. Anem a conèixer el tub Nixie.
Nixie: un esperit ardent en un tub de vidre
La història del tub Nixie comença als laboratoris de l'empresa familiar Haydu Brothers. Fundada l'any 1936 per l'emigrant hongarès John Haydu, l'empresa està especialitzada en la fabricació i desenvolupament de components -en particular tubs de buit- per a gegants com General Electric i Raytheon. A la dècada de 1950, l'equip dels fills George i Zoltan Haydu va desenvolupar una petita joia electrònica que va marcar una nova etapa en l'evolució de les tecnologies de visualització. Consisteix en una bombeta de vidre plena d'una barreja de gasos incolors, dins de la que s'il·luminen números o lletres amb una suau resplendor, semblant a la flama d'una espelma. El tub Nixie acabava de cobrar vida, i només necessita un moment perquè la Burroughs Corporation, un dels pilars de la indústria informàtica, compri la patent, registre el nom i repatriï els Haydu Brothers Laboratories al seu si l'any 1954.
Clic per engrandir. Rellotge retrofuturista fet a partir de tubs fabricats a la dècada de 1980. Crèdit: Past Indicator
A partir d'aquí, i fins a la dècada de 1990, quan va desaparèixer completament, el tub Nixie va experimentar un gran auge comercial. Voltímetres, multímetres, calculadores, aparells militars i centrals telefòniques adquireixen de sobte un aspecte futurista, adornats amb símbols lluminosos, seguits de cartells publicitaris als aeroports i a les borses. No contenta amb respondre de la manera més estètica a les necessitats de la indústria, aquesta nova tecnologia també és formidablement sostenible. Mentre que una bombeta incandescent no supera les 2.000 hores de vida útil, els primers tubs Nixie van registrar una longevitat d'unes 5.000 hores i van augmentar fins a 200.000 hores al llarg del desenvolupament! Indestructibles, però com ja veurem, no sempre de moda, molts d'aquests tubs encara funcionen avui dia, després de més de 40 anys de funcionament, mentre que d'altres, fabricats als anys 80, continuen poblant els magatzems a l'espera de trobar comprador.
Clic per engrandir. Exemple de multímetre amb tubs Nixie. Crèdit: eBay
Clic per engrandir. El primer anunci del tub Nixie, va aparèixer l'any 1955 al Haydu Bulletin. Crèdit: Haydu Brothers http://www.jb-electronics.de/
Domar el plasma
Abans de parlar del declivi i el renaixement dels èxits de Nixie, dediquem un moment a veure com funcionen. Tres elements principals entren en la seva composició. Bombeta de vidre ben tancada i plena d'una barreja de neó i argó. A l'interior, una sèrie de símbols metàl·lics col·locats un darrere l'altre sobre una vareta, i connectats a càtodes individuals. Finalment, un ànode de malla que envolta aquests mateixos símbols. Quan un corrent passa per un dels càtodes freds i intenta arribar a l'ànode, excita localment el gas de baixa pressió.i provoca la seva ionització, fent-lo passar a l'estat de plasma. Més senzillament: sota l'acció dels electrons que surten del càtode, el gas al voltant del símbol metàl·lic s'il·lumina amb aquesta tonalitat daurada, donant al tub Nixie el seu encant especial.
En aquest vídeo detallat, Dalibor Farný il·lustra cada pas de la fabricació (a mà) d'un tub Nixie. Crèdit: Dalibor Farný, YouTube
Recordeu que el plasma pot agafar tot tipus de colors i brillar a diferents nivells d'intensitat. Mentre que els tubs fluorescents (sovint anomenats erròniament "neó" o "tub de neó") produeixen una llum dura i sovint poc apreciada, les làmpades de plasma estan adornades amb delicats filaments blavosos rematats amb corol·les de color rosa taronja. L'interior d'un reactor de fusió nuclear alberga un anell de color de l'espígol, mentre que les delicades cortines de l'aurora boreal de vegades oscil·len entre el verd maragda i el bordeus. El mateix foc, que, més enllà d'un cert llindar d'excitació, es pot qualificar de plasma, està adornat amb colors que van del vermell al blau profund, segons l'element químic que alimenti la seva flama. Així, la barreja de neó i argó, també coneguda com la barreja de Penning, dóna al plasma del tub Nixie la seva coloració càlida i calmant.
Com que els números i les lletres es col·loquen un darrere l'altre dins de la bombeta, generalment no segueixen un ordre alfanumèric sinó que estan disposats (i dibuixats) de manera que no interfereixin amb la llegibilitat dels altres. Així, alguns èxits russos, per exemple, utilitzen les sèries següents (de davant a darrere): 3, 8, 9, 4, 0, 5, 7, 2, 6, 1. El vídeo, a dalt, produït pel fabricant Dalibor Farný, il·lustra amb detall tot el procés d'elaboració d'aquests articles únics, i només puc animar-vos a veure'l sencer. L'artesania que inclou el disseny dels tubs Nixie és absolutament exquisida i fascinant!
Clic per engrandir. Exemple de disposició de nombres dins d'un tub Nixie. A diferència dels tubs vistos anteriorment, a on la bombeta es col·loca verticalment, aquesta discorre horitzontalment -amb un ànode a mig camí entre els dos conjunts de dígits- i normalment està coberta amb una cúpula de vidre col·locada perpendicularment al circuit. Crèdit: Sergei Frolov, Museu Soviètic d'Electrònica Digital
Aquest tub Nixie GN-4 il·lustra com apareixen els números a diferents nivells de profunditat tot mantenint la seva llegibilitat. Crèdit: Hellbus
Un esperit de foc en una gàbia
Amb l'augment de les pantalles fluorescents i els LED -més petits, més eficients i més robusts- a la dècada de 1970, els tubs Nixie acabarien caient en desús, poc després de la seva introducció. No romandran gaire temps a l'ombra però, seran ressuscitats per enginyers electrònics i artesans de totes maneres, a la recerca d'una estètica retrofuturista tenyida de nostàlgia. L'encant orgànic de la bombeta de vidre, revelant la seva delicada anatomia interna a l'observador, no deixa de tocar la fibra sensible del curiós poeta. I els seus símbols embolcallats en un halo càlid donen al col·leccionista la impressió d'haver captat l'essència d'un foc de llenya, i al somiador de haver tancat un foc follet dins d'una campana.
Clic per engrandir. Aquest magnífic despertador de fusta pren en préstec els codis de la dècada de 1950 per tornat a la vida tubs de 40 anys. Crèdit: Past Indicator
Gadget o article de col·leccionisme, avui tornen a aparèixer els rellotges Nixie a les botigues en línia. Els tubs produïts fa gairebé 40 anys per fi surten de les seves caixes i vesteixen els prestatges i els canells dels seguidors de Jules Verne, fans de les pel·lícules de ciència ficció dels anys 50 i col·leccionistes del que la ciència ens ofereix. (Fins i tot aquells que juren per les pantalles LED i LCD no poden resistir el seu encant, com demostra un dels rellotges de Steve Wozniak, cofundador d'Apple). Per la nostra banda, reservem-li un lloc destacat en la nostra selecció d'objectes científics, per tal de poder fer un seguiment del temps que passa al nostre Gabinet de curiositats en el futur .
Ens veiem ben aviat amb un nou capítol del Gabinet de Curiositats. Crèdit imatge: nosorogua, Adobe Stock
31 de desembre de 2021, darrer dia de l'any, i volem aprofitar l'avinentesa per fer-vos un petit resum de quins son els articles més llegits, o que més han despertat l'interès dels nostres seguidors, durant aquest any que avui acabem.
Publicat el 6 d'octubre del 2019. Tens més probabilitats que te'n caigui un a sobre, que possibilitats de guanyar el premi gros a la "Loteria Primitiva".
Publicat el 20 de febrer de 2021. Un altre dossier, aquest dedicat a les imatges del Hubble, recollides en el catàleg Caldwell. Un catàleg creat per Patrick Caldwell-Moore com a complement del Catàleg de Charles Messier, que només ho va fer amb els objectes visibles des de l'hemisferi nord.
Fins aquí els 10 articles més llegits del 2021. Esperem poder seguir despertant el vostre interès amb les nostres publicacions el proper 2022.
Clic per engrandir. Investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud a Austràlia han provat en laboratori una teoria que es remunta a la dècada de 1930, per demostrar que les cues dels cometes no són mai verdes. Crèdit: Tryfonov, Adobe Stock
Gairebé 4.000 cometes coneguts i probablement molts més. I ni un amb cua verda! El misteri ha intrigat durant molt de temps els astrònoms. Avui, un equip confirma experimentalment una teoria proposada als anys 30 sobre aquest tema. Tot es tracta del carboni diatòmic.
Per als nostres avantpassats, anunciaven catàstrofes, o almenys grans canvis. Aleshores, els científics ens van ensenyar que, tot i que el seu potencial destructiu segueix demostrat (però també se sospita que han portat a la Terra els ingredients primordials de la vida) els cometes no són sobrenaturals. Troben la seva font, per a alguns, aquells amb període curt, al cinturó de Kuiper, una regió situada més enllà de l'òrbita de Neptú, per als altres, al núvol d'Oort, molt més lluny, als confins del nostre sistema solar.
Els astrònoms durant segles han observat que aquestes masses de gel, roca i pols tendeixen a tenir un color verd que s'aclareix a mesura que s'aproximaven al nostre sol. Però que aquest color verd no s'estén mai fins a les seves cues.
A la dècada de 1930, un físic alemany-canadenc, Gerhard Herzberg (1904-1999), va guanyar el Premi Nobel de Química el 1971 pel seu treball sobre l'estructura electrònica i la geometria de les molècules, va suggerir una explicació. La llum del sol destrueix el carboni diatòmic (C2) precisament a partir de la interacció entre la mateixa llum i la matèria orgànica continguda a la capçalera del cometa. Però la inestabilitat del C2 havia impedit fins aleshores que aquesta teoria fos provada. Fins aleshores, perquè investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia) acaben de trobar una manera de provar aquesta reacció química al laboratori.
Clic per engrandir. El bonic color verd del cometa C/2014 Q2 (Lovejoy) es deu al carboni diatòmic. Crèdit: Paul Stewart, Viquipèdia, CC by-sa 2.0
Carboni diatòmic al cap, però no a les cues
Abans d'entrar en els detalls del seu treball, cal assenyalar que el dicarboni només existeix en entorns extremadament energètics o pobres en oxigen. Una estrella, el medi interestel·lar o... un cometa. Però sempre que aquest últim estigui allunyat del nostre Sol. De fet, és la seva calor la que permet trencar en C2 la matèria orgànica (el tipus de molècules que són els ingredients de la vida) presents al nucli gelat del cometa. Aleshores, el dicarboni passa a la coma, aquella capa de gas i pols que envolta el nucli. Un coma que després es torna verd.
El que acaben de demostrar els investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud és que la radiació ultraviolada (UV) del Sol tendeix a trencar els enllaços entre els àtoms de carboni que formen el C2. Evoquen un procés de fotodisssociació que destrueix el carboni diatòmic abans que tingui temps d'apropar-se a les cues del cometa.
Els astrònoms han obtingut la imatge més completa de l'emissió de ràdio del forat negre supermassiu d'alimentació activa més proper a la Terra. L'emissió està alimentada per un forat negre central a la galàxia Centaurus A, a uns 12 milions d'anys llum.
Clic per engrandir. Centaurus A és una galàxia el·líptica activa gegantina situada a 12 milions d'anys llum. Al seu cor hi ha un forat negre amb una massa de 55 milions de sols. Aquesta imatge mostra la galàxia en longituds d'ona de ràdio, revelant vasts lòbuls de plasma que s'estenen molt més enllà de la galàxia visible, que només ocupa una petita porció al centre de la imatge. Els punts del fons no són estrelles, sinó radiogalàxies molt semblants a Centaurus A, a distàncies molt més grans. Crèdit: Ben McKinley, ICRAR/Curtin i Connor Matherne, Louisiana State University.
A mesura que el forat negre s'alimenta del gas que cau, expulsa material a una velocitat propera a la de la llum, provocant el creixement de bombolles de ràdio durant centenars de milions d'anys. Vista des de la Terra, l'erupció de Centaurus A s'estén vuit graus pel cel, la longitud de 16 llunes plenes col·locades una al costat de l'altra. Es va captar amb el telescopi Murchison Widefield Array (MWA), situat a l'interior d'Austràlia Occidental.
Clic per engrandir. La rajola 107, o "the Outlier" com se la coneix, és una de les 256 rajoles del MWA situades a 1,5 km del nucli del telescopi. El MWA és un instrument precursor del SKA. Fotografiat per Pete Wheeler, ICRAR
La investigació es va publicar el 23 de desembre a la revista Nature Astronomy.
L'autor principal, el Dr Benjamin McKinley, del node de la Universitat de Curtin del Centre Internacional de Recerca Radioastronòmica (ICRAR), va dir que la imatge revela nous i espectaculars detalls de l'emissió de ràdio de la galàxia.
"Aquestes ones de ràdio procedeixen del material que està sent absorbit pel forat negre supermassiu situat al centre de la galàxia", va dir.
"Forma un disc al voltant del forat negre i, a mesura que la matèria s'esquinça en acostar-se al forat negre, es formen potents dolls a banda i banda del disc, que expulsen la major part del material de tornada a l'espai, a distàncies que probablement superin el milió d´anys llum.
Les observacions de ràdio anteriors no podien manejar la brillantor extrema dels dolls i els detalls de la zona més àmplia que envolta la galàxia estaven distorsionats, però la nostra nova imatge supera aquestes limitacions".
Centaurus A és la radiogalàxia més propera a la nostra Via Làctia.
"Podem aprendre molt de Centaurus A en particular, només perquè és tan a prop i podem veure-la amb tant detall", va dir el Dr. McKinley. "No només en longituds d'ona de ràdio, sinó també a totes les altres longituds d'ona de la llum. En aquesta investigació hem pogut combinar les observacions de ràdio amb dades òptiques i de raigs X, per ajudar-nos a entendre millor la física d'aquests forats negres supermassius".
Clic per engrandir. Centaurus A és una galàxia el·líptica activa gegantina situada a 12 milions d'anys llum. Al seu cor hi ha un forat negre amb una massa de 55 milions de sols. Aquesta imatge composta mostra la galàxia i l'espai intergalàctic circumdant en diverses longituds dona diferents. El plasma de ràdio es mostra en blau i sembla estar interactuant amb gas calent que emet raigs X (taronja) i l'hidrogen neutre fred (porpra). També es mostren núvols que emeten H-alpha (vermell) sobre la part òptica principal de la galàxia, que es troba entre les dues taques de ràdio més brillants. El "fons" està en longituds d'ona òptiques, mostrant les estrelles de la nostra pròpia Via Làctia que en realitat estan en primer pla. Crèdit: Connor Matherne, Louisiana State University (Òptic/H-alpha), Kraft et al. (Raigs X), Struve et al. (HI), Ben McKinley, ICRAR/Curtin. (Ràdio).
L'astrofísic Dr. Massimo Gaspari, de l'Institut Nacional d'Astrofísica d'Itàlia, va dir que l'estudi corroborava una nova teoria coneguda com a “Acreció Freda Caòtica” (CCA-Chaotic Cold Accretion), que sorgeix en diferents camps.
"En aquest model, els núvols de gas fred es condensen a l'halo galàctic i plouen sobre les regions centrals, alimentant el forat negre supermassiu", va dir.
"Desencadenat per aquesta pluja, el forat negre reacciona vigorosament llançant energia de tornada a través de raigs de ràdio que inflen els espectaculars lòbuls que veiem a la imatge del MWA. Aquest estudi és un dels primers a sondejar amb tant detall el "clima" multifàsic del CCA en tota la gamma d'escales", va concloure el Dr. Gaspari.
El Dr. McKinley va dir que la galàxia sembla més brillant al centre, on és més activa i hi ha molta energia.
"Després és més tènue a mesura que s'allunya perquè l'energia s'ha perdut i les coses s'han calmat", va dir. "Però hi ha trets interessants on les partícules carregades s'han re-accelerat i estan interactuant amb forts camps magnètics".
El vídeo mostra la radiogalàxia Centaurus A, que acull el forat negre d'alimentació activa més proper a la Terra. El vídeo mostra la mida aparent de la galàxia en longituds d'ona òptiques, de raigs X i submil·limètriques des de la Terra en comparació amb la Lluna. A continuació, s'allunya per mostrar l'enorme extensió de les bombolles circumdants que s'observen a longituds d'ona de ràdio. Els astrònoms han produït la imatge més completa de l'emissió de ràdio del forat negre supermassiu d'alimentació activa més proper a la Terra. Més informació fent un clic aquí. Crèdit: ESO/WFI (Optical) - MPIfR/ESO/APEX/A. Weiss et al. (submil·limètric) - NASA/CXC/CfA/R.Kraft et al. (raigs X) - Ben McKinley, ICRAR/Curtin i Connor Matherne, Louisiana State University (ràdio).
El director del MWA, el professor Steven Tingay, va dir que la investigació va ser possible gràcies a l'amplíssim camp de visió del telescopi, a la seva magnífica ubicació radioelèctrica i la seva sensibilitat excel·lent.
"El MWA és un precursor del SKA (Matriu del Quilòmetre Quadrat), una iniciativa global per construir els radiotelescopis més grans del món a Austràlia Occidental i Sud-àfrica", va dir.
"L'ampli camp de visió i, en conseqüència, l'extraordinària quantitat de dades que podem recollir, significa que el potencial de descobriment de cada observació del MWA és molt alt. Això suposa un pas fantàstic cap al SKA encara més gran".
Clic per engrandir. Imatge composta del telescopi SKA-Low a Austràlia Occidental. La imatge combina una foto real (a l'esquerra) de l'estació prototip AAVS2.0 de SKA-Low, que ja és al lloc, amb una impressió artística de les futures estacions de SKA-Low, tal com seran construïdes. Aquestes antenes dipol, que es comptaran per centenars de milers, estudiaran el cel radioelèctric a freqüències tan baixes com 50MHz. Crèdit: ICRAR, SKAO.
El Murchison Widefield Array, és el MWA i està gestionat i operat per la Universitat de Curtin en nom d'un consorci internacional, i es troba a l'Observatori Radioastronòmic de Murchison, a Austràlia Occidental. L'observatori és gestionat pel CSIRO, l'agència científica nacional d'Austràlia, i va ser creat amb el suport dels governs d'Austràlia i Austràlia Occidental. Reconeixem els Wajarri Yamatji com a propietaris tradicionals de l'emplaçament de l'observatori.
El Centre de Recerca de Supercomputació Pawsey de Perth -una instal·lació de supercomputació nacional de nivell 1 finançada amb fons públics- va ajudar a emmagatzemar i processar les observacions de MWA utilitzades en aquesta investigació.
